Diumenge 27/11/2016

Per les muntanyes del Tadjikistan

És un dels països més misteriosos i poc coneguts de l’Àsia central, amb una història que remet a les gestes d’Alexandre el Gran, dels grans poetes sufís i, fa menys, del comunisme soviètic

11 min
es reflecteixen sobre l’aigua encalmada del llac Iskanderkul, on diuen que va morir Bucèfal, el cavall d’Alexandre el Gran.

Durant molt de temps una de les poques coses que sabia del Tadjikistan era el nom de la capital: Duixanbe. “Saps què vol dir Duixanbe?”, em va dir el meu amic Faredun, un tadjik que vaig conèixer a Nova York fa vint anys. “Dilluns. La capital es diu Dilluns, ja que aquest era el dia que s’hi feia el mercat. Imagina’t en quin país visc”.

Partint d’aquesta dada, no era gens fàcil imaginar com era el Tadjikistan. Respecte a Duixanbe, les enciclopèdies diuen que a partir del 1920 va anar creixent el poblet on es reunien els nòmades el dia de mercat i que amb el temps es va convertir en capital d’un país amb fronteres amb la Xina, l’Afganistan, el Kirguizistan i l’Uzbekistan.

1

El Tadjikistan és, per entendre’ns, un dels anomenats stans, les repúbliques exsoviètiques asiàtiques que ningú sap ben bé on situar en el mapa. De fet, l’immens territori de l’Àsia central va ser, al segle XIX, escenari d’un conflicte entre dos grans imperis, el britànic i el rus, en una pugna d’interessos anomenada The Great Game, la Gran Partida. Espies, aventurers i exploradors mítics, com Aurel Stein o Sven Hedin, es van endinsar en aquella terra desconeguda que, amb el temps, acabaria sota control rus.

Per les muntanyes del Tadjikistan

Van ser els soviètics els que van traçar les fronteres a la manera colonial; és a dir, sense tenir en compte la gent que hi vivia. Això explica que una sola vall, la de Ferganà, estigui repartida entre tres països: l’Uzbekistan, el Kirguizistan i el Tadjikistan.

Fidels al seu estil, els soviètics van canviar el nom de Duixanbe pel de Stalinabad, Ciutat de Stalin. El 1961, però, amb Stalin caigut en desgràcia, va recuperar el nom original. Dir-se Dilluns, al cap i a la fi, no compromet a res.

Quan vaig conèixer el Faredun a Nova York vam quedar que un dia el visitaria a Duixanbe. Ho vaig intentar un parell de vegades, però no era fàcil, ja que el país era fora de tots els circuits. Vint anys després, però, per fi estava a punt d’aterrar-hi.

Per les muntanyes del Tadjikistan

Vaig arribar al Tadjikistan de nit, en un vol procedent d’Istanbul, i la primera impressió que vaig tenir des de l’aire va ser que Duixanbe era molt fosc. Una il·luminació escassa, model low cost, indicava el traçat de les principals avingudes i la pista de l’aeroport; la resta estava immers en una foscor de tinta negra que em va fer recordar una anècdota. Un periodista amic hi havia anat a fer un reportatge als anys noranta i s’havia quedat glaçat quan, poc abans d’aterrar, el pilot havia anunciat que els militars que controlaven l’aeroport es negaven a encendre els llums de la pista d’aterratge si no els pagaven uns quants centenars de dòlars. Davant d’aquella mostra de corrupció i descontrol, l’avió va començar a fer voltes al cel mentre una hostessa nerviosa passava el plateret entre els passatgers. Tots hi van contribuir, ja que eren conscients que si no ho feien haurien de girar cua i tornar cap a Moscou. Quan el pilot va comunicar a la torre de control que ja tenia els dòlars exigits, els llums de la pista es van encendre i per fi van poder aterrar.

En el meu cas, per sort, no va caldre que l’hostessa passés el plateret. El país, pel que es veia, havia millorat, almenys pel que fa a la llum.

2

L’endemà vaig poder comprovar que, de dia, Duixanbe és una ciutat agradable, amb cartells en ciríl·lic, una avinguda que du el nom d’un poeta del segle X, Rudakí, parcs arbrats, una òpera molt bonica, blocs de pisos soviètics degradats i un nou centre monumental on destaquen els edificis del govern i un pal de bandera gegant.

“Em sap greu reconèixer-ho -em va dir un noi en un to trist-, però aquest pal és només el segon més alt del món. El primer és a l’Azerbaidjan”.

Pel que es veia, la mida del pal era bàsica per refermar la consciència nacional d’aquell país que fins al 1991 havia sigut una república soviètica. Potser per compensar el greuge, el noi em va informar que la casa de te més gran del món era a Duixanbe.

