En un vídeo viral de TikTok li regalen un cotxe de joguina de color groc a un nen d’uns tres anys i la mare l'hi fa llençar a la brossa perquè és un color perjudicial. Tant la mare com la criatura van rigorosament vestits entre beix i marró, a conjunt amb la decoració de la casa. Sens dubte, ella segueix la tendència de les Sad beige mums, que creuen que els seus fills estan sobreestimulats cromàticament i que cal envoltar-los de tonalitats beix que els proporcionin calma. Mares que pinten amb esprais les joguines de les seves criatures i, fins i tot, l’arbre de Nadal de plàstic per neutralitzar el cromatisme de les festes. Un fet que, a banda de demostrar que l’estupidesa humana no té límits, posa de manifest que, lluny d’una preocupació pedagògica alineada amb mètodes com el Montessori, és una demostració clara d’ostentació de classe. I és que les beige mums destil·len pijerío i aquella mena d’ociositat per no haver de treballar que els proporciona temps per poder pintar totes les peces d’un trencaclosques de color moca.

Els colors van sempre acompanyats de simbolismes i connotacions psicològiques que muten segons el context cultural. El beix, que ara l’emmarquem en l’exclusiu món de l’hípica, la marroquineria, l’escuma d’un bon caputxino, el luxe silenciós i marques com Fendi, Gucci, Louis Vuitton o Prada, està molt lluny del simbolisme que tenia fa segles. La paraula beige prové del nom en francès de la llana natural i, fins al segle XIX, era un “no color” que vestia la gent pobra que no podia pagar-se teixits tintats.

A principis de segle XX, el beix va agafar més presència i va canviar la seva simbologia. A banda de les pintures cubistes de Picasso i Braque que l’usaran amb freqüència, Coco Chanel, reina de les dinàmiques de poder invertides, posarà de moda el beix i el negre i convertirà aquests dos colors tradicionalment de classe baixa en dues tonalitats de moda entre dones riques. En el context de la Primera Guerra Mundial, el beix va seguir guanyant terreny amb la invenció del camuflatge. Peces com la sahariana, una jaqueta de color sorra que duien els soldats occidentals quan lluitaven en zones càlides, van acabar penetrant en la moda de carrer i van tenyir-se de glamur gràcies a Clark Gable a Mogambo i a Yves Saint Laurent.

Els hippies i la consciència mediambiental dels 70 també provocaran un canvi cromàtic i es passarà dels colors vius del Pop Art a una gamma més vinculada a la terra. Campanyes tan icòniques com “Indi plorant”, de l’associació Keep America Beautiful, van ser determinants per reivindicar respecte per la natura i, en conseqüència, posar de moda el beix. Una voluntat d’arrelament a la terra que també recollirà l’estil zen i la moda New Age dels 90, amb el beix com a color de calma i renúncia a allò no essencial.

El beix també ha servit per simular la nuesa del cos de la dona, des del vestit de Balmain efecte draps mullats que Zendaya va lluir el 2021 al vestit que Bob Mackie va dissenyar per a Marilyn Monroe per a l’aniversari del president Kennedy. Amb ell va cantar el Happy Birthday més sensual de la història, que va fer saltar els rumors d’idil·li entre ells. Un to, el beix, que sovint l’hem anomenat “color carn” com a testimoni de la creença racista que la pell de les persones blanques és l’estàndard d’allò humà, en detriment de tots els altres fenotips. Un fet que marques de roba interior com Skims, de Kim Kardashian, o Savage X Fenty de Rihanna han intentat corregir ampliant el concepte nude (nu) a la diversitat real de tons de pell.

Però si parlem de beix no podem acabar l’article sense l’artista Miss Beige, que parteix d’aquest color com a símbol del que és anodí, insípid i irrellevant.

Amb les seves fotos i performances usa aquest color per qüestionar l’estereotip de bellesa femení i convertir-lo en l’eina d’un terrorisme punk que desafia l’esclavisme de la cultura del postureig que regeix la nostra societat.