“M’és igual que diguin que la fotografia no és art. L’important és que digui alguna cosa”. La frase és de la fotògrafa Ilse Bing, i la va pronunciar amb noranta-tres anys, al seu apartament de Nova York, mentre repassava la seva trajectòria en una llarga entrevista que complementa l’exposició de la seva obra. No us la perdeu. Només us queden dues setmanes de marge. La podeu veure, fins al 14 de maig, al KBr de la Fundació Mapfre.

Ilse Bing (Frankfurt, 1899 - Nova York, 1998) va ser una dona intrèpida i d’una gran intuïció. Va observar la vida a través de la càmera com si sabés preveure els canvis convulsos que experimentaria el món. En les seves fotografies és inevitable llegir-hi la voluntat de captar un instant sabent que, més endavant, allò serà d’una altra manera i convé immortalitzar-ho. Hi ha l’instint que allò, al cap d’uns anys, tindrà un valor més enllà del que significa en el moment que dispara la càmera.

Ilse Bing és, essencialment, una fotògrafa urbana. Hi ha tres grans ciutats que travessen la seva obra: Frankfurt, París i Nova York. I les explora en uns anys de gran transformació i agitació política, social i econòmica, entre el 1929 i el 1959. “A una senyoreta la miraven amb respecte. A una fotògrafa la miraven amb menyspreu”, afirma amb un cert sarcasme i un punt d’orgull per la seva resiliència, tan professional com artística. En l’inici de la seva trajectòria, Bing sembla sorprendre’s encara de la màgia de la fotografia, del miracle que suposa impressionar la realitat en un paper. Més endavant es fixarà en com l’arquitectura moderna i la ciutat en general acullen l’ésser humà. Les llums, els volums, els rètols, les línies de fuga, les formes geomètriques fragmenten la ciutat. Les persones li interessen per la manera com s’integren en aquest context, observant el seu moviment i congelant aquell instant que és inapreciable per a l’ull humà. “Sempre vaig ser una mica revolucionària. Sempre feia el que no era habitual”, deia el 1992, quan encara li quedaven sis anys de vida. Després de passar deu dies en un camp de concentració a la França ocupada pels nazis, va fugir a Nova York, on es va començar a guanyar la vida fent fotografies de passaport per vint-i-cinc cèntims. “Feia servir la cuina com a laboratori perquè menjar era secundari”, admet. En les seves imatges s’hi veu clarament les ànsies per devorar aquella ciutat a través de la fotografia. “A Nova York les façanes tenen els ulls tancats. A París, oberts”.

En el recorregut de la visita al KBr descobreixes una altra fotògrafa en una segona exposició que connecta poderosament amb la mirada d'Ilse Bing. Image cities d’Anastasia Samoylova (Moscou, 1984) és una exposició vibrant que manté aquest relat de la ciutat en batec permanent, com a espai convuls i de constant transformació. Igual que Bing, explora les formes geomètriques urbanes, captant la tensió i l’energia de la metròpoli. Ella integra, a més, els diferents plans de color. Juga amb la fotografia dins de la fotografia i la ciutat dins de la ciutat. Com la geometria i l’arquitectura la fragmenten, divertint-se amb les proporcions, qüestionant la percepció d’allò que és real i d’allò que només és visual. Plasma una natura que és fictícia. Les persones transiten erràtiques en aquesta confusió d’espais i ambients. És com si Samoylova radicalitzés les idees de Bing adaptant-se a la crispació i el caos actual de les grans urbs. En tots dos casos, ens trobem amb la mirada de la dona en simbiosi amb la ciutat, com si fagocitessin l’entorn. Una observació que va més enllà de l’estètica. Des d’èpoques molt diferents i amb una fascinació indubtable pel que observen, ens expliquen com l’ésser humà es fa un lloc en unes ciutats cada vegada més hostils.