MALGRAT LA SEVA TEMIBLE POTÈNCIA, la bomba atòmica, que va arrasar Hiroshima i va causar la mort instantània d’unes 80.000 persones, no és més que la cosina pàl·lida d’un altre producte de la suposada ingenuïtat nord-americana: la bomba d’hidrogen. Aquesta arma pot concentrar fàcilment la potència de mil Hiroshimes, un potencial destructiu inimaginable que explica la por a l’anihilació mútua durant els temps de la Guerra Freda. El seu desenvolupament va estar envoltat d’un gran secretisme i durant dècades Washington ha fet tot el que ha estat a les seves mans per evitar que els detalls del seu disseny sortissin a la llum pública.

Recentment, però, un físic que va ajudar a concebre l’arma fa més de mig segle n’ha fet un llibre i ha desafiat una ordre federal que li ordenava suprimir material que, segons el govern, és ple de secrets termonuclears. L’autor del llibre que ha sembrat la discòrdia, Kenneth W. Ford, de 88 anys, no treballa en l’àmbit de l’armament des del 1953. A les seves memòries, Building the H bomb: A personal history, hi ha inclòs material polèmic que ja havia sigut divulgat en altres mitjans i, segons el mateix Ford, perquè li resultava útil per donar una imatge més completa d’un capítol important de la història dels Estats Units.

Però, després d’entregar voluntàriament el manuscrit perquè passés una revisió de seguretat, els funcionaris federals li van ordenar que eliminés prop d’un 10% del text, unes 5.000 paraules. “Volien esbudellar el llibre”, afirma Ford en una entrevista concedida al New York Times a la seva residència de Filadèlfia. “El primer que vaig pensar va ser: «Això és tan ridícul que ni tan sols respondré»”. En lloc de fer-ho, va mantenir converses amb funcionaris federals durant mig any fins que, a finals de gener, els contactes van arribar a un punt mort. Recentment, World Scientific, una editorial de Singapur, ha publicat el llibre de Ford en anglès i en format electrònic. Pròximament se’n publicarà una versió en paper.

SENSE COMENTARIS

El departament d’Energia del govern nord-americà, que custodia els secrets nuclears del país, s’ha negat a fer declaracions sobre la publicació del llibre. Tanmateix, l’any passat, en un missatge de correu electrònic adreçat a Ford, Michael Kolbay, funcionari responsable de la classificació de seguretat de l’organisme, advertia que l’exposició al llibre dels “detalls del disseny d’un programa d’armament termonuclear exitós donaria impuls als programes de proliferació emergents”, un eufemisme amb què feia referència als països que aspiren a convertir-se en potències nuclears.

En teoria, Washington pot imposar càstigs severs als filtradors. Tothom que tingui accés a informació classificada sobre qüestions nuclears ha de firmar un acord de confidencialitat en què s’adverteix que pot haver de fer front a sancions penals i s’estableix que el govern té dret a percebre “tots els cànons, remuneracions i retribucions” que resultin de la revelació d’informació classificada com a secreta. La realitat, però, és que durant dècades els pioners de l’energia atòmica i altres detentors d’informació privilegiada han divulgat molts secrets sobre programes nuclears en conferències, llibres i programes televisius i rarament han hagut d’assumir les conseqüències dels seus actes. D’aquesta manera, ha sorgit una zona de penombra constituïda per informació delicada que és de domini públic, malgrat que mai no ha sigut formalment desclassificada.

La política del departament d’Energia consisteix a no reconèixer mai l’existència d’aquests secrets atòmics desvelats, una postura que a l’organisme es coneix com la norma “sense comentaris”. Ara bé, mentre preparava el llibre, Ford ha anat molt lluny en l’ús d’aquesta zona de penombra de la informació de domini públic. A tall d’exemple, l’organisme federal li va demanar que eliminés una referència a la mida del primer dispositiu de prova, la base del qual feia 7 peus d’amplada (uns 2,15 metres) i 20 peus d’alçada (uns 6,10 metres). Ford va contestar que les fotografies del dispositiu que s’havien divulgat, en què apareixien persones, totterrenys i un carretó elevador al costat de l’aparell, proporcionaven un referent de l’escala del dispositiu que en revelava clarament les dimensions totals.

ELS PARES DE LA BOMBA

Al llibre Ford entrevista un dels principals arquitectes de la bomba d’hidrogen, Richard L. Garwin. Al pròleg, Garwin qualifica el llibre de “precís i amè alhora”. La bomba d’hidrogen és l’arma més mortífera que es coneix. La primera prova en què se’n va fer servir una es va efectuar el mes de novembre del 1952 i va convertir l’illot d’Elugelab, situat al Pacífic, en un núvol atòmic bullent amb forma de bolet.

