El 1923 a Anglaterra tothom es preguntava qui seria el primer humà que posaria els peus el cim de l’Everest. Diversos alpinistes havien intentat escalar els seus 8.848 metres, però cap no ho havia aconseguit. Els britànics havien creat una comissió de seguiment per a les diferents expedicions, el Mount Everest Committee, que va coordinar els tres primers intents de conquesta de la muntanya nepalesa. El govern hi tenia un interès purament propagandístic, en una època de conquestes i colonialisme. Ja s’havien complert les gestes d’arribar primer al pol Nord (ho va aconseguir el nord-americà Robert E. Peary, tot i que després s’anul·laria el seu rècord), i al pol Sud, que els anglesos van perdre contra dels noruecs per només un mes de diferència. Hi havia una persona predestinada a ser el primer a coronar el cim del món, un escollit: el professor George Mallory, militar de professió i obsessionat amb l’objectiu. L’anglès ja havia estat dues vegades a la muntanya i ara participaria en la quarta expedició, de la qual era la gran estrella. Hi havia dedicat la vida i, de fet, també l’hi deixaria un any després. Quan la premsa li preguntava per què volia arribar al cim de l’Everest, el seu argument era tan simple que als periodistes els quedava cara de pòquer: “Perquè és allà”.

Perquè és allà. Edu Marín es va empassar saliva mentre ho pensava per dins. Era l’estiu del 2011 quan va veure per televisió un monstre de pedra que era a 8.000 quilòmetres de casa seva, al barri del Poble-sec de Barcelona. Era Getu, una volta immensa en un exuberant racó de la Xina, a la província de Guizhou, a un dia en cotxe de Pequín. Un arc de 140 metres d’alçada que mai ningú havia ni tan sols somiat escalar sencer. L’Edu, un escalador d’elit, en aquell moment no en sabia absolutament res, de l’indret, tret de les imatges que veia a la pantalla i que ja no el deixarien més en pau. Era l’inici d’una obsessió, un rosec que feia temps que tenia a l’estómac i que ha acabat amb la realització d’una gesta històrica. Un rosec que li deia que allà, a Getu, hi havia una escalada màgica. Trigaria set anys a passejar-se pels frondosos boscos del seu entorn.

Marín va continuar fent vida d’esportista professional, però sempre amb l’arc al cap, cada cop més convençut que, per les seves característiques, aquella catedral de roca podria significar la gesta de la seva vida. Si volia anar-hi calia muntar una expedició i comprar els bitllets, però covava diversos neguits sobre el que es podria trobar si hi anava, factors que fessin totalment inviable l’empresa: topar amb una zona llisa sense llocs on agafar-se, que la roca no estigués en bon estat o que la humitat -l’arc és just a sobre d’un riu- fes impossible pujar-hi. “M’aterria preparar una expedició d’aquestes característiques i després arribar allà i veure que al cap de 10 metres havíem de tornar a Barcelona perquè allò no era viable. Era una incògnita absoluta, i alguns amics que hi havien estat em deien que intentar fer tot l’arc era una utopia”, explica. Sense haver trepitjat el terreny, el seu pla d’atac era pujar per una banda, travessar tot el sostre i sortir per davant.

Un escalador sense fissures

La trajectòria que ha seguit l’Edu Marín al llarg de la seva carrera l’ha convertit en l’escalador català més complet de tots els temps. En els seus inicis va combinar l’escalada esportiva -amb 21 anys va arribar al màxim grau de dificultat- amb la competició, i va arribar a ser campió del món juvenil. Anys després, la seva activitat viraria cap a l’aventura dels grans murs (els big walls ), faria ascensions en parets mastodòntiques que serien reconegudes mundialment i dormiria diversos dies en una mateixa via, sovint acompanyat pel seu pare, Francisco Marín, que és qui va introduir-lo en aquest món. Amb quasi trenta anys calçant-se els peus de gat, l’arc de Getu es presentava com la culminació d’hores infinites d’entrenament i nusos de corda a la cintura. Aquella havia de ser la seva obra més complexa i inaccessible, la creació més salvatge a la qual s’havia enfrontat: “La meva ambició i obligació com a escalador és obrir el mur més difícil que pugui, i quan vaig topar amb aquella volta em vaig adonar que si l’aconseguia completar seria una escalada única, una de les més espectaculars de tots els temps”, recorda.

