El cartell de les Festes de la Mercè de l’any 2004, obra de Perejaume, consistia en tres preguntes surant sobre un pedestal, la tercera de les quals deia: “¿Pot tornar a pagès aquell que ha estat turista?” Alineat amb pintors i escriptors que l’han precedit, com Miró i Pla, Perejaume ens confronta amb l’esvaniment del món rural català i d’una cultura agrària mil·lenària. Però poques vegades ens enrecordem que d’aquest món rural en formen part també els pescadors, uns pescadors lligats estretament a la terra. Fernand Braudel a El Mediterrani i el món mediterrani a l’època de Felip II (1949) sosté que l’exigüitat d’aliments de la terra hauria empès els catalans de Roses i Sant Feliu de Guíxols al mar: “Sàvia fórmula de vida, residu de les velles tradicions marítimes del Mediterrani, que combinen els escassos recursos de la terra amb els escassos recursos del mar”.

Històricament pescar ha sigut un ofici que s’ha alternat sempre amb oficis terrestres. No només perquè sortir a la mar era només una part de la feina (calia construir vaixells i arreus de pesca, calia conservar i vendre el peix, etc.) sinó perquè en una mar com la Mediterrània, d’aigües transparents, símptoma de pobresa en plàncton, “una mar més per a turistes que per a pescadors”, segons deia l’ecòleg Ramon Margalef, la feina a la mar s’ha concebut com una alternativa. Al llarg de la història de Catalunya, el contingent de pescadors ha anat oscil·lant constantment. Per exemple, la crisi provocada per la Guerra dels Segadors es va traduir en un increment de pescadors a la segona meitat del segle XVII, ofici que s’abandonava així que era possible tornar a treballar en terra. Posteriorment, com a conseqüència de la fil·loxera que, entrant per l’Alt Empordà a finals del segle XIX arrasarà les vinyes del país, el nombre de pescadors va augmentar considerablement per disminuir quan la terra va oferir noves oportunitats de treballar. Veiem, per tant, una correspondència al llarg de la història entre les crisis en terra i l’augment de pescadors. La pesca, però, no ha servit aquest cop per afrontar la crisi econòmica dels últims anys, perquè aquesta crisi econòmica, amb una taxa d’atur a Catalunya que va arribar el 2013 al 24,5%, ha coincidit amb una crisi ecològica, més profunda i global, de la pesca.

Actualment ens trobem en un període de greu crisi del sector pesquer que afecta no només la Mediterrània sinó les aigües de tot el planeta. La sobreexplotació de les pesqueres derivada dels avenços tecnològics en els sistemes de pesca, la contaminació pels abocaments al mar de residus tòxics d’origen agrícola i industrial i la creixent pressió urbana sobre el litoral són les causes principals d’aquesta crisi a escala planetària. Això es tradueix en una constant disminució de la flota pesquera. A Catalunya, en els últims 15 anys la flota s’ha reduït un 40%, principalment la d’arts menors, en què la pèrdua d’embarcacions, i, per tant, de llocs de treball, arriba al 50%. Es tracta d’uns sabers i oficis artesanals que han anat passant de pares a fills durant moltes generacions i que ara les persones que s’hi dediquen es veuen forçades a deixar. Davant d’aquest escenari, molts pescadors han optat per reciclar els seus coneixements de la navegació i la pesca per trobar una sortida laboral. Una opció ha sigut oferir-se com a divulgadors d’aquests sabers ancestrals entre els turistes que trien el turisme cultural i gastronòmic, que cada vegada són més a Catalunya. Potser aquesta és una manera de fer que, temporalment, el turista pugui tornar, si no a ser pagès, a ser pescador.

Ramon Tarridas, vendre la barca i posar un restaurant

A Ramon Tarridas li agrada presumir de pertànyer a la cinquena generació de pescadors de la seva família, tot i saber que serà l’última. La família és propietària dels Banys Tarridas, a Sant Pol de Mar, des d’almenys el 1903, segons un document que conserven a casa, i també posseïen la barca amb què pescaven al tresmall. El Ramon va començar l’any 1987, amb el seu pare i el seu oncle. Van ser uns anys molt bons per als pescadors del nostre litoral: les xarxes, els motors i la tecnologia havien evolucionat, podien pescar cada cop més lluny i a més profunditat. “Havies guanyat mar”, com diu el Ramon.

