La Maleta de PortbouEn general, les preguntes sobre el sentit es fan sobre l’existència mateixa, no sobre una part d’ella com és el treball, i per a les parts un es pregunta més aviat per la funció. Siguem, doncs, modestos: quina és la funció del treball?, quines necessitats de l’home esperem que satisfaci?

LA PERSPECTIVA DE L’ECONOMISTA

Com que tot el que és relatiu al treball s’inscriu avui gairebé del tot en l’esfera econòmica, començarem per la resposta de l’economista, que és desoladora: el treball és una cosa desagradable que un fa per aconseguir un salari; el treballador, en decidir sobre la seva feina -suposant que tingui la capacitat d’escollir-, ho fa, com a bon Homo oeconomicus, comparant beneficis i costos: “L’equilibri de l’estructura de salaris s’assoleix quan els avantatges nets de totes les ocupacions a l’abast del treballador siguin iguals entre si”.

Quins són aquests avantatges nets? La diferència entre el salari i els costos de formació més les despeses directes (transport, menjar). Atributs més qualitatius, com el grau d’estabilitat o la incertesa, es consideren molt secundaris a la pràctica. De la qualitat de la feina no se’n parla.

Aquesta és una perspectiva limitada fins a la caricatura. N’hi haurà prou amb uns exemples per recordar que, a la pràctica, l’home demana a la seva feina una mica més que un salari.

LA REVOLUCIÓ INDUSTRIAL: ELS ‘CANUTS’

Les revoltes dels teixidors de seda de Lió, els anomenats canuts, van ser tan importants com la dels llegendaris luddites a Anglaterra: es van rebel·lar quatre vegades contra els comerciants que venien els seus productes, i en una ocasió van arribar a prendre possessió de part de la ciutat i a resistir-hi un setge. Les seves reivindicacions no eren estrictament salarials, perquè van ser encapçalades pels mestres teixidors, una mena d’aristocràcia de la classe obrera. Van començar amb la introducció dels primers telers mecànics, inventats per Joseph Marie Jacquard amb l’objectiu d’alliberar els nens de treballar als telers, i es van estendre a les condicions de treball i l’estabilitat de l’ocupació. Per a molts, els canuts estan en l’origen del moviment sindical a França.

EFECTES DE LA DIVISIÓ DEL TREBALL

Les revoltes dels canuts van tenir a veure, almenys en part, amb el salari. Un fenomen originat abans de la Revolució Industrial i que es va estendre a tot l’àmbit de les manufactures a partir del primer quart del segle XIX està en l’arrel de l’economia moderna: la divisió del treball, que havia d’afectar altres dimensions, no estrictament monetàries, de la feina.

Tothom recorda la frase amb què Adam Smith comença la seva La riquesa de les nacions : “L’augment més gran dels poders productius del treball [...] sembla que ha sigut l’efecte de la divisió del treball”.

A continuació ve el conegut exemple de la fàbrica d’agulles. La resta de la història la coneixem: la combinació d’un ús eficient de l’energia i de la divisió del treball dóna com a resultat un augment extraordinari de la productivitat del treball. En donem només dos exemples: el 1820, en els inicis de la Revolució Industrial, un país ric com França, amb el 3% de la població mundial, produïa el 5,4% del PIB mundial, mentre que avui els Estats Units, amb el 4,7% de la població, produeixen més del 20% del PIB. Un altre exemple: la productivitat en la fabricació de bicicletes ha augmentat 36 vegades en un segle; si el 1895 el cost d’una bicicleta equivalia a 260 hores de feina, el 2000 n’hi havia prou amb una mica més de 7.

Aquests augments van revertir, almenys en part, sobre els treballadors, que van experimentar un gran augment dels sous.

