En algun moment totes ens hem sentit objectualitzades sexualment al carrer per homes que ens han repassat amb mirada lasciva, ens han xiulat obscenament, ens han llançat comentaris concupiscents, se’ns han acostat llicenciosament o, fins i tot, han establert contacte físic no consentit. En el meu cas, recordo vestir faldilla curta a la primerenca edat de 14 anys i que un home em xiuxiuegés: “Niña, se te va a enfriar el coño”. Segur que moltes atresoreu, entre el fastig i la ràbia, alguna anècdota similar que, sense dubte, constitueix una agressió. Abans, els edificis en construcció eren enclavaments complexos, sabedores que, indefectiblement, caldria accelerar el pas per a uns homes que, en comptes de treballar, engreixaven la seva masculinitat fràgil intimidant-nos amb obscenitats. Però les exagerades érem sempre nosaltres, que no sabíem valorar els afalacs. La diputada de Vox Carla Toscano lamentava que la “llei Montero” posés fi a floretes com “Eso es un cuerpo, y no el de la Guardia Civil.” Segons Toscano: “Es una pena que su odio a la belleza y al hombre nos hagan perdernos esas muestras de admiración e ingenio popular.” Doncs bé, aquest "enginy" popular és el que va patir Francine Gottfried, i la va associar de per vida a una peça de roba: el sweater.

Entre els anys 1940 i 1950 van posar-se de moda entre les dones els jerseis de caixmir i angora, que, amb una major suavitat, s’adherien a la silueta com mai, en ple auge de la dona sexualitzada. Si bé la femme fatale del segle XIX era una dona sexi però perillosa que els homes havien d’evitar per no patir un destí tràgic, les dels 40 i 50 van ser hereves de la forma però no del fons. Les primeres eren l’estratègia que el patriarcat havia inventat perquè els homes defugissin les dones modernes afins al feminisme sufragista. Les segones, en canvi, eren el producte d’haver-los manllevat tota capacitat de lluita i haver-les reduït a mers objectes sexualitzats en mans del desig masculí, com a reflex de la deriva masclista de finals de la Segona Guerra Mundial.

La sexualització, però, no va venir únicament amb el jersei, sinó també amb la moda dels sostenidors punxeguts, anomenats també obús, bala o torpede, com a ressò de la Guerra Freda i perquè els pits punxeguts i prominents semblaven dos projectils a punt de ser disparats. Qui va inaugurar aquesta nova categoria de sweater girl per referir-se a dones voluptuoses va ser Lana Turner al film They won’t forget (1937): amb un jersei totalment adherit al bust, caminava de pressa amb uns pits que es movien i satisfeien el desig de consumir cossos femenins per part de molts homes del moment. Posteriorment, van passar a formar part d’aquesta categoria actrius com Jayne Mansfield, Jane Russell i Marilyn Monroe.

Francine Gottfried no era cap actriu de Hollywood, sinó simplement una noia de 21 anys que treballava en un banc i que va passar a la història com la “sweater girl de Wall Street” pel seu bust prominent. En plena primavera del 1968 i ja sense necessitat d’abric, Gottfried es dirigia cap a la feina vestida amb el seu jersei de coll alt quan va observar que pels carrers de Wall Street, dominats per homes que anaven a treballar, cada cop n’hi havia més que l’esperaven a la sortida del metro per observar-la lascivament i llançar-li improperis. Aquest fet va anar creixent amb el boca-orella i cada cop més homes s’hi abraonaven i ansiejaven veure-la, amuntegats fins i tot als capós dels cotxes. La policia va haver de començar a escortar-la quan el nombre d’homes va ascendir a 10.000. Finalment, i per mandat exprés del seu cap, Gottfried no va poder desplaçar-se més al seu lloc de treball i va veure’s obligada a renunciar a la seva feina. Però, malgrat tot, per a molts la culpa seguia recaient en ella, si tenim en compte les paraules del superintendent de policia de Pittsburgh: “Son las chicas suéter, que muestran sus curvas y aparentemente les gusta. ¿Qué clase de madres y esposas van a ser?” I això, a diferència del que defensa Vox, està molt lluny de ser una mostra d’enginy que cal preservar.