L’expescador també explica la història recent de la pesca en quatre revolucions: “L’any 1975 arriba la revolució de la dimensió, es fan barques més grans. Cap al 1990 arriba la revolució de més potència per als motors. Després, cap a l’any 2000, arriba la revolució tecnològica. Aquí hi tenim un còctel. Els pescadors ens pensàvem que el peix era infinit, que malgrat augmentar l’eslora de les barques, la potència i la tecnologia, els peixos no s’acabarien mai. Però el que encara no ha arribat, i espero que arribi aviat, és la revolució de la gestió de les pesqueres. És la que ens falta. La solució és aplicar models de cogestió”.

Mentre això no arribava, el Ramon va decidir vendre la barca el 2015 i dedicar-se al negoci de la restauració als banys de la família i al restaurant que va obrir amb la seva dona a Calella, dedicat al peix de proximitat, el que encara porten les barques dels seus antics companys pescadors i que ells ofereixen cuinat al grill. A més del menjador, al restaurant El Peix Grillat el Ramon ofereix show cookings, tallers per a infants i xerrades sobre pesca artesanal i consum responsable. El Ramon diu que no tornarà a pescar però té clar que segueix sent en el fons el mateix pescador de sempre: “Perquè jo segueixo vivint dels meus coneixements; abans els posava en pràctica per sortir a pescar i ara els poso en pràctica cuinant i fent divulgació”.

Josep Montmany, de tenir la seva barca de pesca a pilotar el vaixell d’un museu

Per a un jove d’Arenys com Josep Montmany, que l’any 1982 acabava de tornar de la mili i a qui li agradava el mar, la pesca oferia una bona oportunitat de feina, amb salaris que superaven moltes feines de terra: “En aquell temps comparaves el jornal d’un pescador amb el d’un empleat de La Caixa, que eren els que guanyaven més, unes 80.000 pessetes, i veies que qualsevol pescador se’l treia”. S’embarca a l’ Ictíneo, una barca d’arrossegament on anirà aprenent l’ofici sobre la marxa. Aquell temps va ser el boom de la pesca. Mentre conversem amb el Josep en un cafè pròxim al port d’Arenys assenyala un avi assegut en una taula veïna: “Aquell home anava amb el rellotge i el compàs. Amb el LORAN [Long Range Navigation, sistema d’ajuda a la navegació anterior al GPS] les roques es van superexplotar. Perquè abans, quan eres fora, si no veies les senyes [antigament els pescadors usaven punts de referència geogràfica a la costa, que anomenaven senyes, per localitzar les àrees de pesca], les roques no sempre les trobaves. I llavors es va començar a fer mal; amb tots aquests aparells el mar es va anar esgotant”.

Quan ja va tenir prou ofici va adquirir amb un soci la seva pròpia barca, la Tramuntana. Però cap al tombant de segle es va adonar que les coses no anaven del tot bé. Els beneficis es reduïen cada any i disminuïen les captures i el preu del peix. A la sobreexplotació el Josep hi afegeix dues altres causes. D’una banda, la contaminació del mar. S’havia trobat de vegades que en llevar les xarxes el 80% eren plàstics i deixalles: “Sempre veus la petja humana, calis on calis, sempre hi ha la petja humana”, es lamenta. D’una altra, la proliferació dels grans supermercats, que venien peix d’importació a l’hora que tancaven les peixateries locals, de manera que cada cop menys peixaters acudien a la llotja del port a comprar. La situació es va anar fent més difícil. Va arribar un punt que dels cinc dies laborables quatre eren per cobrir despeses i només un de benefici. A l’hivern, quan venia el mal temps i hi havia dies que no es podia sortir, les pèrdues eren insuportables. Al final es va malvendre la barca, va estar uns mesos a l’atur i després es va embarcar en un vaixell d’arrossegament: “Guanyava poc, un jornal base, però almenys anava cotitzant”.