No obstant això, la Revolució Industrial va tenir la seva cara fosca: Dickens, Marx i Engels, Mayhew i Charlie Chaplin, entre molts altres, l’han il·lustrat; només cal dir aquí que, en l’últim quart del segle XIX, encara hi havia qui considerava que l’horror causat per la divisió del treball era tan gran que la Revolució Industrial acabaria per fer marxa enrere: “Estic segur que vindrà un dia en què a la gent li costarà creure que una comunitat rica com la nostra, amb un domini de la Natura com el nostre, s’hagi pogut sotmetre a una vida mesquina, lletja i bruta com la nostra”.

Escoltem, finalment, un testimoni d’excepció: Anthime Corbon, vicepresident obrer de l’Assemblea Constituent de París el 1848: “Pot ser que la divisió del treball sigui, al capdavall, un mal necessari [...] La màquina envaeix pas a pas el terreny de l’obrer i, si portéssim el sistema fins al seu límit extrem, la funció de l’obrer seria cada vegada més intel·lectual. Aquest ideal m’agrada molt, però la transició és molt dura, perquè exigeix que l’obrer es faci ell mateix màquina i pateixi les conseqüències d’una necessitat embrutidora”.

Ja es veu que la conseqüència més dramàtica de la divisió del treball no té a veure amb el salari, sinó amb el dany que infligeix a la persona del treballador, almenys durant “la transició”. Té interès recordar que Adam Smith, molt abans que la divisió del treball arribés a l’apogeu, ja preveia quins podien ser els seus efectes sobre el treballador: “L’home que passa tota la seva vida repetint unes quantes operacions senzilles, els efectes de les quals són també sempre els mateixos, [...] arriba a ser tan estúpid i ignorant com pot ser-ho un ésser humà. La torpor de la seva ment l’incapacita per concebre qualsevol sentiment generós, noble o tendre”.

La divisió del treball en la manufactura arribarà a un extrem amb els mètodes de Frederick Taylor, que la reenginyeria estén als serveis. Si la divisió del treball comença embrutint el treballador, l’aplicació dels mètodes de Taylor acaba -encara que no fos aquest l’objectu del seu autor- privant-lo de tota autonomia en concentrar tot el poder de decisió en la gestió de l’empresa.

L’EXCLUSIÓ: EL CONTACTE HUMÀ

Veiem així que l’home demana al treball no només que li proporcioni un salari, sinó també que sigui un mitjà per al seu desenvolupament personal: que l’ajudi a perfeccionar les seves capacitats naturals exercitant-les i li permeti fer ús de la seva llibertat i del seu poder de creació. Ens falta una última dimensió.

Els que treballen en l’atenció a persones desvalgudes, de les anomenades excloses perquè estan, de fet, al marge de la societat normal, constaten que la pèrdua de la feina és la primera causa d’exclusió: que molt sovint la carrera que porta al carrer comença amb la pèrdua de la feina. Aquesta observació, àmpliament documentada, coincideix amb els resultats d’un treball recent d’Anne Case i Angus Deaton sobre dades dels Estats Units que mostra que la població masculina, blanca i compresa entre els 45 i els 50 anys exhibeix taxes de morbiditat i mortalitat significativament més altes que les observades en altres països (anys 1999-2013). Les causes principals són els suïcidis i l’enverinament per alcohol o drogues, que els autors de l’estudi no dubten a atribuir a una taxa anormalment alta d’atur de llarga durada en aquest grup d’edat.

Com a resum, el treball és una necessitat vital, perquè satisfà simultàniament, en graus per descomptat variables, tres necessitats vitals: el desenvolupament personal, la pertinença a la societat i la manutenció. Vegem ara quines poden ser les perspectives del treball tenint en compte aquestes tres necessitats.

EL FUTUR DEL TREBALL

Quin és el futur del trball? La pregunta se sol plantejar tenint en compte dues de les tres necessitats que ha de satisfer: el sou i la pertinença a la societat, que sol ser mesurada pel nombre de llocs de treball existents, és a dir, pel nivell d’ocupació. La tercera dimensió, la capacitat del treball de facilitar el desenvolupament personal, només es té en compte de tant en tant, i mai en els estudis sobre globalització i digitalització; en les pròximes línies tampoc la considerarem.

