“No entenc -em va dir Stephen King- per què vols parlar amb mi en un moment com aquest”. Doncs, d’entrada, perquè aquest autor supervendes tan prolífic acaba de publicar un llibre nou, una recopilació de novel·les curtes titulada If it bleeds, que Plaza y Janés publica al juliol amb el títol La sangre manda. Però per dir-ho d’una manera una mica més poètica: així tindria l’oportunitat de saber com veia el món aquests dies un autor que en una apocalíptica novel·la, The stand [ La danza de la muerte ], va descriure amb gran realisme una pandèmia devastadora; un autor que, a més, té un profund coneixement de tot el que ens fa por. I, casualment, aquell vespre rúfol que vam parlar per primera vegada, quan la pluja fuetejava les finestres i el vent feia espetegar les persianes, semblava que fins i tot el mal temps convidés a mantenir una conversa amb aquell home de 72 anys. Per tant, tornem a la seva pregunta: per què volia parlar amb ell? Doncs perquè, com el mateix Stephen King va dir, “és molt estrany tot això que passa”.

Fa set anys el ‘New York Times Magazine’ va publicar un perfil seu i de la seva família. El periodista hi explica un joc en què participen tots els membres de la família: un d’ells proposa un argument per a un relat; el protagonista està en una situació complicada i tothom ha d’escriure allà mateix un final amb suspens.

Sí, va ser idea del Joe. Al meu fill Joe li encanten aquestes collo...

I si ho provem?

Sí, i tant. Segur que ja tens alguna cosa a punt.

D’acord. Vet aquí l’argument: passa ara, durant la pandèmia. Va d’un home que té fòbia als gèrmens i li fa por de sortir de casa, però s’ha quedat sense menjar. Se li ha espatllat el telèfon i no pot encarregar res per internet perquè cap empresa de menjar a domicili té mai un forat per atendre’l. I aquí és quan hi intervé vostè. Què passa aleshores?

Entesos. Bé, doncs aquí tenim el paio, oi? Li fa por sortir. Li fa moltíssima por sortir perquè el virus és a tot arreu. Aquest paio es renta les mans compulsivament. No para d’imaginar-se que els gèrmens li corren per les mans i els braços i pensa: “Home, la casa està perfecta. Ho he desinfectat tot i porto guants, però em moro de gana. Què puc fer per aconseguir menjar?” Llavors mira al seu voltant i li diu al gos: “Fido. Vine, Fido”.

No està gens malament! Per això és tan bo.

Segur que ja s’havia cruspit el menjar del gos. Per tant, per què no es podia menjar també el gos?

Al llarg de la seva obra ha descrit situacions apocalíptiques. ¿Ha trobat res interessant o estrany en la reacció del món real davant d’un fet com aquesta pandèmia?

Una de les coses més impressionants és la velocitat amb què canvien les coses. ¿Fa només un mes que la gent anava a les botigues? Avui vas al súper i veus tothom amb mascaretes i guants. Això sí que és una bona irrealitat. A The stand tot passa tan de pressa que les carreteres s’embussen per culpa dels cotxes. Evidentment, això no ha arribat a passar. Hi ha hagut molt poc pànic. El que hi ha hagut -es nota, ho noto, tothom ho nota-és una por somorta i constant entre la ciutadania. Si esternudes, si tusses, el primer pensament que et passa pel cap és: “Potser he agafat aquesta malaltia”.

I això el posa nerviós?

Miri, hi ha un llibre, una novel·la de Robert Harris, The second sleep, que se situa en un futur molt llunyà, molt després d’una terrible catàstrofe que ha tingut lloc al segle XXI. Aquesta gent intenta esbrinar en què va consistir aquella catàstrofe i troben uns documents d’un paio que explica què passaria si es produís un esdeveniment terrible, una cosa així com un coronavirus. L’home afirma que, a les grans ciutats, tothom es pot morir de fam en qüestió de sis dies per causa de la cadena de distribució alimentària. O sigui que em preocupa una mica el tema del menjar.

No cal dir que coneix molt bé com es construeixen els relats. ¿I si provéssim de projectar aquests coneixements a l’àmbit de la política? El president Trump ha explicat amb gran èxit un relat concret sobre els Estats Units. Quin relat podria explicar Joe Biden?

Part del problema és que Biden no ha tingut l’oportunitat d’explicar el seu relat. Quan es van acabar els debats de les primàries -hi havia un munt de candidats en escena- va entrar en acció el coronavirus. L’han emmordassat a tots els efectes. Vet aquí, però, el relat que ha d’explicar: “¿Voleu algú capaç de plantar cara a una situació com la del coronavirus o una persona que no n’és capaç perquè només pensa en la seva imatge?”

