BarcelonaGeorge Mallory embogint, literalment, per arribar al cim. El monument de les botes verdes de Tsewang Paljor. La Gran Tragèdia del 1996 amb testimoni directe de Jon Krakauer. La històrica cordada de Hillary i Norgay. I la de Messner i Habeler, els primers que van arribar a dalt de tot sense oxigen. L'Everest suma llegendes com metres fa, tants com 8.848. La història d'aquesta muntanya l'han escrita centenars de grans aventurers empesos per un magnetisme difícil d'explicar. Els seus relats són de superació, risc i ambició, però també d'obsessió per arribar a trepitjar el sostre del món. La conquesta de l'Everest ha estat una font inexhaurible de creació de mites i de competicions per ser els primers des que, el 1922, el Regne Unit hi va enviar els seus millors alpinistes per intentar coronar-lo. Velles històries de fracassos i victòries en èpoques colonials que s'estenen fins al final del segle XX. I just aquí, més concretament el 1982, és quan passa aquesta història, la del primer intent català de pujar a l'Everest, una temptativa que tot just acaba de fer 40 anys.

Situem-nos. Som en un moment d'explosió de l'himalaisme, l'alpinisme a l'Himàlaia, un massís que es reparteixen entre Bhutan, l'Índia, el Pakistan, el Tibet, la Xina i el Nepal i on es concentren les muntanyes més altes del planeta, amb diversos pics que superen els 8.000 metres. En el moment que els catalans decideixen atacar l'Everest per primera vegada, els nostres escaladors havien assolit pocs cims que arribaven a l'altura màgica: l'ascensió a l'Annapurna Est el 1974, el Makalu el 1976, el Gasherbrum II el 1980 i el Dhaulagiri i el Broad Peak el 1981. Alpinistes bascos sí que havien arribat al sostre del món, el 1980, de la mà de Martín Zabaleta per la ruta sud-oest.

El primer gran èxit 

Però per entendre la primera expedició catalana a l'Everest, cal remuntar-se uns quants anys en el temps, quan al principi dels 60 una nova generació d'alpinistes catalans va començar a exhibir-se de punta a punta del planeta. Alguns dels grans tòtems històrics de l'escalada mundial comencen a caure, un a un, en mans de la cordada que formaven Jordi Pons i Josep Manuel Anglada, tots dos socis del Centre Excursionista de Catalunya (CEC). Entre el 1962 i el 1967 s'apunten les tres grans parets nord dels Alps: el Cerví (assolit per Pons amb un clàssic de l'escalada a Montserrat, Heinz Pokorski), l'Eiger (ja amb Anglada) i les Grandes Jorasses. Serien els primers escaladors amb carnet d'identitat espanyol que ho aconseguien. També van ser els primers que van escalar un sismil (el Nevado Huascarán al Perú) i un setmil (l'Istor-o-nal del Pakistan, verge fins aleshores). El pas natural següent era, evidentment, l'atac a un vuitmil. Som al 1974 i cap català, ni espanyol, ho havia assolit mai. L'objectiu? L'Annapurna.

Durant el viatge al Nepal, l'expedició va coincidir amb una de basca que volia fer el cim de l'Everest. "Si l'haguessin fet durant les mateixes setmanes que érem allà, del nostre intent no se n'hauria ni parlat: el peix gros s'hauria menjat el petit", recorda Jordi Pons, membre d'aquell equip. No va passar. Mesos abans, un grup madrileny havia provat d'escalar el Manaslu, però també havia tornat a casa sense èxit, així que els catalans tenien al davant una oportunitat d'or per aconseguir fer el primer cim de vuit mil metres estatal: l'Annapurna Est (8.026 metres), un pic que no s'havia escalat mai. "Vam decidir no seguir la ruta de la primera ascensió francesa, la històrica de Maurice Herzog, perquè era suïcida i no s'havia repetit. Quan vam ser davant el massís de l'Annapurna vam decidir anar al pic de l'est, que tenia cinquanta metres menys que l'Annapurna I i que era un vuitmil verge", explica Pons. Va ser una decisió extraordinària. El 29 d'abril del 1974, després de vint dies d'expedició, Catalunya es va llevar amb la gran notícia: la cordada formada Jordi Pons, Josep Manuel Anglada i Emili Civís havia arribat al cim i escrivia una pàgina d'or de l'esport nacional com la primera expedició catalana -i espanyola- que escalava l'esperat vuitmil. La gesta d'aquest trio d'alpinistes va tenir una gran repercussió i fins i tot el dictador Francisco Franco va rebre personalment els esportistes al Pardo.

