Hi ha una ampolla que en els últims mesos no paro de veure en aparadors de botigues de decoració, revistes i com a part de l’attrezzo de sèries de televisió. N’hi ha de tots els preus: dels nou euros als cent. En molts catàlegs, per cert, el recipient es considera “elegant”. No és que tingui un especial interès per objectes d’aquest tipus, però l’ampolla és tan lletja que, tenint en compte la seva insistència per aparèixer davant dels meus ulls, he pensat que darrere seu hi havia d’haver una bona història que justifiqués el despropòsit del disseny. 

És una ampolla de vidre que té la forma d’un peix amb escates que s’aguanta verticalment. El peix podria tractar-se, si fa no fa, d’una orada o un llobarro. Sobre la taula s’hi recolzen les aletes caudals i de la boca de l’animal en surt el broc de l’ampolla. Sembla un recipient pensat per posar-hi aigua, però les connotacions piscívores remeten a un regust poc agradable en temàtiques refrescants. El vidre sol ser de diferents colors. Que el peix s’aguanti dret tampoc té gaire sentit i l’horror ja és màxim amb el coll de l’ampolla sobreeixint dels llavis de l’animal. Insisteixo: o té una història al darrere o és difícil entendre l’èxit internacional de la proposta.

Sorprenentment, els primers dissenys d’aquesta ampolla es remunten al segle I o II dC. N’hi ha un exemplar de vidre bufat amb motlle a la galeria 171 del Metropolitan de Nova York. Se n’han registrat tretze exemplars al món i es considera que pel seu origen romà prové d’alguna regió costanera de la Mediterrània. N’hi ha molts altres exemplars fets amb materials diferents, com ceràmica, i amb el peix amb postures diferents.

Però la popularitat comercial de l’ampolla prové d’un tal William Harrison Ware, fabricant de licors de Nova Jersey, que va patentar el disseny en forma de peix el 1866 a Filadèlfia. Entre els seus productes oferia un xarop amargant de propietats digestives, una mena d’aperitiu. Als Estats Units eren unes medicines força habituals a l’època i es venien en ampolles de formes curioses per estimular-ne la compra. Hi ha enciclopèdies especialitzades que recullen tota mena de recipients d’aquests beuratges i se’n fa molt d’intercanvi a través d’internet. No són peces especialment valuoses. William Harrison Ware va triar la forma de peix de les ampolles perquè la recepta del xarop que contenia era d’un prestigiós metge berlinès, Gottlieb Fisch. Per una qüestió de similitud semàntica amb el cognom del metge, Fisch, les ampolles que contenien el seu xarop tenien forma de fish. A l’etiqueta de la capsa hi posava: “Una beguda i un aperitiu inigualables per a la dispèpsia, la debilitat general, la languidesa, la pèrdua de gana i qualsevol mal que requereixi un tònic amarg. Sense els efectes nocius de les begudes alcohòliques, per a les quals és un antídot. Actua ràpidament, és agradable al paladar i vigoritzant, i té efectes tant sobre el cos com sobre la ment”.

A partir del 1922, el recipient va passar a ser utilitzat per l’Eli Lilly & Company, que comerciava amb oli de fetge de bacallà. I la popularitat d’aquests xarops i l’originalitat de la seva forma van fer que, sobretot als Estats Units, la gent reomplís les ampolles d’aigua a casa o les col·loqués com a decoració de la llar anys més tard. I d’aquí als aparadors i revistes més selectes d’avui dia. Si teniu una ampolla tan horrible a casa o us gasteu els diners comprant-ne una, com a mínim sapigueu-ne la trajectòria per argumentar la vostra elecció. La història la fa una mica més interessant.