Música
Diumenge 24/12/2021

Fum, fum, fum: les cançons de Nadal més lliures

Algunes de les nadales més populars guarden molts més secrets del que sembla a primera vista

4 min
Fum, fum, fum Les cançons de Nadal més  lliures

A mesura que s’acosten les últimes setmanes del calendari, anem sentint una remor que ens és familiar. Comencem a sentir nadales, les cançons pròpies de Nadal, que s’allarguen fins al dia de Reis. Inserides de fa segles entre els costums més arrelats de la cultura popular catalana, no provenen d’una tradició religiosa, tal com pensa molta gent, sinó que el catolicisme va fer seves algunes de les més populars. La nadala és una cançó estrictament estacional i no serveix per a la resta de mesos de l’any. Això és perquè forma part de la celebració de les festes d’hivern, una temporada que se celebra des del Neolític fins avui.

Totes les cultures han festejat el solstici i l’han adoptat com un símbol de la construcció de la col·lectivitat, dels cicles, de la fertilitat, de la continuïtat humana i del record dels que ja no hi són. “Cada societat ho ha concretat d’una manera diferent, i a la nostra se n’hi diu Nadal. Si ens fixem en altres civilitzacions de fa milers d’anys, com a l’antiga Pèrsia, veurem que tot i tenir altres costums, tradicions culturals i religions, celebraven aquests dies d’una manera relativament semblant a com ho fem avui. En aquest context, cantar nadales forma part de la celebració”, explica Jaume Ayats, doctor en art especialitzat en musicologia per la UAB i antic director del Museu de la Música de Barcelona. És evident que les cançons de Nadal han quedat condicionades per la mitologia cristiana, però el fet de cantar-ne no converteix en religiós ni difusor de contingut catòlic qui ho practica. “El que es fa és celebrar la festa de l’hivern, són els elements religiosos els que s’han incorporat a la tradició, i no al contrari”, remarca Ayats, que recorda que l’Església va voler “fer-se seva la celebració, situant el naixement del mite principal del cristianisme, Jesús, al mateix moment que el solstici”.

Cantar nadales forma part de la mateixa família d’activitats que jugar, festejar o menjar en grans quantitats: una reivindicació del nosaltres en contraposició del jo, que ens fa sentir part d’una sola veu en col·lectivitat i que ajuda a relativitzar els problemes de la nostra vida quotidiana. L’Església segueix sent un dels llocs més concorreguts per cantar nadales, especialment a la Missa del Gall, la mitjanit del 24 de desembre, però no és ni de bon tros el seu únic espai natural: és un gènere que se sent especialment còmode en la privadesa de casa i la cantada de carrer.

Procedència dispersa

Els orígens de les nadales són ben diversos. La majoria de cançons, un nombre impossible de quantificar, s’han perdut en l’espai temps, i les que han arribat avui dia són, diu Jaume Ayats, “el resultat d’un exercici caòtic de supervivència”. Conèixer d’on prové cada nadala és un exercici historiogràfic fascinant: cada cas és un món i poden tenir una localització i una cronologia molt diverses. Un dels clàssics, Santa nit, és de principis del segle XIX, obra de l’organista alemany Franz Xaver Gruber, i El desembre congelat, en canvi, és una cançó de taverna del Renaixement que es cantava en espectacles teatrals i que va ser un himne de la Revolució Francesa. La majoria de nadales que cantem avui són resultat de segles de tradició i viatges al llarg de la geografia europea. El catàleg de cançons vives el 2021 és un repertori en el qual hi ha des d’una cançó de pastors del segle XV que també canten a Occitània fins a una nadala nord-americana de fa seixanta anys.

Els llums de Nadal al Passeig de Gràcia

Hi ha diversos trets compartits entre la majoria d’elles, que principalment emanen cert esperit alliberador i la voluntat de ser compartides: la idea no és tant anar a escoltar-les en un concert com participar del ritual col·lectiu de cantar-les. A les lletres hi ha versos que recorden la tradició nadalenca, dites populars, passatges històrics i religiosos i un important i poc conegut vessant d’absurds i situacions còmiques i irreals.