Per les muntanyes del Tadjikistan

No em va estranyar quan em va dir que fins al 1992 l’avinguda del poeta Rudakí es deia Lenin. Al cap i a la fi, el transvestisme nominal és típic de les repúbliques exsoviètiques. En viatges anteriors per Àsia havia pogut veure com les estàtues de Lenin s’havien substituït a Mongòlia per les de Genguis Khan, a l’Uzbekistan per les de Tamerlà i al Kirguizistan per les de Manas. Nous temps, nous símbols, noves estàtues.

Al Museu Arqueològic vaig recordar el pas d’Alexandre el Gran per aquestes terres, al segle IVaC, i vaig admirar una gran estàtua de Buda, de quan l’islam encara no s’havia imposat a l’Àsia central. L’exotisme del mercat, per la seva banda, em va ratificar que era a l’Orient dels somnis, ple de colors i olors exòtics. Hi abundaven les parades d’espècies, arròs, verdures, melons i magranes, i per tot arreu hi havia pans rodons i formatges fermentats. Els venedors somreien quan els feies una foto, i fins i tot et donaven les gràcies. Ells eren la millor prova que el Tadjikistan no és un país turístic.

Prop de Duixanbe, la fortalesa, les madrasses i els caravanserralls de Hissar, l’antiga capital tradicional, em van dur als temps llunyans de la Ruta de la Seda. De la fortalesa, per desgràcia, en queda poc: unes muralles reconstruïdes i les restes informes d’antigues construccions de fang que el temps ha desdibuixat. Si tancava els ulls, però, podia imaginar caravanes de camells que venien de la Xina carregades de meravelles i d’històries llegendàries.

3

El Faredun em va convidar a sopar al seu apartament, en un bloc de pisos soviètic. De fora, l’edifici era bastant rònec, però l’interior era càlid i acollidor. Ens vam abraçar amb efusió, vam mentir dient-nos que estàvem iguals que feia vint anys i vam brindar per l’amistat amb un vodka preparat pel mateix Faredun, amb un original toc de safrà.

Per les muntanyes del Tadjikistan

El plat estrella del sopar va ser el plov, un arròs deliciós cuinat amb espècies, carn i greix de xai, pastanaga, ceba i all. “L’he fet jo mateix per celebrar la retrobada -em va dir orgullós-, seguint la recepta que em va donar la meva mare. L’emir de Bukharà el cuinava així per als seus convidats”.

La conversa va derivar cap a les excel·lències de la literatura sufí (el Faredun n’és un expert) i els canvis del Tadjikistan en els últims anys. “Els noranta van ser difícils per culpa de la guerra civil -va recordar-, i abans vaig haver d’anar a combatre a l’Afganistan amb les tropes soviètiques. No van ser uns temps fàcils, però ara tot va millor, encara que el futur de l’Àsia central és ara mateix una gran incògnita”.

La dependència de Rússia i el veïnatge de la Xina fan preveure que la regió patirà convulsions els pròxims anys, i més si tenim en compte la presència en algunes repúbliques exsoviètiques d’islamistes radicals.

Per les muntanyes del Tadjikistan

Pel que fa al viatge que pensava fer pel país, el Faredun em va advertir que al Tadjikistan hi anaven pocs turistes i que fallaven les infraestructures. “El fet que sigui un país muntanyós, amb un 50% del territori per damunt dels 3.000 metres, no ho posa fàcil”, va afegir. “Les muntanyes són precioses, però també són barreres. Tenim pics de més de 6.000 metres, com el pic Comunisme (ara Ismail Samani), el Lenin (ara Avicenna) i el Karl Marx. L’empremta del comunisme encara es nota al Tadjikistan, però jo prefereixo pensar en els temps llunyans d’Alexandre el Gran i dels poetes sufís”.

Abans de marxar, el Faredun em va regalar un llibre en anglès de Rumí, el poeta persa del segle XIII considerat un dels cims dels sufís, els místics de l’islam. En va subratllar una frase: “On hi ha ruïna, també hi ha l’esperança de trobar un tresor”.

4

Quan vaig començar el viatge cap al nord en totterreny em vaig adonar que, en efecte, al Tadjikistan gairebé tot és muntanya. Et fas un tip de pujar i baixar, només per descobrir que, després de deixar enrere una muntanya, ja has de començar a pujar la següent.

Per arribar a Khujand, el meu destí, vaig haver de fer mil giragonses i passar pel claustrofòbic túnel d’Anzob: 5 quilòmetres de llarg, estret, sense llum ni ventilació. Més que un túnel semblava un parany, amb camions carregats de carbó que feien l’aire irrespirable.