Quan vaig començar com a guionista tenia la síndrome de la impostora i patia. Em feia patir que algú em pogués descobrir. Imaginava el moment de manera dramàtica: em retraurien la mentida, m’expulsarien del món audiovisual, viuria en l’ostracisme, però duraria poc, perquè em moriria de gana i de la pena i la frustració patiria un episodi d’autocombustió i quedaria reduïda a cendres.

Van passar els anys (gràcies, Univers!) i tot es va anar posant a lloc. Fins que el 2016 vaig rebre l’oferta per participar com a tertuliana al programa Catalunya Migdia de Catalunya Ràdio. El primer automatisme va ser dir que no. I amb espant. Havia parlat per ràdio, però d’això a fer tertúlies?! Jo?! Fins que vaig recordar que formava (i formo) part del col·lectiu #OnSónLesDones que reclamem la paritat en els espais d’opinió dels mitjans de comunicació catalans i que no em podia sabotejar. Però, així i tot, dubtava de mi. Llavors vaig recordar el que diu l’admirada Caitlin Moran: un home diu que sí i després ja pensa com s’ho farà. I si un dia no surt tan bé, ja sortirà millor l’endemà. I aquesta és una actitud bastant més sana que creure’ns el que ens han dit sempre. Que les dones som l’excepció, que el que compta és la veu i l’opinió dels homes. L’expertesa i el lideratge masculí. Ara ja no t’ho venen tan directament perquè queda fatal, però la realitat és la que és (com a exemple, consulteu el blog onsonlesdones.cat, si voleu flipar). Així que vaig acceptar anar-hi i em vaig prometre que ho intentaria fer molt bé, però alhora em vaig donar permís per no fustigar-me si un dia feia una tertúlia mediocre. Perquè no ens enganyem, d’homes a les tertúlies n’hi ha de brillants, però també d’oblidables. I són allà, ocupant espai públic. Vaig llençar la síndrome de la impostora a la brossa i tot va anar prou bé.

Fa poc hi he tornat a pensar quan he parlat amb una dona que estimo. És un tros de dona i una molt bona professional, però està aterrida. Té por de fracassar i es jutja tan durament que no s’adona que ella mateixa s’està parant la seva pròpia trampa. Després d’escoltar-la li he dit un “benvinguda al club” que m’ha fet pensar en els anys que escrivia la columna “la pitjor mare del món” en aquest diari. I en la crida que feia perquè expliquéssim els patiments i misèries per no idealitzar la criança. Perquè la perfecció és una de les mentides socials més perilloses. I pel que fa a la síndrome de la impostora el mateix. No hi ha res més revelador que saber si les dones que admires i estimes l’han patit. Gairebé totes responen que sí. Caps de govern, conselleres, executives, caps d’equip, científiques, dones exitoses, artistes meravelloses.

I no entenc per què ha de ser un secret. Per què no ens ho podem dir en veu alta: jo també tinc o he tingut la síndrome de la impostora. Totes unides ens miraríem i al·lucinaríem. I ens diríem les unes a les altres el que en un moment de debilitat no som capaces de dir-nos a nosaltres mateixes: que som l’hòstia. Sí, impostores del món, unim-nos!