BarcelonaJosé Luis Vázquez (Barcelona, 1966) treballa des de fa més de 20 anys al dipòsit Joan Miró, un dels tres espais on has d’anar a buscar el cotxe si se l'emporta la grua. 

Això és un Lamborghini?

— Sí, no vulguis saber quants diners costa. Aquest no se l'ha emportat la grua, fa dies que hi és. El van portar els mossos perquè resulta que està relacionat amb algun delicte.

Pensava que aquí venien els cotxes que s’havia emportat la grua.

— Aquí tenim vehicles implicats en accidents, robatoris, quan algú ha donat positiu per alcoholèmia, precintes –quan tens un deute elevat amb l’ajuntament que no estàs pagant i et retiren el vehicle–. I també, evidentment, els que porta la grua per algun tipus d’infracció. 

I per què no han vingut a buscar el Lamborghini?

— Està pendent de judici. Els mossos no tenen dipòsit municipal propi, i el porten els primers dies aquí. I després haurà d’anar al dipòsit de Castellbisbal. És el dipòsit on es porten tots els cotxes que no es venen a buscar en els primers 20 dies, i també els que formen part d’algun tipus de procés judicial. 

Tothom ve enfadat?

— No tothom, però sovint sí, i per això has de tenir paciència i empatia per explicar el que han fet malament. Pensa que jo vaig inaugurar la zona blava de Barcelona, amb els parquímetres, i allà era més complicat quan s’enfadaven perquè no hi havia vidre pel mig.

O sigui que el vidre és important?

— Protegeix en situacions difícils. A mi m’ha passat de tot. M’han picat el vidre, m’han escopit. Has de deixar que es desfoguin, i si veus que la situació pot descontrolar-se, avisem la policia. Pensa que hi ha gent molt alterada, alguna vegada han arribat a trencar la nostra porta, agafar les claus del vehicle i marxar. El problema és que hi ha una porta de ferro a la sortida. L’últim que ho va fer es va destrossar el cotxe intentant sortir. Però són casos extrems, el nostre dia a dia no és així. 

Com és estar de cara al públic?

— Has d'estar preparat per tot tipus de situacions. Pensa que la gent arriba al dipòsit i ha de pagar molts diners, i no saps quina economia tenen. Potser per alguns, pagar 173 euros el dia 26 és quedar-se sense diners. 

I què els dius?

— Has de vigilar i filar prim, perquè són persones que en aquell moment no veuen sortida. Alguns et diuen “no tinc ningú, ningú em pot ajudar”. I has d’intentar ajudar-lo a trobar alguna solució, però alhora fer-los entendre que allò no és culpa meva ni de la grua. Tenim una fórmula perquè un conegut pugui pagar a distància que és el que ens ajuda en aquestes situacions. Però sí, he vist molta gent plorar.

I no et sents malament?

— No, i això ho tinc claríssim perquè, si no, no estaria aquí. Has de tenir empatia, però també tenir clar quina és la teva feina i fins on arribes. És una feina que psicològicament pot ser dura, i has d’estar preparat. No tothom ho aguanta. T’has de saber posar l’impermeable quan entres i surts. I també identificar com has de parlar. 

Què vols dir?

— Que aprens a tractar la gent, i jo sé com he de parlar a algú de la zona alta o algú que ve de la Zona Franca. No se’ls ha de parlar igual. I et dic una cosa, en la majoria de casos sé què diran abans que obrin la boca, i també com acabarà la sortida. 

Quina és la frase que més sents aquí?

— "Ha sigut un moment". Ho diu molta gent. “He pujat un moment al pis”, o “he entrat un moment a comprar”. Però nosaltres ho tenim tot documentat. Fa 20 anys teníem només la paraula del guàrdia, però avui tenim fotografies on es veu la infracció comesa, l'hora en què s’ha fet l’avís per part de l’agent i quan ha arribat la grua. Moltes vegades han passat com a mínim 50 minuts. I aleshores, li dius a la persona: “Home, ha estat un moment de, com a mínim, 50 minuts”. I una altra cosa important és que tenim fotos de com la grua s’emporta el cotxe. Perquè també ens passava de vegades que algú ens deia: “La grua m’ha trencat això” o “Ha agafat el cotxe malament”, i la foto demostra que no és així. 