Trump li recorda algun personatge seu?

Greg Stillson, de The dead zone [ La zona muerta ]. Greg Stillson, que és un polític, diu en un moment determinat: “Sabeu què? Quan arribi a president, enviarem les escombraries a l’espai exterior. Ja no hi haurà més contaminació”. I la gent se’l creu! Però és que es van creure Trump quan va dir que construiria un mur i que Mèxic el pagaria, oi? La gent vol una resposta senzilla. Volen un home fort, i Trump és aquest home fort.

Crec que és a ‘On writing’ [‘Escriure. Memòries d’un ofici’] on comenta que pertany a l’última generació d’escriptors que s’enrecorden de quan no era fàcil accedir a les pantalles. ¿El fet que ens hi hàgim enganxat tant té repercussions per a la nostra imaginació?

Tot plegat ha agafat tal dimensió que no ho sé. És com allò dels dos burros que caminen per un pont: un d’ells no porta res al llom i l’altre va carregat de paquets, fardells i bales. El primer burro diu: “Ostres! Que carregat que vas!” I l’altre li contesta: “Carregat? Quina càrrega?” T’hi acostumes. I no sé quantes hores passes tu enganxat a les pantalles, però en el meu cas -gairebé em fa ràbia haver-ho de dir- crec que gairebé tot el dia. Quan em llevo al matí, el primer que faig és mirar si tinc missatges o correus electrònics. Vaig entrar a Twitter el 2013, és addictiu. No sé què contestar a la teva pregunta. Sé que ha canviat la meva manera de treballar. Quan escric, el meu ritme de treball s’interromp perquè penso: “Vull escriure sobre una camioneta, una ranxera, del 2000”. A l’acte entro al Firefox i resulta que no em dedico a escriure sinó a mirar diferents models de ranxera. És molt fàcil distreure’s.

Vostè és molt actiu a Twitter. Crec que també és a ‘Escriure. Memòries d’un ofici’ on diu que, en realitat, no sap què pensa d’una cosa fins que no ho escriu. ¿Twitter és un mitjà que li serveix per a això?

Faig dues menes de tuits. D’una banda, els que teòricament són divertits i graciosos. Hi penjo fotos de la meva gossa, que té uns quants seguidors com a Molly, aka the Thing of Evil [Molly, àlies l’Ésser Malèfic]. Hi explico acudits dolents amb jocs de paraules. I després hi ha els altres tuits, com, per exemple: “Soc nord-americà i un animal polític, i Trump em posa furiós”. Em posa furiós que sigui tan gandul. Però no és culpa seva. Ell és com és. El que de debò m’empipa és la seva ganduleria. Al llibre A very stable genius [ A very stable genius: Donald J. Trump’s testing of America, de Philip Rucker i Carol Leonnig] hi expliquen un munt de coses sobre la seva incapacitat de pencar i llegir-se la documentació. Llegir-se la documentació! Vet-ho aquí. Tu podries fer-ho millor. Jo podria fer-ho millor. Perquè tenim un sentiment de responsabilitat. Perquè hem tingut altres comandants en cap curts de gambals. Gerald Ford no feia tronar i ploure precisament. Si te’l mires bé, David, ni tan sols sé si l’home sap llegir gaire bé. Sé que no escriu gaire bé. Jo diria que qui no sap llegir ni escriure no és capaç de pensar. Doncs això és el que tenim.

Creu que Twitter ha sigut positiu per a vostè?

És molt divertit. És el safareig més gran del món per fer el xafarder. De tant en tant hi pots fer un pas en fals. A mi m’ha passat unes quantes vegades. Ens hem tornat molt puritans. I de vegades fiques la pota, com quan vaig dir: “Home, crec que no està bé que l’editorial hagi suspès la publicació del llibre de Woody Allen, que el deixin sortir i digui tot el que hagi de dir”. A l’acte em van posar al cep i em van començar a tirar cols digitals, i això va durar un temps. Després van passar a una altra cosa.

També va ficar la pota amb un tuit sobre els Oscars.

Quan vaig dir allò de la diferència entre la diversitat i l’autèntica qualitat: aquestes dues coses s’haurien de separar. De tota manera, tot això dels Oscars és ridícul. Moltes vegades no es premia el talent. Però crec que si hi participes i has de decidir, has de tenir en compte la qualitat, i no el color ni la raça de qui ho hagi fet. Em van dir de tot. Després de publicar un article al Washington Post per explicar amb més detall la meva posició, em van deixar en pau. Però defensar segons quines posicions a Twitter és un acte de valentia. No és que la gent no hi estigui d’acord. El que passa és que et diuen coses molt lletges perquè escriuen des de l’anonimat. Et poden dir, per exemple: “No ets més que un vell i un fill de p... que no té ni idea de res”.

