La plataforma en estríming perd el senyal d’emissió i després de demanar disculpes en pantalla i advertir que els tècnics treballen per arreglar-ho, un petit rètol afegeix: “Gràcies per la paciència”, pressuposant, amb una espurna de cinisme, que els abonats disposen d’aquesta virtut. El ministre de Transports, Óscar Puente, feia declaracions sobre l’etern traspàs de Rodalies i al·legava que “Roma no es va construir en dos dies”, un eufemisme que serveix per demanar paciència als usuaris sense que es noti gaire, apel·lant al somni d’un imperi com a compensació. Fa pocs dies, el vicepresident segon del govern valencià, Gan Pampols, responsable de coordinar les tasques de recuperació econòmica i social després de la tragèdia de la DANA, alertava la ciutadania: “No esperin miracles, perquè els miracles no existeixen”. I després d’aquest vaticini descoratjador, arribava l’inevitable: demanava paciència a una comunitat que en els darrers mesos n’ha hagut de gastar massa. El Reial Madrid també demana paciència al jove davanter Endrick perquè es quedi al club. El futbolista només ha jugat dotze estonetes i no ha estat mai titular i fer-li cultivar la paciència sembla un eufemisme perquè assumeixi que s’ha de posar a la cua perquè encara n’hi ha uns quants que són millors que ell.

Les generacions més joves solen tenir les bateries de la paciència cada vegada més baixes de càrrega. Diuen que són menys resilients, amb menys tolerància a la frustració i amb baixa capacitat d’atenció. Són els emperadors de la immediatesa, de la gratificació instantània. Com a societat també ens hem tornat impacients malgrat les promeses de transformació que es van augurar amb la sacsejada de la pandèmia i el confinament. Vivim en la tradició de l’ara mateix i màxim un minut. Els vídeos han de ser curts, els missatges han de ser breus, les frases han de ser concises i les explicacions han de ser ràpides. Els noranta minuts dels partits de futbol es fan eterns i els temaris de filosofia són massa llargs.

La paciència és, des d’Aristòtil, un acte de coratge essencial per assolir la virtut i l’equilibri a la vida. Diu la dita que la paciència és la mare de la ciència, però si observem aquest arbre genealògic imaginari, ens trobarem que potser la paciència és la filla de la humilitat i l’esperança. Ens obliga a acceptar els límits, els propis i els dels altres, i ens ajuda a entrenar-nos en l’optimisme. És un acte de fe. Durant molts anys, en una sala d’espera d’una gran doctora, hi penjava un petit quadre a la paret amb un proverbi: “Si se sap esperar que arribi el moment adequat, retornaran les circumstàncies tranquil·les i s’aconseguirà el que s’espera”. La sentència tenia la intenció sibil·lina d’educar-nos en la paciència, de forjar-nos el caràcter, gairebé com una penyora imprescindible per assolir els objectius. “Tingues paciència” és l'“aguanta” i el “valdrà la pena”. Però també el “ja veurem” i l'“a poc a poc”. Quan el metge et demana paciència, és que encara et queden unes quantes setmanes de patiment al davant. Si t’ho demana l’advocat, et mentalitza per conviure amb la incertesa del final. Si t’ho diu el professor, és que no te n’estàs sortint prou bé i en la petició s'exigeix una bona dosi d’esforç. Si t’ho diu l’entrenador de futbol és una ordre per mantenir el cap fred. Si t’ho demana el manyà, ves buscant-ne un altre que pugui venir abans. Si t’ho demana el mecànic, ja estàs fotut. I si t’ho demana un capellà, prepara’t per al suplici.

La paciència és una virtut que demostra saviesa i tranquil·litat d’esperit. Practicar-la és un acte de generositat. Però cada vegada més té alguna cosa de presa de pèl. Segons com, sembla una invitació a la inacció i l’apatia. Sobretot quan te la demanen per avançat.