Bascos, madrilenys, catalans. ¿Ser els primers s'havia convertit en una qüestió d'orgull nacional? "Érem conscients que teníem un poble al darrere que ens animava, que ser els primers despertava un cert sentiment patriòtic a Catalunya. Entre els alpinistes potser, d'una manera subtil, hi havia aquest pensament, però per a nosaltres l'èxit era purament esportiu. Era un moment en què tota experiència era bona", recorda Pons. Vist amb perspectiva, cada zona obtindria el seu triomf: els catalans s'enduien el vuitmil, els madrilenys farien el primer dels famosos catorze i els bascos l'Everest. Tots contents. "Catalunya va ser una punta de llança de l'alpinisme espanyol", explica Lluís Giner, director tècnic de la Federació Espanyola d'Esports de Muntanya i Escalada (FEDME): "Fins a cert punt, tothom va voler ser el primer. Però és un desig que ha existit sempre en el món de la muntanya. La competició hi és des del moment que dos rivalitzaven per qui seria el primer a fer la cara nord de l'Eiger o a escalar els catorze vuitmils".

La prèvia ja s'havia aconseguit, ara tocava als catalans anar a buscar el premi gros, l'Everest. Un pic que evidentment té el seu atractiu en la gran alçada i la mística per totes les grans històries que s'hi han succeït, però que tècnicament i esportivament no representa un repte tan majúscul com, per exemple, el K2. D'altra banda, pels mitjans de comunicació, sobretot els no especialitzats, arribar al sostre del món és especialment cridaner, i per això és el que sempre està en boca de tothom, i encara més al principi dels anys 80.

L'Everest a la tardor

La història de Catalunya amb la muntanya més alta del món comença dos anys abans, mentre Lluís Belvis i Jaume Altadill feien un trekking pel Nepal. Recorrent el massís se'ls va acudir demanar un permís per escalar l'Everest. En aquella època, al contrari de les multituds que s'hi concentren avui, el govern local només repartia dos permisos anuals per intentar ascendir-lo, l'un a la primavera i l'altre a la tardor. L'escassetat d'autoritzacions comportava que hi hagués una llarga cua per aconseguir el preuat passi, però Belvis i Altadill van trobar-hi una escletxa: provarien de pujar la muntanya des del coll del Lho La, a la frontera entre el Nepal i el Tibet, i per l'aresta oest, una ruta que havia obert una expedició iugoslava al 1979 i que no s'havia repetit. Sense pensar-s'ho, els catalans van tornar a Barcelona amb el permís, però no tenien ni els diners ni l'equip, així que van oferir el projecte al CEC, que el va acceptar amb entusiasme.

El pas següent va ser decidir els membres de l'expedició. Quan fas un equip amb un objectiu d'aquesta magnitud, pot comparar-se amb construir un trencaclosques en què tot ha de quadrar sense que quedi cap peça fora de lloc. El van formar alguns dels millors alpinistes vinguts d'arreu del país, una mena de dream team de disset aventurers d'altíssim nivell, organitzats i decidits a portar Catalunya al cim del món. "Potser l'un tenia més pedigrí escalador i l'altre més capacitat organitzativa, la clau era que tot es complementés. No calia que tothom fos punter, que també en teníem, de grans alpinistes, sinó que cadascú hi aportés alguna cosa", recorda Jordi Pons. Repassant els noms, molts són llegendes de l'alpinisme català: Josep Manuel Anglada, Òscar Cadiach, Xavier Pérez Gil, Joan Ribas, Emili Civís, Jordi Pons... Tots sobradament capacitats per formar una cordada que pogués arribar al cim. Però una expedició necessita més que unes bones cames, perquè no van enlloc sense un bon coordinador, un cuiner, un metge o un geòleg.