¿El fet que el posessin a la picota a les xarxes socials li va fer replantejar-se les seves opinions? Perquè és raonable dir que una editorial no té l’obligació de publicar el que un escriptor vulgui. O pel que fa als Oscars, també es pot dir que, en el fons, l’autèntic problema no és si s’ha de premiar o no la diversitat; la qüestió és qui pot demostrar el seu talent. Quina va ser la seva reacció intel·lectual davant dels comentaris negatius provocats per aquests tuits?

La reacció instintiva és: “M’humilia que es riguin de mi o s’enfadin amb mi”. Aquesta és la reacció emocional. La reacció intel·lectual és preguntar-te: “¿He dit el que volia dir?” Si he dit el que volia dir, ho mantinc. Si he dit una cosa equivocada, he de demanar disculpes o aclarir-ho. El que vaig dir sobre els Oscars ho va malinterpretar gent com Ava DuVernay. Per això vaig haver de mirar d’aclarir què volia dir exactament. Sobre el que vaig dir parlant de Woody Allen, mai m’ha vingut de gust corregir-ho ni donar més explicacions. No m’ha semblat mai necessari perquè el quid de la qüestió és que l’editorial havia acceptat el manuscrit. Estaven d’acord en publicar el llibre. Es van fer enrere per la publicitat negativa. A mi em va semblar una covardia. També hi va haver molta polèmica al voltant d’ American dirt [ Tierra americana ], el llibre de Jeanine Cummins, que em va encantar i sobre el qual vaig escriure un comentari favorable. Hi ha qui té l’opinió que Jeanine Cummins ha fet el que se’n diu una apropiació cultural, allò que a la meva època en deien imaginació. A mi em sembla que Cummins tenia dret a fer-ho perquè, si continuem per aquest camí, un home no podrà mai escriure llibres com Rose Madder [ Retrato de Rose Madder ] o Gerald’s game [ El juego de Gerald ], que tracten d’una dona i els seus sentiments. Has d’anar amb molt de compte, però es pot fer. I s’ha de fer perquè és així com arribes als altres. És així com funciona. Com a mínim, és així com funciona teòricament. Però ens hem allunyat del tema de Woody Allen.

Hi tenia a veure. Això també hi té a veure perquè està relacionat amb uns contextos culturals canviants: si escrivís ara la novel·la ‘It’, ¿encara hi inclouria l’escena de sexe entre la Beverly i els nois del club dels perdedors? Diuen que ha envellit malament.

Sí, ja ho sé. El més curiós d’aquesta escena és que, quan la vaig escriure, tenia la mateixa importància per a la història que la Biblioteca Pública de Derry. Aquesta biblioteca té un edifici per als adults i un altre per als nens, i tots dos estan connectats per un túnel de vidre. Això vol dir que parlo d’una manera simbòlica de la transició de la infància a l’edat adulta. Entens què vull dir? I pel que fa a la cosa del sexe: el sexe és per a adults, oi? No és per a nens de 12 anys. Però, en aquesta història, mirava d’escriure sobre aquesta transició i el que es perd quan es passa de nen a adult. Quan vaig escriure aquella escena en què tots ells tenen relacions sexuals amb la Beverly, el que intentava era donar-los la possibilitat d’enviar un missatge al seu jo adult dient-li: “Pots tornar, pots redescobrir la força imaginativa necessària per tractar amb aquest ésser sobrenatural”. O sigui que vaig tirar endavant i la vaig escriure. Ningú de l’editorial que va llegir el llibre va arrufar les celles. En cap crítica es va afirmar que era una escena de pornografia infantil. No va passar res perquè era una altra època. Ara, quan arriben a aquesta escena, jutgen els anys 80 amb els criteris del segle XXI. Sol passar molt sovint avui dia. I per això moltes escoles no volen permetre un llibre com Huckleberry Finn. Diuen: “No podem tenir aquest llibre a l’escola perquè hi surt la paraula que comença per n ”. A això em refereixo, ho entens? A l’últim llibre de Michael Connelly -és un escriptor fantàstic-, aquesta paraula, nigger [ negrata ], hi apareix com a n---. La paraula fuck surt contínuament a tot el llibre. Als anys 50, haurien permès la paraula nigger però no t’hi deixaven posar fuck. Ara és exactament al revés. O sigui que tot depèn de com canvien les coses. ¿Escriuria ara aquesta escena d’ It? Segurament que no. En aquell moment no em va semblar problemàtic.