Des d’almenys els inicis de la Revolució Industrial, el temor que el canvi tecnològic tingués efectes negatius sobre l’ocupació ha sigut recurrent, gairebé exclusivament als anomenats països avançats, cosa que no és estranya, ja que l’atur massiu és en gran part producte dels cicles econòmics propis del capitalisme industrial. En economies diferents, i en èpoques anteriors, l’atur solia ser la conseqüència de guerres o de catàstrofes naturals, i normalment un fenomen de curta durada.

Per contra, a partir del primer quart del segle XIX, la Revolució Industrial va crear una nova classe social, el proletariat industrial, sotmès tant als vaivens de la conjuntura com a les successives onades de mecanització de la indústria: l’ús eficient del vapor, primer, i de l’electricitat i del motor de combustió interna, més tard, es van traduir, immediatament, en la destrucció d’un gran nombre de llocs de treball, que va causar sempre alarma social. No obstant això, una mirada cap enrere ens convenç que avui treballa molta més gent que fa un segle: el creixement que va fer possible la Revolució Industrial va compensar amb escreix la destrucció de llocs de treball ocasionada pel canvi tecnològic. Concloure que la por a aquest canvi era, al capdavall, infundada és lògicament possible, encara que cal no oblidar que, com temia Anthime Corbon, la transició va ser molt dura.

Però hi ha raons per pensar que l’experiència passada no és una guia certa en aquest cas: si en èpoques anteriors ocupació i producte creixien junts, des de fa dues dècades s’observa, als Estats Units i en altres països avançats, que se separen, ja que el producte segueix creixent a un ritme més o menys com en el passat, mentre que l’ocupació s’estanca. Aquesta divergència sol atribuir-se a la combinació de dos factors: la globalització i la digitalització.

LA GLOBALITZACIÓ

La creació progressiva d’un mercat mundial ha sigut possible, en el cas de les mercaderies, per l’agenda liberalitzadora imposada pels Estats Units i per la caiguda dels costos de transport a partir de principis del segleXIX; en el cas dels serveis, el desenvolupament de les tecnologies de la comunicació ha exposat els treballadors dels països avançats a la competència d’altres amb salaris molt més baixos. El resultat està sent una destrucció de llocs de treball en aquests països avançats i una compressió dels salaris, que fa dècades que estan estancats en termes reals. Aquest cop les feines vulnerables no són només les de baixa qualificació -mà d’obra utilitzada en tasques industrials- sinó que altres d’alta qualificació, però que no requereixen presència física, poden ser exportades a altres països a través de les xarxes digitals: així, mentre que una infermera o un jardiner han de ser allà on es necessiten els seus serveis, un radiòleg o un arquitecte poden viure en un altre país, encara que el seu ofici requereixi una alta qualificació.

Els efectes de la globalització són, a grans trets, força previsibles, perquè es guien essencialment per les diferències de salaris en aquelles tasques que poden ser deslocalitzades. Cal suposar que els països avançats seran emissors de llocs de treball i els menys desenvolupats receptors. Un país receptor passarà a no ser-ho o a convertir-se en emissor quan, per efecte de la demanda més gran de mà d’obra, els seus salaris hagin convergit cap als de països més avançats: així, veiem com la fabricació de molts productes s’ha desplaçat del sud d’Europa cap a la Xina, per dirigir-se ara cap al Vietnam i Bangla Desh. És també previsible que els últims països receptors siguin els africans, a causa tant del seu baix nivell de renda com d’una població en franc creixement. En un estudi recent, Alan Blinder considerava que uns 21 milions de llocs de treball eren vulnerables o molt vulnerables a la globalització als Estats Units; els efectes per als països avançats no es poden, doncs, desdenyar.

