BarcelonaUna noia amb un vestit curt corre pel carrer en plena nit il·luminada només pels fars d’un cotxe. Dues noies més amb camisa, armilla i pantalons amples escorten un senyal de prohibit el pas en un aparcament buit. Una altra jove amb boina, minifaldilla i abric fins al genoll camina per una instal·lació industrial. La fotografia de moda dels anys seixanta va trencar els codis establerts i gran part d’aquest mèrit recau en la figura del suís Peter Knapp (1931), dissenyador gràfic visionari, pintor abstracte frustrat i fotògraf de moda per accident. Ell va ser un dels pioners a introduir el moviment en una disciplina que fins al seu aterratge en la direcció artística de la revista Elle s’havia desenvolupat dins de la rigidesa de l’alta costura. “El meu pare era matemàtic i va ser campió d’escacs. Potser per això sempre dic que la meva educació va venir de la meva mare, que era cantant d’òpera. La seva germana vivia als Estats Units i cada mes li enviava la revista Harper’s Bazaar. Jo era adolescent i gaudia fullejant-la, tot i no tenir cap coneixement de moda. Sempre hi havia temes culturals molt interessants. Va ser en aquelles pàgines on vaig descobrir Giacometti i Cartier-Bresson”, confessa. Després de formar-se en disseny a Zúric, es va instal·lar a París, on a més d’estudiar pintura va aconseguir els seus primers treballs com a grafista, entre ells redissenyar el 1954 el logo de la revista Elle, que encara perdura. Però les ambicions de Knapp estaven a l’altra banda de l’oceà. “Em vaig mudar a Nova York, però la meva obra no tenia èxit. Allà es despertava el pop art i el meu estil era més abstracte. Per això la trucada d’Hélène Lazareff va ser providencial”, assegura.

Sinònim de glamur i elegància

Durant la Segona Guerra Mundial, Madame Lazareff (1909-1988) es va instal·lar a Nova York i va treballar com a periodista en diversos mitjans, entre ells Harper’s Bazaar. De tornada a París, el 1945, la dona de l’editor del diari France Soir va fundar la revista Elle. En aquell moment, la majoria de publicacions femenines s’emmirallaven en Vogue, sinònim de glamur i elegància sota el pal·li d’una alta costura adreçada exclusivament a un públic burgès. “L'Hélène sabia què era la premsa de qualitat i volia fer-la a França. Quan em va contractar, l’any 1959, em va dir que els temps havien canviat, que l’alta costura estava morint i que volia tirar un milió d’exemplars per adreçar-se a totes les dones i ajudar-les a vestir bé. Ella no volia fer chic com feia Vogue. Ella volia fer jove. Era feminista, però també molt femme”, continua. Durant el seu periple com a director artístic d’Elle, Knapp no va conduir una revista mensual, sinó una publicació setmanal de més de 200 pàgines “molt completa” i dirigida a un públic femení. “Crec que vam ajudar les dones a emancipar-se. Esclar que hi havia moda i decoració i cuina, però també es parlava de temes controvertits com l’avortament que en aquell moment podien portar-te a la presó”, afirma. En el seu rol de director d’art –que va exercir fins al 1966 i després del 1974 al 1978– ell era el que havia d’imposar l’estil, la tipografia i el disseny de les pàgines. “Vaig començar trencant aquest esquema: com que fèiem un diari setmanal volia que cada número fos diferent, per això vaig deixar tanta llibertat creativa als meus col·laboradors”, recorda.

Aquest particular laisser faire, laisser passer de Knapp va aconseguir insuflar aire fresc a Elle i que les seves pàgines copsessin els canvis que flotaven en l’ambient. Una nova generació de noies es negava a vestir com les seves mares, per això l’alta costura llanguia mentre el prêt-à-porter agafava múscul. La revolució es coïa sota l’asfalt i, paradoxalment, la primera gran escletxa va arribar de l’espai. “Quan va aparèixer André Courrèges –el primer dissenyador que vaig conèixer que no era homosexual– es van acabar els barrets i els guants. Es va acostar a la figura de la dona d’una manera pràctica: si per pujar a un cotxe ha d’aixecar-se la faldilla, doncs escurcem-la; si necessita caminar molt, eliminem els talons alts...”, emfatitza. En aquell moment, dels 52 números d’Elle que es publicaven a l’any, només dos es dedicaven a l’alta costura. La resta ja era territori prêt-à-porter. “La roba cada cop era més simple. ¿Com podíem fer fotografia de moda d’un suèter i un pantaló sobre un fons blanc? ¿Com havíem de fotografiar-ho? Per això vaig sortir de l’estudi. Vaig treure les models al carrer i les vaig fer pujar a un cotxe, saltar per una vorera... Per a mi el moviment era tan important que encara vaig anar més lluny. Em vaig comprar una càmera Bayard que em permetia fer petits films de dos segons. Això em donava 48 imatges. Ja no feia només una foto com a l’estudi, entre els contactes ja podia triar la millor”, assegura.

L’estil de Knapp va acabar influenciant el de la revista i el dels col·laboradors. “Evidentment. És que més que grans fotògrafs, l’Hélène i jo buscàvem documentalistes. S’havia de mostrar la joventut del moment. Li vaig fer un encàrrec a Antoni Miralda i em va pujar les models dalt d’un tractor. Allò no era una fotografia de moda convencional, era una suggestió. Per què? Perquè un burgès mai ho faria, això. I a mi aquesta manera de pensar, aquesta mirada tan jove, m’agradava”, continua. Precisament, va ser Knapp qui va obrir a un joveníssim Miralda les portes d’Elle, on l’artista català va col·laborar durant els anys que va viure a París. Aquest treball fotogràfic que ha romàs en un segon pla durant dècades s’ha compilat ara a Moda sin flash: Miralda & Elle (1964-1971). Precisament, la presentació oficial d’aquest llibre –en el context d’una exposició homònima al Palau de la Virreina de Barcelona– ha estat el motiu de retrobament entre tots dos.

“M’importava que els fotògrafs estimessin les dones, que poguessin mostrar la seva humanitat i la seva intel·ligència. Llavors era quan aquesta fotografia s’allunyava de la moda i s’apropava a la dona. Per això sempre esperava d’artistes com Miralda que aportessin més. I si avui en dia aquestes imatges acaben en museus és perquè són obres d’art”, afegeix Knapp, que fa dos anys va rebre la màxima distinció del govern suís en el camp del disseny. “Estic content, però trobo que els premis m’han arribat una mica tard”, diu somrient. I és que ningú diria que ja té 92 anys i menys encara que potineja amb la intel·ligència artificial. “No hi tinc res en contra perquè al darrere encara hi ha la visió d’un artista. L’única diferència és que ara es poden modificar les fotografies més fàcilment. Però nosaltres també les retocàvem, eh? Ara bé, sí que penso que les revistes de moda com les coneixíem s’han acabat. Ara tot és digital, tot és pantalla. Tot i que per entendre un disseny de moda res podrà superar la fotografia en paper”.