Si el 1963 un molt jove Cliff Richards anava amb dos amics londinencs amb un autobús de dos pisos cap a França (via Suïssa, Àustria, l’antiga Iugoslàvia i fins i tot Grècia), el 2021 hem tingut el procés contrari: els milions de britànics que acostumaven a estiuejar a l’estranger -inspirats per la famosa cançó i pel·lícula de Cliff Richards Summer holiday - enguany s’han quedat a casa. Entre les restriccions pel covid-19 i una lliura dèbil, que fa les vacances a l’estranger molt més cares, els cinc aeroports de Londres han presentat aquest estiu un aspecte desolador. Ni cues per comprar cremes solars, ni esmorzars amb cervesa per començar les vacances; només silenci i els bips de les màquines que ja han substituït les persones als mostradors de facturació.

I és que l’estiu ens ha deixat una sèrie de lliçons: si Richards i els seus amics van tornar de les seves summer holidays més contents, eixerits i oberts de ment -un tret que sempre ha caracteritzat la molt viatgera societat britànica-, la falta de contacte internacional durant les vacances ens ha deixat un retrat cru de les conseqüències del Brexit, del que passa quan un país es tanca: ni és més eixerit, ni té la mentalitat més oberta.

Vegem-ne alguns exemples.

Més inflació

Si aproximadament uns dos terços d’adults britànics anaven de vacances a l’estranger abans de la pandèmia, que la gran majoria s’hagin quedat al país ha fet que el sector de l’hostaleria estigués més que ple, amb la consegüent pujada de preus. Les famílies que van esperar que Boris Johnson donés el vistiplau a les vacances fora de casa a partir del juny van haver de suar tinta per trobar hotel o qualsevol tipus d’allotjament, i sovint es trobaven que les úniques habitacions disponibles eren les més cares -500 euros per nit ja no sorprèn a ningú.

Classisme invisible

La societat anglesa, més que la britànica, és bàsicament classista, i això es reflecteix en el dia a dia dels anglesos, i també durant les vacances: mentre que les classes més populars van a la costa del nord-oest, a enclavaments com Blackpool o Whitehaven, molts advocats, financers i consultors londinencs marxen amb el Land Rover cap a Cornualla, i s’instal·len en petits pobles com Padstow, St. Ives o Fowey -llocs on els locals ja no poden comprar cases perquè els preus han pujat molt a causa de la presència de persones de la capital-. Afortunadament, Cornualla és un comtat gran i la classe alta és petita, cosa que permet l’existència de destinacions més populars, com Megavissey.

Les classes, de totes maneres, s’acostumen a barrejar poc, amb l’excepció del món de la jardineria, una afició que uneix el país. Lords i treballadors es troben freqüentment al bon nombre de jardins botànics que hi ha per tot el país, o en centres d’horticultura, com l’Eden Project. L’esport, en canvi, no fa més que accentuar les diferències: a Padstow i Salcombe juguen a tenis, rugbi i criquet, i fan rem i vela, mentre que a Megavissey i Blackpool hi domina el futbol. El fet que molts dels britànics més adinerats -que sovint viatjaven a l’estranger- s’hagin quedat a casa no ha fet més que accentuar les diferències, i fins i tot les ha fet més visibles.

Infraestructura insuficient

Des que Thatcher va privatizar el transport (i altres sectors), als anys 90, els preus dels bitllets dels trens gestionats per empreses que busquen beneficis són tan alts que el britànic mitjà acostuma a preferir el viatge en cotxe perquè quasi sempre és més econòmic. Això són males notícies per moltes raons, sobretot mediambientals, i també en qüestió d’eficiència: les carreteres plenes han creat més embussos que mai -a una amiga meva li va costar 10 hores anar de Cornualla a Market Harborough (a prop de Leicester), unes quatre hores més del normal, amb dues criatures al seient del darrere…

Si Cliff Richard i els seus companys acabaven ballant amb camperoles iugoslaves, aquest any els britànics no han tingut la injecció internacional a la qual estan tan acostumats, i que en general valoren molt: per exemple, no tenen cap problema en importar conceptes i paraules estrangeres -és perfectament acceptable i comú demanar un cortado o un cava en un bar, o un schnitzel en un restaurant.

Enguany, però, ha sigut l’estiu dels fish & chips i de la cervesa lager, tant als llocs d’estiueig com a les ciutats més cosmopolites. És molt patent a Londres que hi ha molts menys treballadors internacionals que fa uns anys: la lliura ha baixat des del referèndum del 2016, de manera que treballar aquí ja no surt tan a compte; alguns negocis han vist certa migració professional cap a Europa, i els permisos cada cop són més restrictius. Amb tot plegat ens hem quedat amb un país més insular i tancat, lluny de la mentalitat internacional i oberta que va convertir el Regne Unit en la primera potència mundial a l’època victoriana. És irònic pensar que la riquesa britànica està, de fet, basada en el comerç internacional.

Afortunadament, les coses mai solen ser 100% bones o dolentes, i hi acostuma a haver aspectes positius fins i tot en les pitjors circumstàncies. Almenys les summer holidays 2021 han ajudat molts britànics a conèixer millor el seu país, que certament té racons preciosos (les excursions pel Lake District i Escòcia són inoblidables). Així com el covid-19 ens ha aproximat a qui teníem més a prop, el Brexit ha fet que molts anglesos hagin pogut descobrir i admirar una mica més el seu propi país. I això està molt bé fins que es posa a ploure i un ha de passar les vacances tancat a casa amb la família. Llavors els avantatges del lliure comerç queden molt clares i no sorprèn que abans de la pandèmia hi hagués dotzenes de vols entre Espanya i el Regne Unit cada dia.

Per això resulta tan difícil entendre per què a partir d’ara, amb covid o sense, entrar i sortir d’aquesta illa costarà més. Les vacances de Cliff Richards el 1963 semblen ara molt més obertes i avançades. Realment avancem?

Elena Moya és autora de ‘Les oliveres de Belchite’, ‘La maestra republicana’ i ‘La candidata’ (Suma de Letras / Penguin Random House). La seva quarta novel·la, ‘La otra orilla’ -ambientada al delta de l’Ebre-, es publicarà al novembre. Moya és de Tarragona, però fa molts anys que viu a Londres.