Els raigs de sol es començaven a filtrar i cada cop hi havia més buits a platea. A les rajoles s’hi amuntegaven restes de serpentines, antifaços i turonets de confeti, víctimes col·laterals d’una nit de festa. S’hi celebrava la benvinguda de l’any 2007, però s'hi plorava un adeu. Finalment el discjòquei va girar la roda del tocadiscos, de l’on va passar a l’off i la música va fer un fade out fins al silenci. Es clausurava una etapa centenària de ball a Barcelona: La Paloma va tancar portes poques hores després a causa de problemes amb veïns i l’administració. Aquesta és la seva història.

1903-1970

Carbó i una pista de patinatge

Orgull del districte cinquè i un dels pocs emblemes que queden drets de la Barcelona més canalla, La Paloma, al carrer del Tigre, 27, es va inaugurar el 1903 amb el nom de Societat Recreativa La Paloma, un animal que coincidia amb la nomenclatura de la via paral·lela a Tigre. “Va néixer promoguda per l’Associació de Ball La Camèlia Blanca, una de tantes associacions d’aquesta mena que van existir a Barcelona el segle XIX, com La Cibeles, que llavors era al carrer que ara és Junta de Comerç”, recorda Ferran Aisa, autor de Barcelona balla (Editorial Base, 2012), la crònica de més de cent anys d’això de moure l’esquelet a la capital.

Abans de ser un espai de celebració i gaudi, el que coneixem com La Paloma era un taller dedicat a fondre materials. Es deia Josep Comas Germans, s’havia obert el 1853 i tenia una certa fama per ser l’obrador a qui s’havia encarregat la decoració de bronze del monument dedicat a Colom. Al principi del segle XX, immersa en una galopant crisi econòmica, l’empresa va tancar i van decidir reciclar l’edifici amb la idea d’obrir-hi un espai per practicar el patinatge i convocar sessions de ball els caps de setmana i festius. “Al soterrani hi havia una habitació buida on s’abocava el carbó, el combustible amb què funcionaven les màquines per fondre. Aquella vella habitació, anys després, seria el lavabo de La Paloma”. Qui rememora l’anècdota és Mercè March, propietària de la sala. Ella en va trepitjar la platea per primera vegada als anys setanta.

Inspiració francesa

Abans, el 1907, el negoci va passar a mans de Jaume Daura, els descendents del qual encara el gestionen. Després d’una etapa de reformes s’obriria la sala de ball. “Anteriorment es va dir Venus Sport i Venus Deporte”, recorda Ferran Aisa, que enumera el local dansaire del Raval entre els més populars de la ciutat, com el Bahia a Sants i La Pèrgola a Montjuïc. L’esclat de la Guerra Civil hi va fer parar la música l’any 1938, quan el centre va ser confiscat pel govern republicà, tal com es detalla a la web La Barcelona d’abans, per ser utilitzat com a galeria per a la pràctica de tir.

Acabat el conflicte bèl·lic, el negoci va tornar a mans de Daura, que reobriria les portes de La Paloma el 4 de juny del 1939 per fer-hi actes esportius i balls els dissabtes i diumenges. L’entrada del règim feixista seria decisiu en el nou nom, perquè es va haver de canviar sport per deporte, i en la introducció de la figura d’un vigilant que evités que les parelles ballessin més indecorosament del que es considerava normal.

Arquitectònicament, La Paloma segueix el patró dels antics teatres d’inspiració francesa, de la mateixa manera que l’altra gran sala barcelonina que avui resisteix el pas del temps, l’Apolo del Paral·lel, obert dos anys abans que La Paloma. Les característiques llotges del primer pis daten del principi del 1915, però el detall més cridaner és la gran làmpada central tallada en fusta, que presideix la platea des del 1928, i les pintures del sostre, fetes per Miquel Moragas i realitzades a partir dels esbossos de l’escenògraf del Gran Teatre del Liceu. Una restauració a temps les va salvar després d’arribar a estar molt malmeses, perquè les humitats les havien destrossat parcialment. “S’havien de posar cubells per culpa de l’aigua de color que queia del sostre. Això sí, el local mai es tancava i la gent ballava esquivant els obstacles”, recorda March. La decoració, com recorda Ferran Aisa, va anar a càrrec dels germans Alarma.

1970-1992

Unes botes fetes per caminar i Sandokan

Funcionant amb el nom de La Paloma des del 1971, aquella dècada seria decisiva per al negoci, que faria el relleu històric a la direcció. De Ramon Daura (fill del primer propietari) passaria a mans del seu nebot, Pau Soler, i la dona d’aquest, Mercè March. “La gent de la part alta no baixaven a La Paloma, deien que eren balls de patacada. Però recordo perfectament la primera vegada que hi vaig venir amb el meu marit: quan els porters van obrir les cortines de vellut va ser un amor a primera vista. Érem respectables estudiants de dret i la sala tenia mala fama, però a mi em va encantar. Tant, que m’hi he quedat fins ara”, explica March.