Al final de juny l'expedició catalana ja era a Katmandú per començar l'aclimatació i planejar la marxa d'aproximació, que va durar disset dies: es van transportar unes cinc tones de pes en material fins al campament base de l'Everest. "Era una expedició pesant -explica Pons-, com totes les d'aquella època: entre nosaltres i els xerpes sumaven quaranta persones". Un cop arribats, a 5.400 metres, calia començar a treballar a la muntanya. Per fer la ruta planejada des de Barcelona, estudiada amb ajuda directa dels iugoslaus que l'havien obert i que van ser a Catalunya per donar-hi un cop de mà, l'equip s'havia d'instal·lar al coll del Lho La, a 600 metres del campament base. Però no era un camí fàcil, al contrari. Per arribar al coll calia superar un mur de roca descomposta molt complicat, especialment per fer-hi passar tot l'equipament. Per superar l'escull es va portar una mena de telefèric casolà que transportaria el material.

L'expedició treballava a bon ritme, tot i que els alpinistes començaven a ser conscients que la tardor avançava perillosament i, com més tard, més fred i més vent faria. En aquell moment, la tragèdia va fer el primer acte de presència. No seria l'última visita. El xerpa Ang Tshering va morir a causa d'una hemorràgia interna mentre era al campament 2. El dol i les tasques d'evacuació del cos van implicar un retard d'una setmana que podia ser decisiva per aconseguir, o no, l'objectiu. Però encara hi hauria un altre contratemps: el 6 d'octubre es va despendre una roca des de més de 100 metres d'altura que va desmuntar tota la infraestructura que l'equip tenia per passar del camp base al campament 1. El recorregut muntat per pujar i baixar i el telefèric van quedar inutilitzats i l'expedició dividida entre els dos campaments. Es va obrir una nova ruta, però es van perdre més dies.

'Too much wind'

Era a mitjans d'octubre i encara faltaven els punts 3, 4 i 5 per muntar. La situació començava a ser preocupant i per això hi havia la necessitat de clavar un cop de puny a la taula: "Vam reunir-nos tot l'equip, alpinistes i xerpes, i vam decidir que calia fer un tour de force per atacar la muntanya. O anàvem a totes o la tardor ens cauria al damunt i no tindríem cap possibilitat", recorda Pons. Amb la temperatura cada cop més baixa -el termòmetre oscil·lava entre els 20 i els 30 graus negatius-, els catalans van decidir tirar cap amunt sense vacil·lacions. Equipats els campaments següents i fixades les cordes, el 14 d'octubre es va planejar el pla d'atac al cim: Emili Civís, Toni Llasera, Joan Ribas i Jordi Pons van instal·lar el campament 5 i els dos últims es van quedar al 4, fent d'equip de suport dels tres alpinistes que provarien l'atac final: Òscar Cadiach, Xavier Pérez Gil i el xerpa local Nima Dorje eren els escollits. "És la muntanya la que va determinant el lloc de tothom", assegura l'experimentat Pons. Els tres escaladors van pujar amb relativa normalitat, deixant enrere tots els campaments, mentre veien com el vent era cada vegada més i més fort. Això feia que aparegués constantment neu nova que escombrava la muntanya. Es va arribar a un punt insostenible: a 8.530 metres i amb una temperatura de 40 graus sota zero, Nima Dorje va cridar als catalans "Too much wind, too much wind". Amb aquelles condicions no era possible arribar al cim.

Els alpinistes van analitzar la situació i van estar d'acord amb Dorje. Aquell dia la muntanya no es va deixar domar: calia girar cua. Eren esportistes d'elit, amb una gran experiència a la muntanya i van prendre la decisió correcta. Van pensar que ja hi hauria més ocasions de provar l'atac. Els escaladors van començar el descens, amb Nima Dorje baixant en primer lloc, mentre que Cadiach i Pérez Gil anaven a pas lent, al darrere, fins al punt que el van perdre de vista. Tot semblava que anava bé quan, de sobte, l'equip a la rereguarda que esperava notícies des del campament 1 va veure una imatge que els va glaçar el cor i que recordarien tota la vida: un cos queia 2.000 metres, tota la paret de l'Everest, fins als peus de la glacera de Rongbuk. Un accident que no deixava dubtes de la seva fatalitat.

