PERFIL
Diumenge 14/07/2019

Júlia Baró, on la dansa la porti

La ballarina catalana ha hagut de marxar fora per poder viure de la dansa. Ara treballa al Ballet de l’Òpera de Bucarest i aquest juliol està de gira en una gala de Serguei Polunin i Johan Koboorg

Espe Pons
5 min
Júlia Baró On la dansa la porti

E ns trobem amb Júlia Baró al monestir d’Avinganya, convent trinitari situat al terme municipal de Seròs (Segrià). Feia temps que volia fer-li un reportatge fotogràfic a la Júlia. Em sedueix trobar l’essència dels moviments de la dansa. A l’arribar es mostra tímida i reservada. M’ensenya les sabatilles de ballet que utilitza, les últimes… Comença a balllar i, a poc a poc, el seu cos s’imposa a l’espai del convent.

La dansa és el que la mou, i per poder-ne viure ha fet el que ha calgut, que en aquest país és bàsicament marxar fora. Ara treballa al cos de ball del Ballet de l’Òpera de Bucarest, i aquest mateix mes de juliol està de gira per Itàlia en una gala de la companyia de Serguei Polunin en la qual ella forma part del cos de ball de la peça Fraudulent smile, on participen Serguei Polunin i Johan Kobborg. Després començarà a assajar una produccio nova de Romeu i Julieta coreografiada per Kobborg que s’estrenarà el 26 d’agost a l’Arena de Verona. Està contenta de poder participar en una producció internacional d’aquest nivell.

Júlia Baró On la dansa la porti

La llum de la tarda es va tornant suau i la Júlia s’expressa obertament en perfecta sintonia amb l’arquitectura medieval. Un diàleg a través de la fotografia. Més tard, m’explica com va entrar en el món de la dansa i el que suposa per a ella.

El meu interès per la dansa l’he d’agrair a la meva germana Maria. Ella va ser la que va començar a anar a classes de ballet a l’escola del barri. Cada cop que amb els meus pares l’anàvem a buscar, jo em moria de ganes d’entrar a l’estudi i fer el mateix que ella. Saltar, girar, córrer de puntetes, aprendre coreografies, ballar amb les amigues. Em semblava fascinant. Fins que als tres anys vaig tenir l’edat suficient per començar a fer classes de la mà de la professora Neus Garcia. Des de llavors que vaig començar a fer servir les sabatilles de ballet, fins i tot per estar per casa! Ella em va ensenyar la bellesa i la il·lusió per la dansa. Vaig fer els estudis de dansa al Centre de Dansa de Catalunya amb la Roser Muñoz i el Joan Boix. Després vaig tenir l’ocasió de presentar-me a les audicions de l’English National Ballet School. Vaig ser seleccionada i vaig aconseguir una beca per continuar els estudis a Londres.

Diu que li agradaria poder treballar a Catalunya, prop de casa, però sap que aquí és més difícil fer carrera i viure de la dansa. No va dubtar en anar-se’n, i ara amb només 23 anys ha tingut un bon recorregut. Ha format part de companyies com l’English National Ballet i el Birmingham Royal Ballet, entre d’altres.

En aquell moment va ser una experiència agredolça. D’una banda, vaig estar treballant amb ballarins i ballarines, la majoria, amb una gran experiència professional i amb una seguretat que jo no tenia aleshores. Veure’ls assajar, ballar i fer classe va ser una gran inspiració i motivació, però, de l’altra, em vaig sentir molt petita, massa. Va ser una temporada durant la qual vaig dubtar molt de mi mateixa i de les meves qualitats. Acabava de sortir de l’escola, on hi havia un ambient molt familiar, i anar a parar, de sobte, a aquestes companyies d’elit va ser un viatge a la jungla sense cap coneixement de supervivència. Tot i això, amb el temps, i mirant-ho des d’una altra perspectiva, puc dir que em sento afortunada d’haver format part de les seves produccions. Haver treballat amb ballarins d’aquest nivell ha estat una experiència única i m’ha fet madurar, no només com a ballarina sinó també com a persona.

Des de fa dos anys, la Júlia treballa a l’Opera Nationala Bucuresti.

Quan vaig acabar els estudis i em vaig graduar a l’English National Ballet School vaig enviar una quantitat raonable d’e-mails a diferents companyies arreu d’Europa. Em considero bastant afortunada, ja que només vaig haver d’assistir a dues audicions. La primera va ser a Alemanya, per al Ballet de Leipzig, i la segona a Romania, per a l’Opera Nacional de Bucarest, on em van oferir un contracte al cap de dos mesos. Dic que em considero afortunada perquè companys meus han hagut de fer centenars d’audicions i han trigat un any o més a trobar feina, i en realitat això de fer audicions no és una experiència gaire agradable. A part de l’estrès mental i emocional, és una inversió de diners considerable. Recordo l’audició a Leipzig, al mes de febrer. Molt de fred, sola, sense conèixer la ciutat, ni la llengua ni ningú. Vaig arribar com vaig poder als estudis on havíem de fer la prova i em vaig trobar amb més de 150 ballarines, totes amb un número diferent enganxat al dors competint per una única plaça. Davant d’un jurat que, després de cada exercici, recitava una llista de números. Si deien el teu número volia dir que estaves fora. Realment una experiència molt estressant i intensa.

Júlia Baró On la dansa la porti

Li vaig ensenyant les fotos que anem fent. És important que es vegi la perfecció dels moviments, és una exigència continua que la Júlia té molt assumida.

Tant si ets clàssica, neoclàssica, moderna, contemporània... som persones molt exigents amb nosaltres mateixes, sempre treballem per trobar la perfecció. La dansa exigeix molta disciplina i constància. És una carrera considerablement curta, per tant, el ‘focus’ ha de ser màxim. Tècnicament em considero una ballarina versàtil. Ara estic en una companyia en la qual la majoria de repertori és ballet clàssic i m’hi sento bé, però de vegades trobo a faltar un moviment més lliure, més modern, més fluid. Encara soc jove i tinc temps per experimentar altres estils. Encara que la tècnica és necessària, un ballarí va més enllà. Un ballarí no només ha d’explicar una història, sinó que ha de sentir els sentiments d’aquell personatge en si mateix. Per això també crec que els ballarins han de ser unes persones molt empàtiques i que han de ser capaces de posar-se en la pell dels altres per fer arribar el missatge del ballet al públic. Sense expressió o emoció, cap art tindria sentit.

La sessió se’ns fa curta, la Júlia es dona a la càmera i voldríem continuar.

És difícil parlar sobre projectes de futur en aquest moment, però, si he de donar una resposta, el meu projecte de futur a llarg termini seria ser jo mateixa. La dansa et marca el futur dia a dia, avui em veig ballant, demà em veig ballant i demà passat també, i l’altre... Fins que el cor i la ment m’ho demanin, el cos em respongui i el públic ho comparteixi amb mi. No vull tancar portes, estic oberta a qualsevol canvi i oportunitat.

stats