Marín era conscient que ascendir l’arc no era tan fàcil com arribar i començar a pujar-hi. Calia una planificació exhaustivament detallada, començant per un primer viatge per equipar la ruta i deixar-la a punt per ser escalada. Això és possible gràcies a la instal·lació de parabolts per passar la corda que assegurarà l’esportista en cas de caiguda. És la part més creativa de tot el procés, en la qual l’escalador fa valer tota la seva imaginació, una obra d’artesania per a la qual compta la plasticitat i dificultat de cada moviment que haurem de fer per arribar al final de la via. És en aquest moment quan es comença a determinar el grau de dificultat posterior. Per fer-ho possible, a Edu Marín li calia un acompanyant que li va costar de trobar: “Ningú hi creia, en això. Vaig parlar amb grans escaladors que ja havien provat aquella roca, com Chris Sharma i Dani Andrada, i em deien que era boig”. Finalment va ser el seu germà Àlex qui va viatjar amb ell a la Xina, el febrer de l’any passat.

“Quan vaig ser davant de l’arc l’enamorament va ser instantani, era immensament millor que en pantalla”, apunta l’Edu, que en la seva primera visita a Getu va passar-se dos mesos treballant per crear la via. “Els primers dies vaig estar fent-me a la idea de per on aniria la línia, mirant amb uns prismàtics, de terra estant. Després va començar el treball en paret”. Ho explica com qui fa un passeig de diumenge, però eren jornades de treball d’una duresa extrema i que començaven amb una hora i mitja de camí a peu -“Havies de pujar un miler d’escales per arribar-hi”, recorda-. Arribats a la roca, pujaven cada dia 150 metres per les cordes fixes per passar-se vuit hores de cap per avall amb una màquina per fer els forats realment pesant i enganxada a la cintura. Un mar de roca i la recerca d’una línia perfecta en l’entorn menys còmode imaginable que l’Edu acabaria modificant a última hora: “Em vaig adonar que si movia una mica el recorregut, la via sortia encara més difícil”.

El resultat d’aquelles setmanes era la prova que l’esforç valia la pena: dos mesos després Edu Marín va anunciar la creació de la ruta en el sostre més espectacular del món, 350 metres d’escalada que travessaven l’arc de Getu amb una dificultat extrema -9a+, en l’argot escalador- i mai vista en una via d’aquestes característiques. Com tota obra, calia un nom per batejar-la. Li van posar Valhalla. “Quan ets allà dalt, a 130 metres de terra i de cap per avall -diu l’escalador- tens la sensació de ser en un lloc màgic, un indret ple d’energia on viuen els déus. Valhalla era on s’estaven els guerrers d’Odin, i em vaig imaginar que devia ser un lloc tan majestuós com aquest”. Mitjans especialitzats de tot el món van fer-se ressò de la notícia: la volta gegant estava a punt per ser conquerida i només feia falta l’intrèpid o intrèpida que s’hi atrevís.

L’objectiu d’arribar a Valhalla

Hi ha una regla no escrita però sempre respectada a la comunitat escaladora: qui crea una ruta té prioritat per ser el primer d’arribar a tocar el top, la reunió que marca el final de la via. Un cop l’ha escalat el seu creador, la pot repetir qui vulgui (i pugui), per després opinar sobre el seu grau de dificultat. Dit i fet, l’Edu va tornar a Barcelona per fer un entrenament totalment encarat a emprendre la primera ascensió d’aquesta línia. “Havia de tenir una gran base de resistència, perquè escales molts metres de sostre. I, després, adquirir molta força. Em vaig preparar molt durament en un rocòdrom de Barcelona”, recorda.

L’octubre de l’any passat l’Edu va tornar a Getu, aquest cop també acompanyat del seu pare, una persona que volia al seu costat perquè “no tira mai la tovallola”, assegura. “Sabíem que octubre, novembre i desembre eren bons mesos per provar-la, però que al gener i febrer hi fa massa fred. Com que era conscient que tardaria força temps a escalar-la, vaig voler anar-hi com més aviat millor sabent que entre març i abril hi hauria les setmanes ideals”. El viatge s’acabaria per força llavors, coincidint amb l’inici de l’època de pluges a la província de Guizhou.