Però, i si aquests canvis fossin positius? Aquest exemple que ha citat, el llibre de Michael Connelly, potser demostra que molts s’han adonat que, en el fons, una d’aquestes dues paraules només és un renec sense gaire força, mentre que l’altra té una càrrega molt negativa.

David, aquesta és l’essència del pensament del segle XXI. Valga’m Déu! Tot això està molt bé, però ja entens el que vull dir?

Sí.

Aquesta mentalitat ve de l’educació que has rebut i l’atmosfera cultural en què vius. I està molt bé. És fantàstic. Segurament tens raó. Segurament és una evolució positiva. Però sempre penso en Frank Norris.

Que va escriure ‘McTeague’.

McTeague, The octopus. Tots aquests llibres. I Frank Norris va dir: “¿I a mi què m’importa el que diguin els crítics? He dit la veritat”. Això és l’important. Dius la veritat o no?

Al seu nou llibre hi ha un conte titulat ‘Rat’ en què es fa una divertida al·lusió a Jonathan Franzen. El protagonista és un escriptor que sembla una mica escèptic sobre el seu prestigi literari. ¿Franzen representa també per a vostè el reconeixement de la crítica?

Hi he introduït Franzen perquè és un novel·lista fantàstic. He llegit tots els seus llibres. El meu preferit és una de les seves primeres novel·les, Strong motion, que tracta d’uns especialistes en terratrèmols de Massachusetts. Un llibre fantàstic. Espero que tregui alguna novetat en un moment o altre. Tot el que es diu a la meva narració sobre la conferència de Franzen és pura ficció. El protagonista està malalt, té febre i li agafa una fixació amb Franzen. Aquesta narració m’ha donat l’oportunitat de fer unes reflexions sobre l’escriptura que no són necessàriament el que jo penso, però ha sigut molt divertit. És una història sarcàstica.

Pel que fa al tema del reconeixement de la crítica, va haver-hi molt de debat sobre el seu mèrit literari o el seu lloc al cànon quan li van concedir el premi de la National Book Foundation. Sembla que la polèmica s’ha extingit. Per què?

Quan vaig començar, em consideraven un escriptor de gènere, i això és el que era en molt bona part. Recordo que, més o menys a l’època de The shining [ El resplandor ], vaig anar a una festa del gremi literari. Irwin Shaw seia en un racó, gotós i molt vermell de cara. Portava un bastó i un vestit de color blau. Feia pinta d’estar de molt mal humor. Em va mirar, va fer una ganyota de menyspreu i va dir: “Oh, mi-te’l, és el lleó”, volent dir el lleó literari. Em vaig aturar en sec, perquè m’encanten els llibres d’aquest paio. Encara m’agraden. El que ha passat, en part, és que he sobreviscut a molts dels meus crítics més virulents. Encara recordo que, a The village voice, algú va publicar un article llarg que ridiculitzava la meva literatura. Hi havia una caricatura en què se’m veia menjant-me els diners que sortien de la meva màquina d’escriure. I vaig pensar: “Ai! Desanima tant veure una cosa així quan t’hi esforces tant”. No vaig dir res. Vaig intentar no cridar l’atenció i continuar fent les coses tan bé com sabia. Si et fixes en alguns dels escriptors del segle XX, la idea que jo formi part d’aquest cànon és ridícula. No se’m pot posar al costat de John Updike, per no parlar de gent com Faulkner o Steinbeck. Potser amb Steinbeck una miqueta. He mirat d’escriure amb la màxima sinceritat possible sobre persones i situacions normals. Però crec que he sobreviscut a molts dels meus pitjors crítics. Ara bé, jo ja no hi seré a l’hora del balanç definitiu. La majoria d’escriptors eternament presents entre els supervendes un bon dia es moren i la seva obra s’evapora de la llista. Simplement desapareixen.

Exacte. Per exemple, qui llegeix James Clavell avui dia?

Sí. I això em fa venir un calfred. En la meva adolescència, el gran escriptor de novel·les policíaques era John D. MacDonald. Quan va morir, la seva obra gairebé va desaparèixer. No sé què passarà amb la meva quan jo em mori, però d’una cosa sí que n’estic segur: el Pennywise, el pallasso d’ It, continuarà voltant per aquí. Potser tots els altres llibres desapareixeran, però d’aquí 200 anys la gent dirà: “ElPennywise fa molta por”.

Quan algú escriu tant com vostè, no totes les obres li surten igual de bones. Com sap si un escrit funciona o no?

