07/01/2022

Fúria i tutús

3 min
Fúria i tutús

Cada cop que amb el meu majordom notem que el nostre índex de fúria augmenta, que és sovint, demanem un taxi, baixem a la Rambla i ens plantem al Liceu per tal de revertir, no sense un cert esforç personal, la situació. Anar al Liceu ens relaxa sobre manera perquè, bàsicament, t’hi trobes envoltat de persones amb l’aparença d’estar perfectament civilitzades; ara bé, que ho estiguin o no més enllà de l’embolcall daurat del coliseu barceloní ja seria filar molt prim, però ens aferrem a l’estètica perquè som, per voluntat pròpia, definitivament superficials. Trobem dues butaques centrades, encara sort!, al quart pis, que és un pis que, per una banda, té l’avantatge que no t’has de mudar gaire i, per l’altra, té la pega que veus l’escenari com si estiguessis jugant amb un teatre de cartró d’aquells que Seix Barral editava a mitjans del segle passat. El meu majordom ha insistit, malgrat la desídia general en l’abillament, a estrenar una caçadora de pèl sintètic estampada de lleopard que li dona un cert aire a l’Ángel Cristo dels vuitanta i que a mi, per simpatia, em converteix en un calc de la Bárbara Rey: ja m’està bé. Tot i les nostres maneres circenses ningú s’immuta el més mínim al nostre pas, perquè fer cara de pòquer davant l’adversitat indumentària d’altri és una de les principals habilitats d’un barceloní que es pagui de ser-ne.

Al Liceu hi fan el Trencanous del Txaikovski en la versió renovada que Kader Belarbi ha dissenyat per al ballet del Teatre del Capitoli de Tolosa, perquè a França, no pas com aquí, les ciutats de província tenen companyies de ballet i orquestres a dojo pagades religiosament per l’erari públic. Amb el meu majordom ens preguntem si en els pressupostos generals d’aquesta Catalunya independent que tenim a tocar s’inclourà una partida per a companyies de ballet, orquestres i teatres estables de manera que un esquirol pugui creuar el nou país saltironant de cornisa de teatre a cornisa de teatre, de nord a sud i d’est a oest. El meu majordom, que quan li agafa per un tema no té aturador, es pregunta, a més, si els diversos i variats líders independentistes, a falta de taula de diàleg, no podrien anar avançant i parlar amb el senyor Mark Zuckerberg per començar a invertir en terrenys virtuals a Metavers, que és, com tothom sap, el futur, i fundar-hi, d’una vegada per totes, l’anhelada Catalunya independent de manera que aquest projecte, per a tantes persones vital, deixi de ser una quimera i passi a ser virtual. Li contesto que aquesta línia editorial que acaba d’emprendre no seria la més adequada, ara com ara, considerant el que hem vingut a fer al Liceu, és a dir, li recordo, apaivagar la nostra fúria. Em diu que amén.

Mentre esperem que comenci l’espectacle, i per cortesia de la pandèmia, ens descarreguem amb diligència el programa de mà apuntant el mòbil sobre un codi QR projectat sobre el teló: hi llegim que la coreografia està inspirada en els films de Méliès, però si ens haguessin dit que la inspiració venia de les coreografies de Siete novias para siete hermanos també ens ho hauríem empassat. La venerable senyora que tenim asseguda al costat i el que fa tota la fila de ser el seu marit fan temps jugant al Paraulògic.

A l’entreacte una altra senyora, àvida de tutús i suspensoris, exclama “¡No me está gustando nada, chica, qué quieres que te diga, solo dan saltos desordenados, si es que todavía no han bailado! ” La dama, ofesa per la modernitat, s’ha precipitat clarament perquè al segon acte, i a major glòria del binarisme, la Clara, en aquesta versió pèl-roja com la Pippi Calcesllargues, i el Trencanous, ja convertit en príncep, faran les delícies romàntiques del respectable, i aquí, ja siguis apocalíptic o integrat, tothom content.

Quan s’acaba l’espectacle tornem a peu, Rambla amunt. Al passar per davant dels quioscos de souvenirs que hi ha abans dels dos o tres que queden de premsa i després dels dos o tres que queden de flors, i al veure els articles inaudits que s’hi venen, el meu majordom i jo ens estranyem que la junta del Foment de les Arts i del Disseny en pes no els estigui fent un escarni permanent a base d’un vigorós repicar de tapes d’olla metàl·liques, d’aquelles de Tot a cent, que són les que sonen pitjor. És llavors quan notem aquell formigueig, la fúria, que ens torna a envair, sense remei, l’esquelet. Estem a no res de girar cua i tornar-nos-en al Liceu, llàstima que avui no hi facin doble funció.

stats