Actualment, el Regne Unit, la Xina, França, Rússia i els Estats Units són els únics membres declarats del club de les potències termonuclears. Cadascun d’aquests països posseeix centenars o milers de bombes d’hidrogen. Els experts en qüestions militars sospiten que també Israel en té unes desenes. D’altra banda, es considera que l’Índia, el Pakistan i Corea del Nord tenen interès a adquirir aquesta arma devastadora. Malgrat que és difícil de fabricar, la bomba d’hidrogen resulta atractiva per als països i els exèrcits perquè el combustible que l’alimenta és relativament barat. Està recoberta d’una carcassa metàl·lica gruixuda a l’interior de la qual es col·loca una petita bomba atòmica, que funciona com un misto que encén el combustible d’hidrogen.

Ford va entrar en aquest món gràcies a haver-se educat en institucions d’elit. El 1944 es va graduar a l’acadèmia Phillips Exeter i quatre anys després, el 1948, a la Universitat de Harvard. Mentre escrivia la seva tesi doctoral a la Universitat de Princeton, el seu tutor, John A. Wheeler, una figura cabdal de la ciència moderna, el va empènyer a incorporar-se als esforços del país per desenvolupar la bomba d’hidrogen.

APROFITAR LA RADIACIÓ

Ford va treballar al laboratori de Los Alamos (Nou Mèxic) a l’ombra d’Edward Teller i Stanislaw Ulam, dissenyadors de la bomba. A principis del 1951 se’ls va acudir una idea trencadora: aprofitar la radiació de l’explosió d’una bomba atòmica per generar forces potentíssimes que comprimissin i escalfessin el combustible d’hidrogen fins a assolir la ignició termonuclear.

Ford va treballar en el projecte entre el 1950 i el 1952, primer a Los Alamos i després a la Universitat de Princeton. Es va dedicar, entre altres coses, a calcular la probabilitat que el combustible comprimit es consumís completament i a estimar la potència explosiva de la bomba. El 1953 va ser investit doctor i va continuar la seva carrera en l’àmbit acadèmic, exercint de docent en centres com ara Brandeis, el campus d’Irvine de la Universitat de Califòrnia i el campus de Boston de la Universitat de Massachusetts.

A casa seva, durant l’entrevista, Ford comenta que mentre estava documentant-se per escriure l’obra un historiador del departament d’Energia li va proposar que enviés el manuscrit per sotmetre’l a una revisió sobre informació classificada. S’hi va avenir i, al mes d’agost, va rebre una resposta de l’organisme. “El seu manuscrit ha fascinat el nostre equip -li va escriure un funcionari-; tot i això, hem detectat alguns punts problemàtics”. A finals de setembre, Ford es va reunir amb representants de l’organisme.

Més tard, en un missatge de correu electrònic, els va dir que continuava estant convençut que el llibre “no conté absolutament res que, ni tan sols fent un esforç imaginatiu, pogués causar cap perjudici als Estats Units o ajudar un país que intenti fabricar una bomba d’hidrogen”. El 3 de novembre Andrew P. Weston-Dawkes, director de l’oficina de classificació de l’organisme, va escriure a Ford per informar-lo que en la revisió s’havien “detectat fragments que calia eliminar abans de la publicació”.

Les retallades que li ordenaven, un total de 60, tenien una extensió d’entre una frase i diversos paràgrafs, i també englobaven notes de la fi del document i il·lustracions. “Si fes cas de totes, o fins i tot de la majoria, de les vostres propostes -va escriure Ford en resposta-, em carregaria el llibre”. Al mes de desembre va comunicar al departament d’Energia que faria algunes petites correccions. Per exemple, canviaria el llenguatge que feia servir en dues explicacions de la potència explosiva de proves de les bombes substituint de fet per sembla.

Després d’un llarg estira-i-arronsa, les converses van acabar al mes de gener sense haver arribat a cap acord, mentre l’editorial coninuava pressionant.

Segons sembla, la principal preocupació del govern són els conceptes científics avançats que Ford exposa amb claredat. El llibre tracta en molts punts l’equilibri tèrmic, el descobriment que la temperatura del combustible d’hidrogen i la radiació podien assolir valors equivalents durant l’explosió. En un primer moment, la fabricació de la bomba semblava condemnada al fracàs perquè es pensava que no era possible assolir aquest efecte. Aparentment, fa anys que aquest avenç es discuteix obertament. El 2009, per exemple, l’Acadèmia Nacional de les Ciències nord-americana va publicar una biografia de Teller escrita per Freeman J. Dyson, un físic reputat de l’Institut per a l’Estudi Avançat de Princeton (Nova Jersey), en què es detallen els progressos relatius a l’equilibri tèrmic aplicat a la bomba d’hidrogen.

A casa seva, Ford comenta que es considera una víctima de l’excés de zel del govern a l’hora de classificar informació com a secreta i es pregunta què hauria passat si mai no hagués enviat el manuscrit perquè el revisessin. “Vaig quedar perplex”, diu de la reacció del departament d’Energia. Ford explica que no tenia cap intenció d’abordar el tema de l’obertura i el secretisme en matèria d’armament nuclear, ni de fer res més enllà d’aportar el seu testimoni d’una època destacada de la història dels Estats Units. “No vull fer cap gest per a la humanitat -comenta-, només vull que el meu llibre es publiqui”.