Fins i tot n’hi ha que inclouen cert component eròtic, una característica històricament perseguida per l’Església, partidària de la solemnitat i d’un catàleg més blanc. Fixem-nos en algunes lletres: “Un pobre pagès tenia una filla; tenia quinze anys i encara no fila”, de La filadora, i que es refereix a la virginitat de la noia. Més? “Tam, pa-tam-tam, que les figues són verdes; tam, pa-tam-tam, que ja maduraran. Si no maduren el dia de Pasqua, maduraran en el dia de Rams”. Aquests versos d’El noi de la mare parlen de figues per Nadal, cosa que no té sentit, ja que és una fruita que madura a l’agost i al desembre no n’hi ha. Si no estàs gaire familiaritzat amb les festes religioses, al repassar el calendari veus que Pasqua és una setmana després de Rams, i per tant està dient que maduraran al cap d’un any. A més, coincideix amb una antiga dita catalana que diu “Fer Pasqua abans de Rams” i que es refereix a quan una noia queda embarassada abans de casar-se. Conclusió: és un absurd implícitament lligat a la sexualitat.

Oralitat sense censura

Hi ha nadales que han arrelat després d’anys de ser carn d’improvisació. És el cas de la popular El vint-i-cinc de desembre, que alguns historiadors situen entre els segles XVI i XVII. “Era la cançó de la mentida -explica Ayats-. Cadascú hi posava la lletra que volia, i moltes vegades eren invencions, d’aquí que ens n’hagin arribat versos com «Ja en respon el majoral, el gran tabal, jo en faré deu mil camades, amb un salt totes plegades», que és un dels grans absurds de Nadal”. A més, la tornada original deia “Fot, fot, fot” i no “Fum, fum, fum”, una mena d’eufemisme que transforma el verb fotre en fumar, una mica més acceptable per als estàndards.

'Explica'm una altra cançó' (Rafael Dalmau Editor), el llibre de Jaume Ayats que explica l'origen de les nadales tradicionals catalantes.

Que algunes de les cançons de Nadal que cantarem aquestes festes hagin arribat al 2021 és quasi un miracle. És gràcies al poder de l’oralitat i a l’àmbit privat, ja que l’Església va intentar censurar les que tenien qualsevol referència atrevida. No ho va aconseguir del tot i encara queden nadales vives que segueixen sent molt més lliures que adoctrinadores.

Diumenge D’‘El rabadà’ a Manel

El rastre de moltes nadales es perd en el temps i no sempre és fàcil saber-ne ni la procedència exacta ni quan neixen exactament. Tot i això, n’hi ha un grapat que podem assegurar-les catalanes: El vint-i-cinc de desembre (Fum, fum, fum), El rabadà, El noi de la mare i El dimoni escuat. D’altres són traduccions d’origen forà, com Joia en el món, inspirada en El Messies de Händel, o les diverses que ens han arribat dels Estats Units.

La tradició d’adaptar nadales als nous temps ha estat present els últims cinquanta anys entre músics del país. D’exemples n’hi ha a cabassos, com ara el Nadal (1972) de Guillermina Motta, un disc de quinze cançons nadalenques tradicionals; les versions del Grup Estel, molt influïdes per la psicodèlia, o les Nadales galàctiques de Pau Riba, que encara interpreta en directe avui dia.

Pel que fa a la creació de noves cançons, a principis de segle la discogràfica Música Global va publicar el recopilatori Altres cançons de Nadal, que va arribar a les cinc edicions, i que mesclava cançons inèdites i adaptacions. Van passar-hi la flor i nata del pop local -Adrià Puntí, Los Sencillos, Nyandú, Obeses i Sidonie, entre molts altres- i va deixar alguna nadala coral amb força èxit, com Quan somriu s. De la mateixa manera que ha passat en l’escena pop internacional, tot artista pot fer una nadala. Des de Manel -amb les meravelloses Un camell d’Orient iEl 25 de gener- fins a Albert Pla (El caganer ), Judit Neddermann, Love of Lesbian -que van fer una antinadala divertidíssima, Villancico para mi cuñado Fernando - o els enyorats Astrud -que a Son los padres descriuen el Nadal d’un nen de 10 anys que acaba de descobrir el secret més ben guardat dels Reis d’Orient.

stats