De sobte, un esdeveniment va canviar la seva vida. El Josep, a més de pescador, sempre ha estat relacionat amb associacions de patrimoni marítim. Ha col·laborat en molts projectes de recuperació d’embarcacions de pesca tradicional i en les trobades de llaüts de vela llatina. Va ser així que li van proposar entrar a formar part de la tripulació del pailebot Santa Eulàlia, un veler centenari de 40 metres d’eslora propietat del Museu Marítim de Barcelona i declarat Bé Cultural d’Interès Nacional. Amb la seva feina actual ajuda a mantenir viu i a donar a conèixer el patrimoni marítim del país. És una feina que li agrada tant com pescar: “Em sembla que em vaig embarcar un dimecres i el dimarts encara estava pescant. Va ser un cop de destral. I, per cert, estic molt bé. Si continuem, aquest any i mig que em queda per jubilar-me jo no em jubilo, jo no em sé veure en terra jubilat”.

Ramon Boquera, de pescar al palangre a divulgar la cuina del peix

Ramon Boquera va néixer a l’Ametlla de Mar i va ser un de tants i tants caleros que van ajudar a fer de Palamós un dels principals ports pesquers de Catalunya. Hi va arribar quan només tenia dos anys. Als deu anys ja pescava durant els estius en un petit bot amb el seu germà Fèlix i un home gran que els ajudava. Quan va tornar de la mili, cap a l’any 1987, el Ramon i el Fèlix van adquirir una barca per anar al tresmall, les soltes i el palangre. Això va durar fins al 2006, quan es van adonar que la pesca artesanal s’estancava mentre que les despeses no paraven d’augmentar. Van vendre la barca i es van enrolar en una nau d’arrossegament propietat d’un cosí seu durant cinc anys més. Durant aquest temps, el Ramon, a qui sempre li havia agradat cuinar, s’encarregava de fer el ranxo a la petita cuina de l’embarcació. I quan va deixar la pesca se’n va anar a treballar de cuiner durant uns mesos a un restaurant de Llafranc.

L’any 2011 es va inaugurar l’Espai del Peix, centre d’interpretació, taller de cuina i aula gastronòmica vinculat al Museu de la Pesca de Palamós. El Ramon ja havia col·laborat en alguns tallers del museu com a pescador i ara necessitaven una persona que fes d’enllaç entre el món dels pescadors i la cuina. Així va ser com va entrar a formar part de l’equip de l’Espai del Peix, com a divulgador gastronòmic de la cuina del peix, en aquesta singular instal·lació que respon una nova concepció dels museus, més experimental i vivencial.

Malgrat estar al control del fogons d’una moderna aula gastronòmica, el Ramon es considera per damunt de tot pescador. Són els seus coneixements acumulats al llarg de tota una vida al mar allò que explica als visitants de l’Espai que, subratlla el Ramon, no és un restaurant: “A un restaurant hi vas a menjar; aquí, hi acabes menjant. Nosaltres no tenim cambrers, no tenim carta, busquem que la gent s’aixequi, vingui, pregunti, olori i reflexioni sobre com han de comprar el peix, quin peix han de comprar, que hi ha peixos per gastar diners i peixos per no gastar-ne”. Ell compra a la subhasta de Palamós el peix que troba per sota dels 6 o 7 euros el quilo. Vol demostrar que amb el gatet, la melva, la canana, la maira, la bròtola, el pop blanc, entre altres 25 o 30 espècies que utilitza, segons la temporada, es pot fer molt bona cuina i vol que la gent s’emporti a casa aquests coneixements, uns coneixements que al Museu de la Pesca han recollit dels pescadors i les dones dels pescadors, més les receptes pròpies del Ramon i d’altres cuiners. Uns coneixements culinaris que passen de la mar a la terra, del pescador al turista.