LA REVOLUCIÓ DIGITAL

La revolució digital és un fenomen molt més complex, d’abast molt més gran i de conseqüències en gran part imprevisibles encara avui, malgrat que és encara causa d’alarma a tot el món occidental i ha sigut objecte d’un gran nombre d’estudis. Aquesta anomenada revolució consta de dos components principals: la robotització, que afecta sobretot la indústria, i la computerització, que afecta sobretot els serveis. Naturalment, aquests dos components no viuen una existència aïllada, sinó que conviuen als mateixos llocs: hi ha computadores en les tasques de fabricació, com hi ha robots en els serveis que presta un supermercat.

Els treballs que més fàcilment seran substituïts o per robots o per ordinadors són aquells que una màquina faci millor (o per qualitat o per preu) que un ésser humà. Si dividim les tasques en manuals i cognitives, d’una banda, i rutinàries i creatives, de l’altra, no costa veure que les tasques rutinàries, tant manuals com cognitives, són les més vulnerables: les primeres per robots, les segones per ordinadors. Entre les primeres hi ha les cadenes de muntatge a l’estil de Temps moderns ; entre les segones, moltes tasques administratives. En poques paraules: totes les tasques susceptibles de ser explicades per un conjunt d’instruccions poden, en principi, ser substituïdes per màquines.

En els primers estudis, aquest criteri deixava fora de perill un gran nombre de tasques: així, es pensava que conduir un camió no ho podria fer un robot, ja que un ésser humà processa sense adonar-se’n una gran quantitat d’informació i reacciona davant de situacions imprevistes i fins i tot mai vistes. Avui, però, camions i cotxes sense conductor han recorregut milions de quilòmetres: la combinació d’un desenvolupament extraordinari de les tècniques de captura de senyals mitjançant sensors, d’una banda, i de la capacitat de càlcul dels ordinadors, de l’altra, permet suplantar un conductor humà. També es pensava que per a la tasca de col·locar productes als prestatges d’un supermercat, en què el treballador s’enfronta a cada instant a situacions i obstacles inesperats, sempre seria més econòmic recórrer a un ésser humà, ja que la tasca requereix un robot molt complex que seria necessàriament molt car; però el cost de tot el que és digital ha anat descendint sense parar, i el preu pot deixar de ser un obstacle en el futur.

Vist així, semblaria que la major part del treball humà hauria de ser substituïble per màquines o ordinadors, i que quedarien només les tasques que requereixin una extraordinària creativitat i una capacitat fora del comú de relacionar-se amb altres éssers humans, per manar-los, convèncer-los o seduir-los. Un informe recent de la consultora McKinsey, que descompon les feines en tasques elementals, com en el mètode de Taylor, indica que, fins i tot en les feines considerades més creatives, només un petit percentatge de les tasques que les componen poden ser qualificades de creatives. Si això és així, el futur fa pensar en una reorganització generalitzada de tots els processos de treball: una revolució d’abast gairebé inimaginable.

Aquesta és la visió negativa de la revolució digital, i cal tenir-la present. Però no és una visió completa, perquè si la màquina és una amenaça per a l’home, també pot ser-li d’ajuda. Un sistema expert pot intentar substituir els serveis d’un metge, però també pot estar al costat d’un metge permetent millorar els seus diagnòstics i els seus tractaments; un pot preguntar-se què pot fer amb una màquina, més que com pot competir-hi. Un pot, finalment, recordar l’experiència de revolucions anteriors, que han acabat creant més llocs de treball dels que s’han destruït, i concentrar-se a procurar que, com temia Corbon, la transició sigui com menys dura millor.

REFLEXIONS FINALS

Havent obert una finestreta sobre un tumultuós oceà de fets i hipòtesis, experiències i conjectures, preguntes i respostes, només podem pretendre oferir algunes reflexions inconnexes que potser serveixen per donar una idea millor de l’amplitud i profunditat de les qüestions plantejades pel futur i el sentit de la feina.

