Els bolsos –tant si són bandoleres com bosses mà, clutches o tote bags– són un dels complements més habituals i significatius de les dones. En primer lloc, per la seva practicitat i perquè funcionen com una externalització de la nostra intimitat, que actua com a rebost de supervivència, per transportar tot el que podem necessitar. A més, tenen una gran potència per singularitzar la nostra estètica, sense oblidar que, a través d’ells, ens signifiquem socialment i evidenciem el nostre estatus econòmic o, si més no, projectem el que ens agradaria tenir. Ara mateix és un sector econòmic d’una importància tal que, si analitzem les empreses líders en moda, descobrirem que la clau de l’èxit ja no es troba en la roba, sinó en els bolsos, que són els responsables de sostenir l’economia del sector del luxe. Però, com s’ha esdevingut aquesta autèntica bolsomania?
Si bé aquest complement ha acompanyat les dones des del segle XIX i el XX ha aportat grans bolsos icònics a la història, és cert que va haver-hi un punt d’inflexió l’any 1997, arran del llançament del baguette de Fendi. Aquest nom ve de les seves petites dimensions i la forma allargada que, amb una corretja curta que l’emplaçava sota el braç, recreava el glamur de les parisenques caminant pel carrer amb una baguet. Una de les claus del seu èxit és que, a més de deixar clarament visible el logotip en el tancament, la seva originalitat va suposar un cop d’aire fresc en un moment en el qual el minimalisme havia colonitzat i esmorteït la moda. Si bé dominaven el terreny de joc els bolsos clàssics i les petites motxilles de niló de Prada, el baguette va presentar-se en una infinitat de colors i teixits, com lluentons o ràfia, i amb estampats que anaven de les pells d’animals fins al psicodèlic vertigo. Tal com afirmà la teòrica de la moda Valerie Steele en el context del minimalisme: "La moda és en certa manera anònima. [...] Ara afirmes el teu estil amb el teu bolso."
La seva estratègia de màrqueting va ser igualment audaç, perquè va consistir en una venda privada a persones amb gran influència en el sector, a les quals se’ls va deixar a un preu baixíssim, allunyat dels 4000 euros que pot costar avui. Durant les desfilades del 1998, Fendi va recollir els fruits de l’estratègia, ja que moltes van aparèixer amb el baguette sota el braç i el van convertir en la peça més desitjada de la temporada. Com a resultat, va ser el primer bolso a tenir una llista d’espera per a adquirir-lo. Una estratègia, la de fer produccions molt reduïdes que no cobreixin la demanda, molt emprada ara mateix per certs sectors de la moda, com és el cas de les vambes, per tal de ficcionar la sensació d’exclusivitat i que l’espera engreixi el mite i les ànsies de compra.
L'últim cop d’efecte el va donar Carrie Bradshaw, el personatge que interpretava Sarah Jessica Parker a Sex and the city, en l'episodi en què un lladre va aturar-la pel carrer i, quan li va demanar el bolso, ella va considerar transcendent aclarir-li que no era un bolso, sinó un baguette! De fet, aquest model de Fendi va ser la primera peça important de moda que va aparèixer a la sèrie i va ajudar a convertir Sex and the city en un autèntic referent d’estil del tombant de mil·lenni.
Si bé el món de la cosmètica era el sector determinant de moltes cases de moda, el gir neoliberal dels anys 80 i el protagonisme del baguette de Fendi passarien el relleu als bolsos. El consum ostensible, la logomania i el luxe fanfarró tan propis del moment van preferir els bolsos, pel fet que evidenciaven públicament molt millor la marca que no pas una barra de llavis o un perfum. Des de llavors, la terminologia it-bag s’aplica als bolsos que es converteixen en un èxit de vendes, que, definitivament, desafien la categoria de ser complements i, ans al contrari, supediten la roba als seus designis.
