La setmana que acaba, amb Thaïs Gutiérrez

Apunts sobre què hem vist, sentit, degustat i, en definitiva, viscut en els últims 7 dies.

No he pogut parar de pensar en... 

...la pintora Joan Mitchell. Aquesta setmana fa 30 anys de la seva mort. A la Fundació Louis Vuitton de París s’hi pot veure una exposició dedicada a la seva obra expressionista abstracta. Ella va lluitar tota la vida per fer-se un nom en un món dominat per homes. I ho va aconseguir. Va tenir fama i diners, tota una fita per a una dona que sempre va tenir clar que volia ser artista.

M’he empassat, en qüestió de dies, la segona i tercera temporada de la sèrie Derry girls, que trobeu a Netflix. Aquesta història d’adolescents ambientada a Irlanda del Nord als anys noranta és un bàlsam perfecte per acabar dies estressants. Hi ha moltes rialles assegurades però també alguna llàgrima i un grup d’actrius joves excel·lents.

He participat per primer cop a la Cursa dels Bombers, que es fa cada any a Barcelona des de fa 23 anys. Enguany hi han participat més de 12.000 persones, que celebraven la tornada a la normalitat després dels anys pandèmics i l’oportunitat de gaudir de l’esport a l’aire lliure i sense cotxes.

He escoltat en bucle la meravellosa cançó que Soleá Morente i La Casa Azul acaben de publicar. Vamos a olvidar és una cançó d’amor atípica amb aires rumbers, flamencs i electrònics i la marca personal d’aquests dos artistes que us alegrarà el dia.

He trobat una de les pastes fresques més bones de Barcelona. Es tracta dels raviolis farcits de figues i foie que preparen a La Nostra Pasta, una botiga gurmet de productes italians que hi ha davant del Mercat de la Llibertat a Gràcia. Els amants de la cuina italiana no us podeu deixar perdre aquest espai i les seves propostes.

La setmana que comença, amb Jordi Garrigós

Algunes de les coses que esperem no perdre’ns els pròxims 7 dies.

No em perdre cap dels Zona Franca de la setmana. Es trobava a faltar un late night a TV3, però calia que, a més, s’apostés per cares noves fent un tipus d’humor compromès i molt més connectat amb l’avui. Tot això ho encarnen Joel Díaz i el seu equip, una mena de dream team de guionistes catalans que estan aconseguint que cada nit abandonem per una estona les plataformes de contingut i tornem a sintonitzar la vella televisió. Ha costat, però la renovació –encara que tard– sembla que ha arribat a TV3.

Escoltaré The Loneliest Time, l’últim disc de Carly Rae Jepsen. Tenia moltes ganes de tornar al món de la canadenca i al seu pop efectiu, càlid i desvergonyit. No fa la música més pretensiosa del panorama, però això no vol dir que no sigui ambiciosa, sinó que Rae Jepsen se sent còmoda en la puresa de la melodia sense complicacions. Els senzills d’avançament, Beach house i Western wind, miraven a la pista de ball i a cert component més orgànic amb encert.

Repassaré l’últim episodi de Popcasting, el que segurament és el gran podcast musical de l’Estat. Jaime Cristóbal porta des del maig del 2005 mostrant-nos el seu gust exquisit pel pop cuidat i ben facturat. 416 episodis amb les millors cançons del món.

Llegiré la nova novel·la gràfica de Dr. Alderete, Olot, que arriba en català de la mà de l’editorial mallorquina Autsaider Cómics. Una aproximació a l’Olot més surrealista i paranormal, un indret en què ficció i realitat s’agafen de la mà i passegen amb lisèrgia per la Fageda. Aquí hi conviuen ovnis i volcans a punt d’explotar amb casos tan coneguts com el del zelador assassí, la farmacèutica Maria Àngels Feliu o el Rambo d’Olot. Tots ells es troben amb naturalitat en aquesta obra colorista i psicodèlica.

Veuré la que és una de les grans apostes del Temporada Alta d’aquest any, Petroleo, de la companyia argentina Piel de Lava. És una comèdia que ens situa en un jaciment petrolier a la Patagònia. Allà, quatre homes, tots interpretats per actrius, conviuen en un tràiler a pocs metres d’un pou gairebé buit. Una obra que gira al voltant de la feblesa de la construcció del gènere i que dialoga amb la capacitat de generar ficció a partir de certs procediments grupals.