Per sobre fins i tot d’un edifici magnètic i romàntic, l’orquestra és el gran símbol de La Paloma. Mai ha fallat. “Als setanta el que estava de moda eren els Beatles i nosaltres teníem l’orquestra dividida en dues parts perquè semblés un grup. Feien versions i el hit d’aquell moment era These boots are made for walking de Nancy Sinatra. Totes les cantants de La Paloma s’hi volien assemblar, però eren massa grosses en comparació”, recorda March entre somriures. El pop de la british invasion és només una petita porció del que s’hi ha ballat, que sobretot ha sigut música de festa major, però també xarleston, bugui-bugui, tango, boleros i fins i tot music hall amb una de les estrelles més icòniques de l’època, Josephine Baker. Traspassant generacions, estils i gèneres, La Paloma és un lloc on la gent sempre ha anat a passar-s’ho bé, la música ha anat canviant d’acord amb els temps, però l’esperit s’ha mantingut del tot incorruptible.

“La Paloma sempre ha sigut un lloc on la gent ha disfrutat i els seus parroquians n’han notat l’autenticitat. És un lloc que té vida i que està molt unit a la història de la ciutat”, assegura March, que defensa que la seva sala ha sabut funcionar com a “reflex” de la Barcelona de cada època.

La cançó de la nit

A finals dels setanta s’hi van posar de moda les sessions per a estudiants, el dijous a la nit: “Va ser el gran boom de La Paloma, i va coincidir amb l’entrada de la democràcia a l’Estat. S’hi feien unes cues llarguíssimes al carrer i recordo que era l’època de Sandokan a la televisió, llavors la nostra orquestra en tocava la sintonia i era el moment estrella de la nit: la sala vibrava, literalment”, explica la propietària.

La Paloma va funcionar amb èxit fins a principis dels anys noranta, quan la gent jove va deixar de ballar amb una orquestra. Començava l’era dels discjòqueis.

1992-2020

Erasmus de dijous i mims regalant piruletes

La sala del carrer del Tigre sempre es va oposar a incorporar punxadiscos, perquè l’essència era la música en directe. Tot i això, va arribar un moment en què els propietaris no van tenir més remei: “El 1992 vam entrar en una profunda crisi. Hi començava a haver deejays a tot arreu, tot i que ens hi vam resistir. Vam arribar a tancar dues sessions per poca assistència, amb nits en què l’orquestra era més nombrosa que el públic”, explica Mercè March. Per a Javier Blánquez, periodista cultural i autor de Loops. Una historia de la música electrónica (Reservoir Books, 2002), era una època en què “el discjòquei ja no era una figura estranya”. Pels volts de les Olimpíades, a Barcelona “hi havia afters i clubs petits a la part nord que ja punxaven acid i house -recorda-, però el corrent popular era la màkina”.

Paradoxalment, aquelles sessions de punxadiscos serien l’inici de la fi. “L’última època va ser molt exitosa. S’hi trobaven joves i grans perquè fèiem una transició entre orquestra i el discjòquei... i d’entrada hi havia reticència, però tothom ballava i s’ho passava bé”, recorda March. A mitjans de la primera dècada del segle XXI, les sessions electròniques a La Paloma van formar part del mapa de clubs de Barcelona, sobretot la nit del dijous, amb un ambient que mesclava locals amb joves estrangers d’Erasmus.

“Era un club cèntric, tenia un encant antic i un bon pla de màrqueting al darrere, sobretot impulsant la nit del dijous, que llavors clubs més grans com el Nitsa no treballaven”, explica Blánquez, que celebra el moviment globalment: “El que va ser important era l’escena en el seu conjunt, abans que la regulació municipal de la nit comencés a fer inviable el negoci de molts locals, que no podien afrontar la insonorització o el canvi de llicència de bar a restaurant. En aquell context, La Paloma va ser un dels agents presents”, assegura el periodista, que remarca que l’oferta musical de la sala tampoc era especialment trencadora ni destacable.

Catorze anys durs

L’èxit de La Paloma no va venir sol, sinó que va anar acompanyat de les cada vegada més nombroses queixes veïnals, causades pels soroll que sortia de dins, per la música forta, i de fora, per la gent que es quedava parlant a pocs metres de la porta. “El nostre carrer és molt petit i estret. És molt difícil aconseguir que callin quan són fora -assegura la propietària-. Hi vam posar tots els mitjans, fins i tot vam ser els primers a Barcelona a contractar mims, que repartien piruletes als que cridaven massa, però de vegades, i encara més de matinada, la gent no és especialment civilitzada”.

La primera nit del 2007 va ser l’última de La Paloma, ofegada per les queixes dels veïns i la regulació municipal, que li demanava unes costoses feines d’insonorització. Començava una llarga travessia pel desert per a la família March, que va haver de vendre la sala Cibeles del carrer Còrsega. Ara, catorze anys després d’aquell tancament i després d’uns anys “molt durs”, La Paloma està preparada perquè la música hi torni a sonar, previsiblement el primer trimestre del 2020 però sense data concreta: “És la sala de ball per antonomàsia de Barcelona”, diu la propietària.

Músics, ha arribat el moment de tornar a pujar a l’escenari. Dansaires, prepareu les vostres millors gales. La Paloma torna a alçar el vol.