Josep Bartolí i Guiu (Barcelona, 1910 - Nova York, 1995) va tenir una vida de pel·lícula. Insigne pintor, cartellista, dibuixant i escenògraf, va ser sempre un artista lluitador, fet a si mateix, temperamental i apassionat, de forta personalitat artística i afany visionari, molt més reconegut a l’estranger -en especial als Estats Units- que a casa seva. La seva obra és un corol·lari d’influxos i creacions genuïnes; revolucionari del color i de la textura, és un primera espasa del figurinisme i l’escenografia teatral. Va viure la Barcelona bohèmia dels anys 20, va combatre al front republicà de la Guerra Civil, va crear un sindicat clandestí de dibuixants i va transitar per una desena de camps de concentració. L’exili va marcar la seva vida: a Mèxic va mantenir un tempestuós idil·li amb Frida Kahlo -les seves cartes d’amor es van subhastar fa dos anys a un preu de sortida de 125.000 dòlars-, a Nova York va fer amistat amb els noms més rellevants de l’expressionisme abstracte -Kline, Pollock i Rothko- i des de Mèxic va dissenyar vestuaris i escenografies per a pel·lícules de Hollywood com Capitán de Castilla i La monja alférez. Va fer arrels a tot arreu on va viure i no se sentia d’enlloc en concret. Sentia fondes les seves essències catalanes però no va ser fins als últims anys de la seva vida que va poder estrènyer els lligams amb casa seva.

Els germans Miquel i Xavier Araguàs, irreductibles conservadors de dibuix català del segle XX, aventurers infatigables des de fa quaranta anys a la recerca de noves troballes, tenen una història preciosa per explicar sobre la figura i l’obra de Bartolí. És la història de trenta-quatre figurins teatrals d’estil art déco encarregats a l’artista i al seu germà Joaquim per al Circ Barnum americà a principis dels anys quaranta, quan ell vivia a París, després del seu periple a l’exili durant els infames anys posteriors a la Guerra Civil. Uns figurins que mai van ser entregats al seu destinatari i sobre els quals reposa un relat extraordinari.

Avancem en el temps per poder explicar bé la història. Fa cosa de vint anys, en una de les seves molt habituals visites dominicals al Mercat de Sant Antoni, els dos germans van topar amb el plec de figurins. Tenien una inequívoca inscripció mecanografiada en un petit paper enganxat a la portada: “ Bocetos-uniformes del circo americano Ringling Barnum Bailey, realizados en los talleres de la casa Max Weldy (París) dibujados por los artistas hermanos Bartolí ”. El venedor els volia vendre per separat, cosa que implicava disgregar la col·lecció, i ells van veure clar que això no podia ser i que havien d’adquirir el lot sencer. I així ho van fer. Ja posseïen altres exemplars de l’obra de Bartolí -com uns luxosos decorats teatrals i uns quants acudits de premsa- i van quedar satisfets amb la nova adquisició, però, per desconeixement, no hi van donar especial rellevància. El Xavier els va arxivar a la seva col·lecció i una inoportuna fuita d’aigua que va comportar alguns desperfectes i força trasbals va fer que els figurins quedessin sepultats entre muntanyes de papers i dibuixos. El silenci i l’oblit es mantenien, doncs, entre les seves pàgines.

Un temps després, durant una trobada del Miquel amb el gran pintor i cartellista Carles Fontserè, íntim amic de Bartolí, el nom de l’artista va sortir a la conversa. Li va explicar que el seu amic s’havia guanyat molt bé la vida treballant per al Circ Americà i que quan els dos germans vivien a París van haver de fugir dels nazis. Poc després, en el llibre de Jaume Cañameras Conversa amb Bartolí es van trobar amb el relat detallat d’aquest emocionant i traumàtic episodi esdevingut el 15 de juny del 1940. Bartolí hi explica que Max Weldy, important modista de teatre, va encarregar al Joaquim, germà del Josep, el disseny de les maquetes i vestits per a un espectacle del Circ Barnum sobre l’arribada de Marco Polo a Venècia. La feina es va desenvolupar amb èxit, Josep era el dissenyador i Joaquim l’acoloridor, i va ser entregat als seus destinataris. Però era tan sols la primera entrega de l’encàrrec. N’hi havia una segona que no va arribar mai a efectuar-se. Aquell dia de juny, Josep Bartolí i el seu germà havien d’anar a casa de Weldy, probablement a completar l’entrega de la feina pactada. Però no va ser possible perquè l’exèrcit va iniciar l’ocupació de la ciutat. Acompanyats per Fontserè i dos pintors més del seu grup d’amistats, els dos germans van sortir amb cotxe de París precipitadament, fugint dels nazis, tement ser detinguts pel seu passat recent com a combatents republicans a la Guerra Civil. I molt probablement dins alguna de les maletes que es van endur amb ells hi havia els trenta-quatre figurins que no van ser entregats.

