Que el perdedor declari el seu triomf pot ser un acte d’obcecació, temeritat o consol. Encara és més complex que el guanyador declari la seva derrota, un gest difícil d’entendre en la distància curta però més comprensible quan ja s’ha posat en joc tota una existència. Hi ha una abundant literatura de triomfadors derrotats, homes que van ser reconeguts i elogiats en vida i que, no obstant això, van dedicar els seus últims anys a l’explicació del seu fracàs. La lectura de tals reflexions és malenconiosa però sobretot molt estimulant, ja que no podem deixar d’admirar el terrible exercici de nua veritat que acostumen a proposar.

Podria citar moltes lectures d’aquest tipus. No obstant això, n’hi ha una la contundència de la qual és difícilment superable perquè l’aparent victòria del seu autor no té comparació. Em refereixo als sempre massa desconeguts poemes de Miquel Àngel Buonarroti. Cap artista -potser amb l’excepció de Picasso al segle XX- ha tingut més reconeixement en la seva pròpia època que Miguel Àngel, que, com testimonia Vasari, va ser literalment divinitzat, amb un influx massiu immediat. L’art de Miquel Àngel havia triomfat, i és l’artista florentí el que, en els seus poemes, denuncia, precisament, el seu fracàs artístic.

La lectura dels sonets escrits pel vell Miquel Àngel és una experiència inoblidable: la lluita titànica d’un home contra ell mateix. Una idèntica energia dedicada a la creació en la seva escultura i la seva pintura, en la seva poesia s’orienta cap a la crítica despietada del creador. Miquel Àngel es veu a ell mateix com un fracassat, algú que no ha sigut capaç de coronar el seu gran objectiu: alliberar el que és espiritual de la presó de la matèria. No sense una íntima inquietud ens endinsem en l’obsessiva batalla de l’artista contra el seu art. Miquel Àngel enderroca el pedestal que li han erigit els seus contemporanis en una mostra de poder molt poc freqüent entre els artistes. I només en els últims poemes es calma la seva desolació, potser ja per fi lliure de la seva ombra.