En els sis mesos que Edu Marín va estar provant el Valhalla va acumular una sèrie de contratemps que van complicar encara més la conquesta. “Tot el que envolta tirar endavant un projecte d’aquestes dimensions a la Xina és tan feixuc com la paret en si”, assegura. Getu és un poble situat en una de les zones més pobres i subdesenvolupades del gegant asiàtic, els seus habitants són principalment camperols acostumats a viure amb el mínim i que, tot i no parlar anglès, “et fan sentir com a casa”, diu l’Edu, que reconeix que ha abandonat per sempre el tòpic que els xinesos “no són socials”. L’arc que presideix el lloc està situat en un parc natural gestionat per una empresa dependent del govern, que va canviar de responsables i va prohibir-hi l’escalada. Per això durant dos mesos els Marín havien d’accedir-hi d’amagat, fins que els vigilants els van descobrir. Després de diverses setmanes d’aturada, la Federació Xinesa d’Escalada va contactar amb el govern, que va donar un permís especial als escaladors catalans per acabar la ruta.

Un altre problema que es van trobar va ser haver de travessar cada dia un riu de 20 metres d’ample per arribar a la paret, una penalitat superada amb la construcció d’una rudimentària barca de canyes de bambú que portava la família Marín d’una banda a l’altra. A més, el pare de l’Edu va lesionar-se una espatlla, cosa que va comportar una nova aturada indefinida que van solucionar llogant una màquina que li va permetre treballar la via assegurat. Per si no n’hi hagués prou, els escaladors van haver d’anar a Taiwan i Cambodja per aconseguir un visat nou. “Estic acostumant a preparar un projecte amb total tranquil·litat i centrar-me només en l’escalada, i aquí es feia impossible”, recorda.

Atacar un somni

En tot aquest procés hi ha molts moments que plana la por del fracàs. Un dels més intensos va ser quan l’Edu ja portava cinc mesos provant la via i va caure a pocs metres del final: “Tenia acabats pràcticament tots els llargs més durs i el que em quedava no era gens complicat per al meu nivell. Però va passar una cosa que no pots controlar: es va trencar una pedra que em va fer caure. En moments així has d’intentar transformar la negativitat en positivitat, però el crit que vaig fer em va sortir realment de dins; jo crec que va arribar a Barcelona”, diu Marín.

Aquella caiguda acabaria sent un aprenentatge: Valhalla es podia escalar. Només era qüestió de temps que s’aconseguís, però era possible. El que no li preocupava era l’alçada extrema, tot i que a Getu la sensació era ben diferent del normal: “Vaig necessitar moltes setmanes per deixar de tenir por i de sentir que podia caure al buit en qualsevol moment. Estava tan exposat que escalava amb un respecte absolut”.

El 20 de març del 2019 Edu Marín va aconseguir escalar els 380 metres de Valhalla seguits, sense caure. Va escriure una pàgina d’or de l’esport català i va posar el seu nom a una de les escalades més difícils i futuristes de tots els temps. “El dia que vaig tancar l’última reunió la pedra estava seca i feia un dia preciós. Vaig pujar sense pressió, pas a pas i fins a dalt, a més de 180 metres d’alçada. Va ser un dels millors moments de la meva vida, però alhora em vaig sentir terriblement cansat”, recorda. El temps i els escaladors que facin la via darrere seu col·locaran aquest oceà de roca al lloc que li correspongui. De moment la fita ja s’ha comparat en mitjans especialitzats amb el Dawn Wall, a El Capitán de Yosemite, que possiblement és la ruta més icònica i dura de la història d’aquest esport. La de Getu té un caràcter més esportiu que la nord-americana, de 1.000 metres de desnivell, però la dificultat de Valhalla en grau és fins i tot superior.

El somni de l’Edu s’acaba amb ell assegut a la redacció d’un diari de Barcelona explicant com han estat sis mesos de patiment i angoixa, vivint una aventura a l’abast de molt pocs mortals al món. ¿Una gesta prou reconeguda? “Si fos nord-americà hauria sortit a tots els telenotícies i m’hauria felicitat el president del país, com va fer Obama amb els que van escalar la Dawn Wall (Tommy Caldwell i Kevin Jorgeson). Però aquí no s’ha parlat gaire de la meva escalada”. Si el president li hagués trucat potser li hauria demanat per què coi es va estar sis mesos penjat d’un sostre per fer només 380 metres. “Perquè és allà”.