Després del seu penós pas per poblacions i camps de concentració francesos, Josep Bartolí s’escapa pels pèls d’anar a parar a Dachau, on l’esperava una mort gairebé segura. Amb l’ajut i els contactes de Josep Tarradellas, arriba a Tunis, des d’on embarca cap al seu exili americà. Aquí es perd el rastre dels figurins, no queda clar del tot què els va passar. Però hi ha una pista. Els camins dels dos germans s’havien separat i Joaquim Bartolí va arribar a Barcelona. Al carrer Robador del Raval hi tenia un magatzem que, després de la seva mort, es va buidar, amb la consegüent aparició de molta obra original, entre la qual els decorats teatrals que els germans Araguàs van comprar a un brocanter abans de l’adquisició dels famosos figurins, que, sospiten, tenien el mateix origen però van anar a parar a mans d’un altre venedor.

A poc a poc, aquella troballa de diumenge al Mercat de Sant Antoni havia anat adquirint sentit. Els dos germans van anar lligant caps i les peces del puzle van anar encaixant. Van ser uns editors americans especialitzats en reproduccions d’art els que els van alertar definitivament sobre la importància i el valor que tenen els figurins, sobretot als Estats Units, on es cotitza moltíssim aquest tipus de material: “Són més importants que l’Estàtua de la Llibertat”, els van etzibar, segurament amb certa exageració fruit de l’apassionament. Però faltava una cosa imprescindible, trobar els dibuixos perduts en el caos de l’arxiu Araguàs. Fa dos mesos, finalment, els van retrobar dins de la mateixa bossa de plàstic on fa vint anys havien estat guardats. Llavors existia una nebulosa al seu entorn, una vaga idea sobre què eren en realitat.

Avui sabem que el trapezista, l’amo de pista, el domador, la majoret, el director d’orquestra, el cap d’hípica i tots els trenta-quatre personatges de circ imaginats per Josep Bartolí aviat farà vuitanta anys van resseguir tota una aventura, van sobreviure als embats de la violència i l’absurditat. Són uns supervivents, sí, literalment i sense metàfores. El llegat artístic de Bartolí viu disgregat pel món: des del MoMA de Nova York a Boston, Oregon i São Paulo, tal com ell mateix explica en la conversa amb Jaume Cañameras. Acabada la dictadura franquista, Bartolí va voler tornar a casa seva. Ho va fer diverses vegades entre el 1977 i el 1989, l’any que es va empadronar a Catalunya i també va signar un conveni amb l’Ajuntament de Barcelona per fer la donació d’un centenar d’originals a canvi d’una retribució vitalícia. Des de llavors formen part de l’arxiu històric de la ciutat. El 2004 van servir per fer a la Pia Almoina de Barcelona l’exposició Josep Bartolí. Un creador a l’exili.

Recentment els germans Araguàs han copsat l’interès d’alguns museus catalans per adquirir els figurins. En seria un bon destí el Museu d’Arts Escèniques de Montjuïc, per exemple. Però no s’ha concretat res. Bartolí va morir l’any 1995 a la seva estimada Nova York. Les seves cendres van ser escampades l’any següent al Mediterrani, just davant de Premià de Mar. La seva vida de cine havia arribat a la fi. Però quedaven històries per explicar. Històries dibuixades en papers, amb línies clares, pintades amb colors vius i llampants. Oblidades dins d’una maleta que mai va ser entregada.