Devia ser un amfitrió extraordinari perquè per casa seva, a Tànger, hi van passar durant uns quants lustres desenes d’escriptors i artistes. Per a ells Paul Bowles no era només un ambaixador al Marroc sinó una mena “d’ambaixador de l’alteritat”. Les travessies iniciàtiques que organitzava per als amics i visitants, a més de ser un recorregut per la porta d’Àfrica, eren un viatge a l’alteritat mental. Bowles es va guanyar la fama de ser un expert en la cultura de la seva pàtria adoptiva, el Marroc, un amant de la seva literatura i un coneixedor de ritus i drogues desconeguts als quals introduïa els seus hostes.

Quan la seva fama ja declinava, Bernardo Bertolucci va fer una pel·lícula preciosa sobre el seu relat El cielo protector. El film va servir, entre altres coses, per recordar la qualitat narrativa de l’escriptor nord-americà i la seva excel·lent agudesa a l’hora de penetrar en l’altra riba de la civilització. Paul Bowles estava fascinat per la nuesa inigualable del desert. Un desert que també despulla les ànimes. El seu únic rival, i únic protector, és el cel. Entre aquests dos plans, cel i desert, els individus posen en joc les seves identitats, des de la cultural fins a la sexual.

Potser l’obra mestra de Bowles és el seu escrit autobiogràfic, que va suscitar un escàndol notable, Memorias de un nómada. La vida de Paul Bowles es va estendre al llarg del segle XX i hi ha pocs textos tan representatius d’aquest segle com les seves memòries. Músic i fotògraf a més a més d’escriptor, era un humanista desarrelat. La seva existència nòmada va posar entre les cordes els valors occidentals heretats. Però Bowles no va adquirir, com a alternativa, una nova identitat. Es va quedar habitant una terra de ningú tan inquietant com magnètica.