ELS DIES QUE S’ALBIRAVA LA GUERRA CIVIL A UCRAÏNA navegar per internet -sobretot per Twitter- era ensopegar amb la imatge desenfocada del nou primer ministre, Arseni Iatseniuk, fent un gest amb el braç que, segons els que difonien la fotografia, es tractava de la salutació feixista. La instantània de Iatseniuk anava acompanyada de tant en tant per alguna de la revolta de Maidan on eren visibles símbols feixistes, fins i tot alguna esvàstica. La retòrica política d’acompanyament es referia al “cop d’estat feixista” de Kíev, avalat pels occidentals i perpetrat pels hereus històrics del líder ultra Stepan Bandera, que va col·laborar amb els nazis per arrencar Ucraïna de l’òrbita de Stalin.

La denúncia de feixisme a Maidan a través d’internet aviat seria substituïda per les consignes de suport a la “resistència antifeixista” al Donbass. Per aquelles mateixes dates -just fa un any- el referèndum d’annexió de Crimea a Rússia havia destapat que, entre els observadors internacionals acreditats pel Kremlin, hi havia militants del Front Nacional francès, encapçalats per la seva líder, Marine Le Pen, així com membres del partit de l’extrema dreta hongaresa Jobbik i, fins i tot, ultres espanyols de Plataforma per Catalunya. Un episodi que no va ser comentat pels informants antifexistes d’internet. Com tampoc va merèixer cap explicació l’exhibició d’àligues i de creus -alguna esvàstica també- per part dels grups russòfons que havien ocupat l’administració de Donetsk i Lugansk. Això sí, la propaganda amb llenguatge de guerra freda, pròpia del Kremlin, va continuar escampant el mot feixisme contra el govern de Kíev i la revolta de Maidan, sense matisos ni distincions. El format tenia precedents: el Kremlin va titllar de “feixista” la revolta democràtica de Budapest del 1956 i la Primavera de Praga del 1968 i va donar categoria de “mur antifeixista” a la tremenda descàrrega de blocs de formigó que va partir Berlín el 1961. El mot feixisme ha sigut recurrent per al món de matriu soviètica i els seus hereus, des que Stalin va decidir apropiar-se’l -tot i tenir-ne el copyright Mussolini- i evitar així el mot nazi, abreviació de nacionalsocialisme, massa associable -ni que fos etimològicament- amb el cos doctrinal soviètic. Però d’on havien sortit les àligues i les esvàstiques del Donbass? Què representaven enmig d’una causa aparentment popular, soviètica i, sobretot, antifeixista?

DE L’ARBAT A CRIMEA

La primavera del 1988 no era estrany veure passejar pel carrer Arbat de Moscou -convertit en illa de vianants- escamots paramilitars de Pamiat, un dels primers grups patriòtico-culturals legalitzats a l’empara de la perestroika. El seu líder, Dmitri Vassíliev, no amagava l’admiració per Jean-Marie Le Pen i es vantava de tenir-hi contacte. Per això Pamiat també es feia dir Front Nacional. El de Vassíliev va ser un lideratge ultra pioner i, a mesura que l’URSS i el PCUS es descomponien, en sortirien més: l’agitador Vladímir Jirinovski, l’escriptor Eduard Limónov, l’ideòleg Aleksandr Prokhànov, creador del Front de Salvació Nacional. El Front, farcit de grups ultres i estalinians -i connectat amb el Partit Comunista de Rússia de Guennadi Ziugànov- seria la força de xoc dels diputats atrinxerats la tardor del 1993 al Soviet Suprem de Rússia, que Ieltsin acabaria dissolent a canonades. En aquelles setmanes de revolta va ser habitual que els milicians apostats a les barricades se saludessin amb el braç alçat i també amb el puny tancat.

Al cap de vint anys, el 18 de març del 2014, l’encara líder comunista Guennadi Ziugànov s’asseia al saló de Sant Jordi del Kremlin molt a la vora d’Aleksandr Prokhànov, tots dos satisfets d’assistir a l’acte en què Putin anunciava la “reincorporació” de Crimea a Rússia. Prokhànov ja està jubilat però ha pogut passar el relleu a un altre ideòleg, Aleksandr Duguin, anomenat “el Rasputin de Putin”. Duguin va militar a Pamiat al costat de Vassíliev, va col·laborar amb Ziugànov al PC rus, va treballar com a documentalista al KGB i el 1997 va escriure el text base del seu ideari, l’article Per un feixisme roig sense fronteres, en què reivindica “l’autèntic esperit revolucionari i feixista de Rússia”. Està contra Hitler i Franco perquè considera que els seus feixismes són capitalistes i assenyala el món anglosaxó com el principal enemic. Duguin planteja que l’objectiu del règim de Putin ha de ser el restabliment de l’imperi euroasiàtic sota l’hegemonia russa, “de Dublín a Vladivostok”: és el que ell anomena “la quarta posició”.

És imaginable el xoc experimentat per activistes liberals o socialdemòcrates europeus en detectar o bé trobar-se esvàstiques a Maidan. Però més colpidor fins i tot ha pogut ser el descobriment d’una cosa idèntica per part dels voluntaris antifeixistes disposats a defensar el Donbass. Un viatge al cor de les tenebres.