El 10 de març de 1982, François Jacob va ser investit doctor honoris causa per la Universitat de Barcelona. El dia abans, la progressia acadèmica havia commemorat la Caputxinada, que era el precedent català del Maig Francès en què aquell premi Nobel de medicina havia revalorat les seves conviccions humanistes, que va portar fins a les últimes conseqüències lluitant contra els nazis als camps de batalla nord-africans i al seu propi país després de desembarcar a Utah Beach el dia D. Voluntari a les Forces Franceses Lliures, ferit de guerra i distingit amb la màxima condecoració de la Legió d’Honor.

La ciència venerava Jacob amb els ornaments grocs de les togues de la Facultat de Medicina. En el discurs d’investidura, Jacob va fer un cant a la diversitat humanística a partir de la diversitat científica de la genètica. I perquè el passat i el present no es desmentissin, la universitat aquell dia anava plena de pancartes. El doctor Felip Cid l’explicava a classe com a últim compromís cívic de la història de la medicina que impartia. Gràcies al doctor Cid, estimat professor dels meus anys de medicina, vaig poder accedir a François Jacob ben avalat. Em va dir que estava “vacunat” contra les entrevistes polítiques amb l’autoritat de dirigir l’Institut Pasteur, amb una trajectòria impressionant en la matèria i en aquell moment en voga pels experiments sobre el virus de la sida. Em va dir, sí, que era “immune” al periodisme polític, però no pas a parlar de política. Vam parlar del que tocava, l’assemblea al campus de la Facultat de Ciències de la Sorbona del 8 de maig del Maig del 68, 15.000 assistents: “Tothom estava neguitós per la irrupció dels flics [ho podríem traduir per ‘bòfia’ o ‘pasma’], tothom menys en Jacques [Monod] i jo, que n’havíem passades de molt pitjors”. Després, el telegrama de l’endemà de cinc Nobel [tres de medicina, Lwoff, Jacob i Monod, i els de física i literatura Kastler i Mauriac] demanant a De Gaulle l’amnistia dels estudiants presos a Fresnes i la reobertura de les facultats. Però em vaig guardar un tema per al final que va resoldre d’una manera inesperada: “Vingui a París i en parlem amb calma”.

El tema ajornat era l’impacte de la Guerra Civil Espanyola en el despertar de la seva consciència d’esquerres. Vam començar amb un cafè de màquina de passadís de l’Institut Pasteur i vam acabar en un àpat inoblidable al restaurant Le Dôme de Montparnasse, cantat per la Piaf, evocat per Beauvoir i Sartre i Hemingway i Miller... Encara tenia estrella Michelin i encara cuinaven el millor llenguado a la meunière del món, que vam degustar amb la companyia sublim d’un Borgonya.

La Guerra Civil el va impactar, conscient que els nazis començaven aquí el que després seguiria al seu país i per tot Europa, i la decepció que un govern socialista a França negués ajut a la República. L’ocupació de Barcelona el va colpir especialment, sensibilitzat ja del que era Catalunya pel Pavelló de la República de l’exposició de París,¡ obra de Josep Luís Sert, amb el Guernica original de Picasso. Tenia interès en Sert, que havia estudiat a París i en aquell moment estava construint el dispensari antituberculós del Raval, medicina i art i l’art de la medicina.

La fascinació del descobriment

També va evocar moments dramàtics fent de cirurgià als fronts d’El Alamein, francesos i alemanys destrossant-se enmig d’un desert a milers de quilòmetres de casa, la crueltat de l’absurd. Sort que contrapesava la narració amb alguns punts d’humor, com ara recordant que, a compte del metabolisme de l’àcid succínic, li van suspendre amb un onerós 1 el primer examen de bioquímica, una disciplina fonamental en les seves recerques posteriors distingides amb la màxima excel·lència. Les recerques! Filosòficament enteses com a projectes que alimenten unes esperances que són les etapes d’una vida correguda amb el símil del Tour de França. François Jacob teoritzava l’esperança com a motor d’una vida repartida entre vides diferents, que per a ell es materialitzaven en cada experiment nou. Tenir projectes sempre, a curt termini, que permetin explorar, i la fascinació del descobriment.

La recerca, la seva vida! Els insondables noms científics d’antibiòtics, aminoàcids i altres cacofonies de pròfags, colibacils i lisogènia als quals vaig poder sobreviure sense fer el ridícul gràcies al fet que el doctor Cid em va fer un debriefing abans d’anar a París i enraonant en francès per practicar. “Comenci parlant-li del doctor Ferran” i se’l posa a la butxaca. Vam seguir amb la síntesi de la Tirotricina, que ell havia desenvolupat, i vam acabar amb la genètica que li havia fet guanyar el Nobel. I l’etern retorn a la política: ell havia lluitat contra els nazis als fronts, i el seu company d’investigació i guardó, Jacques Monod, era el comandant Malivert de la resistència clandestina... “¿Sap que en Jacques era un gran violoncel·lista?” Final musical: dues persones tan estimades com Lise Bloch, la seva dona, pianista, i Monod, eren músics.

Li vaig prometre que compliria la paraula de no fer periodisme d’una conversa i resulta que avui trenco l’off the record i amb el risc d’alguna mala passada d’una memòria no anotada. Però potser transgredir el secret professional prescriu com altres delictes, i d’allò ja fa trenta anys i un dia, la biologia molecular que va profetitzar habita entre nosaltres, al Dôme encara s’hi menjava be l’últim cop que vam ser-hi (2017) i hi havia una placa amb el seu nom al costat de Beauvoir i Sartre i Hemingway i Miller...