Mai he tingut la impressió que funcionés res del que he escrit. Quan estic a mig escriure alguna cosa, una part de mi no para de dir-me: “La veritat és que això és una me...”

¿O sigui que quan escrivia ‘It’ tenia la mateixa sensació que quan escrivia ‘The Tommyknockers’ [Los Tommyknockers]?

Amb It sempre vaig tenir la sensació que hi havia alguna cosa que funcionava molt bé. Quan escrivia Under the dome [ La cúpula ], tenia la sensació que la cosa funcionava, i molt. Amb The Tommyknockers la impressió era bona. Amb Dreamcatcher, no, però és que jo tenia molts dolors. Havia tingut un accident i em va costar recuperar-me. Amb cada llibre és diferent. Hi ha llibres en què de cop ho veus tot clar i et dius a tu mateix: “M’ho estic passant bé”. I fins i tot quan no va bé i penses que potser tot plegat és un error, has de recordar-te a tu mateix que en part et paguen per superar aquests dubtes, per dir-te a tu mateix: “Potser m’equivoco”. I potser això és bo.

Una vegada va dir que, si no fos per la ficció, potser hauria acabat com l’autor del tiroteig del 1966 a la Universitat de Texas (es deia Charles Whitman). Pel que fa als seus lectors, sé que ha tingut problemes amb fans trastocats i que va demanar que es retirés de la circulació ‘Rage’ [‘Rabia’] quan el van trobar a la taquilla d’un adolescent que havia participat en un tiroteig. ¿Com és de gruixuda o prima la línia entre una persona com vostè, que té una imaginació fosca, i pertorbats mentals com els que acabo d’esmentar? ¿La neuroquímica determina tota sola a quin costat d’aquesta línia acaba situant-se una persona?

Crec que en gran part és la neuroquímica. Soc capaç d’obrir les portes de la percepció a les 8 del matí i normalment es tanquen al voltant de les 12 del migdia. El món es converteix llavors en un lloc racional. Crec que això no els passa als que pateixen de deliris i paranoies. Ara mateix estic mirant una foto al meu despatx i no sento la necessitat de comprovar si al darrere hi ha una càmera. No crec que treballis per a la CIA o que tinguis la intenció secreta de publicar una crítica ferotge en contra meu. Pel que fa a Rage, vaig escriure’n el primer esborrany quan feia l’últim curs de secundària. En gran part perquè l’institut era una mena d’olla a pressió. Tens moltes ganes de dir: “Què passaria si fos capaç de tallar el nus gordià, portar una pistola a l’institut i agafar com a ostatges els companys de classe?” En aquest llibre no es descriu un tiroteig massiu. Però, tot i així, després d’un parell d’incidents, et dius a tu mateix: “És com deixar una pistola carregada a l’abast d’un pertorbat mental. Ha arribat l’hora de retirar el llibre”.

En el passat, quan li preguntaven per què escrivia sobre coses tan inquietants, contestava: “Per què dona per fet que puc triar una altra opció?” És una bona resposta, però potser també una mica evasiva. En el fons, quina resposta buscaven quan li feien aquesta pregunta?

Busquen una fórmula secreta: com sé que funcionarà?, per què penso que funcionarà? La meva resposta és que no m’ho he plantejat mai. Mai vaig pensar que em passaria el que m’ha passat. Hi ha dies que crec que tot plegat és un somni. Però, tornant a la teva pregunta, no se m’ha acudit mai cap altra opció. Són els temes que m’agraden. És com les diferències en matèria de gustos. Hi ha a qui li agrada el bròquil, i hi ha a qui no.

¿No creu que, quan li feien aquesta pregunta, esperaven que els revelés la seva psicologia més profunda?

No. Quan volen això, la pregunta que et fan és: “Com era de petit?” Es pensen que els contestaràs: “Quan era petit em pegaven”, o “Era víctima d’abusos sexuals” o “Em van segrestar”. Però el fet és que res d’això és veritat.

Però, quan tenia 4 anys, sí que va veure com un tren atropellava un amic seu, oi?

La meva mare es pensava que ho havia vist. Deia que a aquest nen l’havia atropellat un tren i que, aquell dia, quan vaig tornar a casa després d’anar a jugar amb ell, jo estava molt pàl·lid i no volia parlar. El cert és que no m’enrecordo de res, si més no conscientment. El que sí que recordo és que la meva mare explicava que havien hagut de recollir els trossos del cos i ficar-los en un cistell. Què et sembla el detall? La meva mare podria haver sigut Stephen King.

Traducció: Lídia Fernández Torrell

Copyright: The New York Times / Article original