Els nou-rics són els pijos del futur. De la mateixa manera que hi ha pijos que deixen de ser-ho per culpa de la ruïna econòmica, de tant en tant també n’apareixen de nous. Individus completament normals, amb negocis completament vulgars, poden arribar a enriquir-se de tal manera que de vendre vetes i fils en una botigueta de l’Estartit acabin tenint una xarxa de botigues repartides per les millors avingudes de les millors capitals del món, de París a Nova York i de Hong Kong a Ciutat del Cap. D’altres eren operadors de càmera d’aquells que fan bodes, batejos i comunions i que gràcies al seu encant i a la seva agudesa visual van caçar l’oportunitat al vol en l’època d’en Pujol per acabar tenint una productora de televisió amb marges de benefici imperials. N’hi ha que l’imperi el tenen des dels setze anys gràcies a haver estat capaços de dissenyar una aplicació de mòbil per afavorir que totes les persones del planeta Terra puguem convertir una opinió personal en una veritat universal, aconseguir que un ciclista et porti un entrepà de truita a la francesa a casa talment com es feia al Bombai colonial o tenir el gust de poder comunicar-te amb tots els pares de totes les criatures de l’escola dels teus fills, que, francament, si ho arribes a saber et fas la vasectomia.

Del patriarca d’una futura nissaga de pijos (sí, segueixen sent majoritàriament mascles) s’acostuma a dir que és una persona austera, molt senzilla, que toca molt de peus a terra i que és una persona molt discreta. Sempre hi ha algú molt proper a ell que, de forma anònima, declara en alguna revista que a l’individu en qüestió “le sigue encantando ir a comer cocido con sus amigos de siempre, en la tasca de siempre” perquè resulta que “sigue siendo el mismo de siempre”. Els que no mengen cocido acaben sent uns acèrrims defensors del minimalisme o, si més no i paradoxalment, d’una versió del minimalisme que tendeix a la grandiloqüència i que es desplega a base de mansions immenses sempre als peus d’un oceà amb terrasses de marbre i baranes de vidre repartides per tot arreu que utilitzen per fer el “ saludo al sol ” (tenen una nòvia que dissenyava joies a Eivissa que s’ha reciclat en professora de ioga) cada dia a les cinc de la matinada perquè tots aquests nou-rics representa que es lleven més d’hora que ningú: “Es un gran trabajador, cada día va a la oficina aunque no tiene despacho como tal; trabaja en una mesa entre todos los demás, porque le encanta la gente”. Aquest tipus de nou-rics s’alimenten a base de batuts de llavors i papaia perquè creuen fermament en les seves propietats antioxidants i acostumen a decorar les habitacions de les seves mansions d’acer i ciment amb quadres abstractes de gran format però sempre amb algun element figuratiu (un mico menjant-se una banana, per exemple) i amb taules de ping-pong o futbolins. Al garatge, i seguint amb la seva particular visió del menys és més, hi tenen una col·lecció de trenta cotxes esportius i, al fons, en vitrines de la mida d’un Homo sapiens estàndard, exhibeixen la seva col·lecció de monos de pilots mítics de Fórmula 1 (Rindt, Lauda, Prost, Fittipaldi, Senna...) que, juntament amb els vuit fills que han tingut amb alguna de les seves quatre esposes, són el seu autèntic orgull: “ Yo soy empresario porque no tuve las suficientes agallas de ser piloto ”.