Tot seguit van intentar posar-se en contacte amb els alpinistes que baixaven a través d'un walkie-talkie: "Sabem que hi ha hagut un accident, digueu qui ha estat". El missatge es repetiria durant hores angoixants, fins que Cadiach i Pérez Gil, que feia estona que no veien el xerpa, es van adonar del que havia passat quan van engegar l'aparell: el mort era Nima Dorje. Pérez Gil va respondre entre llàgrimes: "Ha estat el Nima". Els dos alpinistes catalans van continuar baixant absolutament desfets fins al campament 4, on hi havia Pons i Ribes, que esperaven instruccions. L'endemà es va fer una anàlisi general de la situació, perquè la segona cordada podria intentar l'atac al cim, però no tenien cap suport de ningú i la meteorologia continuava sent dolenta. Fer un intent de cim era massa temerari i no hi havia debat possible. Lluís Belvis, cap de l'expedició, va comunicar als dos escaladors que també havien de tornar: l'aventura s'havia acabat.

"Quan la muntanya no vol que hi pugis, no hi puges. Ni teníem les condicions adequades ni l'ànim per continuar. Han passat quaranta anys i continuo convençut que no tornar-ho a intentar va ser encertat", recorda Pons. Mai va saber-se la causa de l'accident de Dorje, per què un alpinista d'aquell nivell va caure d'aquella manera. És pura especulació, però el fet més plausible és que s'hauria enganxat amb els grampons, una desgràcia que amb un pendent de 2.000 metres és un accident fatal tret que hi hagi un miracle. El xerpa nepalès va ser enterrat en una esquerda del coll del Loh La.

Tots sabien que estaven provant una ruta molt complicada, segurament quasi impossible, però ni la dificultat ni el mal temps van ser la principal raó per abandonar. L'esforç de dos anys per portar a terme l'aventura va acabar amb tragèdia i ningú tenia esma de continuar. "Va ser un final trist. No mereixíem deixar-hi ningú, allà, i menys un nano experimentat, que era encantador, casat i amb fill. No mereixia perdre la vida a l'Everest, cap muntanya s'ho val. Davant un fet així, la fita esportiva deixa de tenir importància", diu Pons, que mai més tornaria a l'Everest, però que completaria el seu impressionant currículum amb dos vuitmils més: el Cho Oyu (1984, primera ascensió estatal) i el Gasherbrum II (1988), entre altres gestes als Alps, els Andes i els Dolomites.

Hem fet el cim!

El 1985, tres anys després d'aquell intent, Catalunya conqueriria l'Everest amb una nova expedició comandada per Conrad Blanch. Òscar Cadiach, que repetia de la del 1982, Toni Sors i Carles Vallès, van poder onejar la senyera al cim del món el 28 d'agost per la ruta de l'aresta nord-est (coneguda com la via Mallory). Era la quarta ascensió mundial per aquell recorregut. Amb aquell icònic "Hem fet el cim!" es culminava la feina d'una escola irrepetible d'escaladors que van portar la bandera catalana als pics més alts i complicats del món. Finalment, van ser tres els que van arribar al cim de l'Everest, però l'èxit va ser, també, de tots aquells joves bojos que van elevar l'alpinisme nacional a cotes inimaginables. "Aquests noms han de quedar per sempre en el record, perquè són els precursors de tot el que hi ha ara. Que ningú els oblidi!", reclama Lluís Giner, que també va pujar al cim més alt del món amb Nil Bohigas en una expedició del 1988.

I si els recordem per sempre serà per la seva valentia innegable i pels seus currículums inqüestionables, esclar, però també per uns valors molt allunyats de l'actual banalització i comercialització de l'Himàlaia i de l'Everest en particular: "Les expedicions comercials han posat en venda la muntanya", diu Pons, una absoluta llegenda d'aquest esport. L'aventura a l'Everest s'ha acabat, però els mites queden per sempre. Els protagonistes d'aquesta història en seran uns.