Hi va haver uns anys que on avui la sorra del Namib s’endinsa per habitacions i carrers els diamants s’escampaven alegrement. No hi ha dubte que la llegenda és exagerada, una bella mentida que només fa que alimentar la història de Kolmanskop, un nucli abandonat de l’actual Namíbia que es resisteix a perdre la batalla amb el desert. Però la natura reclama inexorablement el que és seu per esborrar el que un dia la civilització humana es va creure amb dret i capacitat de domesticar. Kolmanskop és avui la postal d’un poble fantasma engolit literalment per la sorra, cosa que li aporta un aspecte poètic i nostàlgic en què els rellotges ja no tenen corda perquè el temps es va aturar fa anys.

La llegenda arrenca l’abril del 1908, quan Zacharias Lewala va trobar una primera pedra brillant mentre trastejava sorra per construir un ferrocarril que unís la ciutat costanera de Lüderitz amb l’àrida Aus. La notícia va córrer com la pólvora i centenars de buscatresors i buscavides van arribar en carruatge, cavall o senzillament a peu atrets pel somni de la febre del diamant. Durant les cinc dècades següents va ser un centre d’explotació de diamants vital per al desenvolupament econòmic d’Alemanya, que el 1883 es va annexionar aquesta zona banyada per l’Atlàntic i envoltada pel Namib, el desert més vell del món, una terra encaixonada entre la portuguesa Angola i l’actual Sud-àfrica.

Llavors els diamants semblaven una font inesgotable i no es van estalviar pressupostos ni fons per fer de Kolmanskop una ciutat que seria l’enveja d’altres colons europeus d’aquestes latituds. Els guies del recinte -actualment convertit en un museu a l’aire lliure amb visites restringides- expliquen que al poble vivien 300 adults i 44 menors -se suposa que europeus-, i 800 ovambos, un dels molts grups ètnics de la regió. Gairebé de la nit al dia es van alçar cases de teulades inclinades, a l’estil més pur de la mare Alemanya, una església, escola, casino, saló de ball i pista de bowling. Tot era poc per embellir una fàbrica de diners que va ajudar a alimentar la maquinària militar d’Alemanya. La ciutat comptava amb un hospital per a 250 malalts, un restaurant capaç de servir 380 comensals cada dia i una fàbrica de gel que permetia la comercialització de fruita i carns fresques. Cada casa, a més a més, disposava d’una gelera per conservar aliments.

El tresor de l’aigua

Fins i tot comptava amb un modern tramvia que repartia diàriament 20 litres d’aigua i un bloc de gel per persona, a part de servir com a transport intern per a les senyores que s’evitaven així caminar entre la sorra amb els llargs vestits de l’època. L’aigua, en un lloc tan àrid, tenia una importància cabdal. Des de Ciutat del Cap sortia cada mes un vaixell carregat amb unes 1.000 tones d’aigua en direcció al port de Lüderitz, una ciutat que encara conserva l’estil i l’aire alemanys, fins i tot en els pastissos de les boniques cafeteries. Un cop a terra, l’apreciat líquid recorria els 10 quilòmetres que falten fins a Kolmanskop en tren i posteriorment es distribuïa a través d’una enorme canonada pel poble. Les males llengües diuen que l’enginyer que va ocupar la mansió més gran va fer punxar el conducte per regar l’únic arbre que hi havia en tota l’àrea.

El negoci funcionava i ningú no estava disposat a regalar res. En vigílies de l’esclat de la Primera Guerra Mundial, de Kolmanskop s’extreien més de cinc milions de quirats -mil tones-, el 20% de la producció de diamants de l’època. Per això, l’empresa explotadora va fer transportar fins a aquesta regió remota un aparell de raigs X, una modernitat per a l’època que més que per tractar pacients estava pensat per detectar diamants.

Cada dia en acabar la jornada els treballadors havien de sotmetre’s a un examen per descartar que voluntàriament s’haguessin empassat un dels valuosos diamants per, un cop al món exterior, fer caixa. En cas afirmatiu, sabien que els forçarien a prendre oli de ricí per facilitar l’expulsió immediata de la pedra preciosa. L’abundància de pedres s’evidencia en fotos de l’esplendor en què miners posen somrient amb desenes de diamants a les mans. La tria es feia a mà, amb pales, raspalls i tamisos per seleccionar el diamant de la sorra erma.

L’inici de la decadència

Però a la plenitud la va seguir la decrepitud. La sentència a mort es va dictar el 1928, quan a uns quants centenars de quilòmetres es va localitzar un altre enorme dipòsit de diamants, cap a la desembocadura del riu Orange, la frontera natural amb l’actual Sud-àfrica. La mateixa febre que va alimentar Kolmanskop va provocar la seva lenta decadència, i a poc a poc els treballadors i els equips de les mines van anar marxant per buscar noves fonts per enriquir-se. Es van trobar grans dipòsits de diamants al nord de la boca del riu Orange i en una dècada el poble va quedar pràcticament buit. El 1938 la majoria dels treballadors i equips de mineria havien sigut enviats de Kolmanskop a Oranjemund. És l’inici d’una decadència lenta però contínua. No obstant això, no va ser fins al 1956 que l’última família que vivia en aquest petit emplaçament de l’actual Namíbia va fer les maletes i va deixar la ciutat abandonada a la voluntat de la natura.

Kolmanskop no va poder superar la competència d’una altra terra més pròspera. I, paradoxalment, és en aquesta decadència perfecta on ha aconseguit el seu passaport al turisme, una de les grans febres de la humanitat del segle XXI. Les parets de les grans cases colonials es mantenen miraculosament dretes, fins i tot amb les restes dels colors vius que van triar els seus habitants, i acullen a l’interior tones de sorra que han entrat sense demanar permís. Sorra i llum juguen amb l’arquitectura sense més regles que la llibertat de la natura i converteixen aquest punt inhòspit, amb altes temperatures gens confortables per al cos humà, en un valuós cromo que els caçadors de llocs abandonats i els col·leccionistes d’imatges volen tenir. Sense diamants, a Kolmanskop li queda la brillantor d’una riquesa passada i efímera que fa que el seu rastre s’escampi pels àlbums virtuals de la xarxa.