Ha canviat la manera com treballeu. També la reacció de la gent?

— Sí, la cultura viària és molt diferent de fa 20 anys, aleshores era una selva, hi havia el doble d’infraccions que avui. També és cert que a Barcelona ara hi ha menys cotxes, menys places d'aparcament i això ens facilita la vida.

Què és el més dur d’aquesta feina?

— Fa quatre dies va venir una mare, perquè volia veure la moto amb què havia mort el fill. Passa més sovint del que es pugui pensar. Els vehicles implicats en accident també es porten aquí. I els familiars moltes vegades les volen veure. 

Què els dius?

— Sempre els pregunto si n'estan segurs. I els acompanyo, i els hi deixo estar una estona. No sé si és una cosa espiritual, però moltes famílies volen veure el vehicle. 

I una escena bonica?

— Una dona que va trencar aigües aquí. La vam portar a una saleta perquè estigués més tranquil·la, vam posar-li jaquetes a terra, i fèiem broma dient: encara naixerà aquí. Semblava una d’aquelles coses que només passa a les pel·lícules. Se la van endur al cap d’una estona amb ambulància i ens van dir que havia anat de deu minuts. Dos dies després va venir el marit a endur-se el cotxe –que continuava al dipòsit– i va portar una ampolla de cava per donar-nos les gràcies. Ens va dir que havia sigut una nena. 

Algun moment divertit?

— Hi havia un home que anava per Barcelona amb una bicicleta plena de llums. La guàrdia urbana li va retirar el vehicle. I quan el va venir a buscar aquí, va muntar un espectacle increïble. Tenia anells amb llum, llum pels cabells i la bicicleta que semblava que pogués il·luminar la ciutat sencera. I la gent aquí, no marxava, es va quedar mirant el xou que va muntar. Resulta que era un espectacle que feia per la zona de les Rambles habitualment. 

Quin és el cotxe més bèstia que has vist?

— Un Rolls-Royce. Un model del qual només n’hi havia 5 al món. No tinc ni clar el cost, no m’ho vull imaginar. 

I de qui era?

— Això no t’ho diré. 

O sigui, conegut?

— No ho diré. Però aquí ve gent coneguda, sí. 

Per exemple?

— No fa massa l’Ansu Fati, una mica més enrere el Marc Márquez, el Pedrosa. Ve molta gent famosa. 

I alguna vegada has demanat autògraf?

— A l’Eto’o, que he de dir que era client habitual als dipòsits, i la veritat és que era bastant encantador. No venia enfadat. 

Hi ha cotxes que ningú busca mai?

— De vegades, passa. Sembla increïble, però passa. I altres que acaben a la destrucció perquè ningú els ha anat a buscar. 

Tens algun truc pels moments difícils?

Ara ja no, però al principi feia servir el truc del telèfon. Quan algú s’estava sobrepassant, o cridava, o jo pel que sigui no podia més, feia veure que em trucaven. I així com a mínim, tenia un moment per parar. 

“Si haguessis vingut fa una hora hauries flipat”, em diu el José Luis Vázquez. “Hi ha un noi a qui se li havien endut la bicicleta i estava aquí cridant i muntant un escàndol”. I és que mai poden arribar a saber què significa per a aquella persona el vehicle que tenen al dipòsit: si era el seu mitjà de vida o si podrà arribar a final de mes pagant la multa. Per això, afirma, miren d’aplicar paciència i empatia. Ell treballa al dipòsit de Joan Miró, un dels tres que hi ha a Barcelona, una planta amb 234 places on es poden veure vehicles de tot tipus: des dels que costen 20.000 euros, fins a Chrysler i Lamborghini que sumen diversos zeros. "Per a què t’agradaria que servís l’entrevista?", li pregunto. "M’agradaria que la gent veiés que el dipòsit és un lloc normal, amb treballadors que fem la feina el millor que podem".