No tots els pares estimen els seus fills. I, en conseqüència, no tots els fills estimen els seus pares. Aquest és, segurament, un dels grans tabús que perduren en el nostre segle: al vincle entre mares i fills se li suposa un poder indestructible i perfecte, idealitzat i poderós. Però no sempre és així. D’això parla la meravellosa pel·lícula The quiet girl. Ens transporta als mesos d’estiu de la Cáit, una nena irlandesa de nou anys. El seu pare és un ludòpata alcohòlic. I la mare és una dona fràgil, abusada i superada per una maternitat construïda només per la successió d’embarassos no desitjats. Conformen una família nombrosa en què els pares ni tan sols paren atenció a la manca d’higiene o la gana que passen les seves filles. Amb l’arribada d’un nou nadó, enviaran la nena a casa d’uns parents llunyans que ni tan sols coneix per alleugerir l’excés de canalla. 

The quiet girl parla de la capacitat d’estimar. És una pel·lícula feta des d’una gran delicadesa, però també és profundament dolorosa. Té un argument molt senzill, però és d’una gran complexitat emocional. És una pel·lícula que conté una enorme bellesa, i la transmet a partir de l’austeritat de les imatges. Si l’aneu a veure, penseu que un paquet de Kleenex us farà més servei que unes crispetes. La Cáit, aquesta nena tranquil·la, pateix profundament i ho manifesta a través del seu silenci. Prefereix observar allò que passa al seu voltant. No des de la badoqueria o la indiferència. La seva mirada és crítica i intel·ligent. Escruta el comportament i les decisions dels altres. Potser per això els seus pares, a l’hora d’haver de desprendre’s d’una de les seves filles durant uns quants mesos, trien la Cáit. Perquè en els seus ulls hi veuen reflectit el seu fracàs. 

La Cáit arribarà a la llar d’uns desconeguts. Un matrimoni humil i treballador. I és en aquests mesos de vacances escolars que es produirà la transformació de tots els personatges. L’espectador entendrà, a poc a poc, què va passar en aquella casa i què hi passarà a partir d’ara. El que fa que la pel·lícula esdevingui tan especial és la manera d’explicar-ho del director, Colm Bairéad. L’austeritat en els diàlegs és clau. Hi ha molt dolor amagat en tots els personatges i ningú vol expressar el que sent. Ho anem descobrint a través d’imatges aparentment insignificants però que, mostrades en el moment precís, esdevenen potents i simbòliques. Els dibuixos del paper de la paret, la roba d’un armari o una galeta sobre la taula passen a tenir una càrrega emocional devastadora. I també entendrem com l’amor s’expressa en detalls subtils. Una mà a la cintura, la manera de preparar l’esmorzar o de pentinar els cabells, la companyia davant d’un televisor, una timba de cartes amb els veïns o un joc per recollir les cartes de la bústia adquireixen un nou valor. La imatge d’una canonada, d’un got amb llet o d’una galleda d’aigua poden expressar records devastadors o esperança per viure. La Cáit observa tot això al seu voltant, una quotidianitat elemental que resulta reveladora i sorprenent. The quiet girl ens parla de com es construeixen els vincles afectius més potents a partir dels actes més senzills. I aquest lligam acaba per enredar-se també en les emocions de l’espectador. Passes a estimar la Cáit i els protagonistes per tot allò que han viscut i la valentia que demana, a vegades, el fet d’estimar. Sobretot per la incertesa de no saber què comportarà.

No tots els pares estimen els seus fills. I, en conseqüència, no tots els fills estimen els seus pares. Però potser el més important a la vida és trobar algú que t’ensenyi què vol dir estimar i com fer-ho.