En parlar del futur, veiem que es contraposen dues visions en aparença antagòniques: una d’optimista, que, basant-se en l’experiència de gairebé dos segles des de l’inici de la Revolució Industrial, opina que tot acabarà bé, que acabarà havent-hi feina per a tots; i una altra, basada en l’experiència de les últimes dècades, que considera exagerada la part positiva de la destrucció creadora i recorda que de moment el nombre de llocs de treball destruïts per la revolució digital supera el dels creats, i que moltes d’aquestes feines són pitjors del que eren aquelles. Cada visió té una perspectiva temporal diferent; per a la primera només sembla que compti el moment en què la societat ha paït els últims efectes d’una revolució tecnològica; per a la segona només compta la transició. A la pràctica cal fer el possible perquè la transició no tingui costos, i recordar al mateix temps, per no desesperar-se, que, almenys des del punt de vista material, el balanç de la Revolució Industrial es pot considerar positiu.

¿Cal preservar llocs de treball o protegir els treballadors? La resposta s’inclina pel segon terme de l’alternativa, i per això es posa l’accent tant en les ajudes a l’atur com en les necessitats d’una educació i una formació adequades. Però, diuen altres, ¿per què s’insisteix tant en la feina? ¿No seria millor deixar que la feina la facin les màquines i els humans puguem dedicar-nos a ocupacions més nobles, que satisfacin dues de les tres necessitats que avui satisfà el treball: desenvolupament personal i contacte humà? Aquesta alternativa, proposada avui pels post-workists nord-americans, és una versió moderna de la terra de Xauxa, i hi ha raons per creure -entre d’altres, com se sustentaria l’ociós, o qui podria comprar els productes de les màquines- que només serà realitat, com sempre, en algun nucli de gent ben acomodada.

Hi ha, per contra, formes d’organització social que preserven millor el sentit del treball i són al mateix temps compatibles amb l’economia de mercat: el moviment cooperativista és potser la forma més coneguda. Té en comú amb altres, avui menys conegudes, el fet de partir de la comunitat, i no de l’individu aïllat, com a base de l’organització social; i del bé comú, no de la suma d’utilitats individuals, com a objectiu de l’activitat econòmica. Amb molt poques excepcions -una de les quals la cooperativa de Mondragón a Espanya-, les realitzacions cooperativistes han tingut una existència efímera, i això es deu sens dubte al fet que els seus organitzadors han subestimat la força de la cobdícia; però les alternatives al capitalisme d’avui dins el marc de l’economia de mercat sempre són possibles.

I, mentrestant, què cal fer en les economies més riques, on l’impacte de la revolució digital està sent més gran? Per començar, per descomptat, sembrar un sa dubte sobre les capacitats de la mà invisible per arribar a una solució mitjanament equitativa a curt termini. Després, intentar pal·liar els efectes negatius de la digitalització i de la globalització sobre l’ocupació: posar remei a alguns dels seus efectes més nocius, no tan sols mitjançant el subsidi d’atur, sinó també mitjançant la creació de centres comunitaris que posin remei a les conseqüències destructives de l’atur sobre la personalitat; facilitar la feina a temps parcial i la feina compartida enfront de la destrucció de llocs de treball a temps complet.

És possible anar una mica més lluny: la tecnologia, una de les responsables de les amenaces que planen sobre el treball, és una creació humana sobre la qual, per tant, és possible influir. La raó és que “les empreses poden mirar de reduir l’ocupació d’éssers humans, però l’estat té un ventall més ampli de preocupacions, entre les quals figuren l’ocupació i els salaris”.

Així, la direcció del canvi tecnològic -resultant de la investigació, finançat en gran part amb impostos, tenint com a gran client l’estat- pot tenir en compte l’ocupabilitat i l’efecte sobre els salaris de qualsevol gran innovació en avaluar la seva conveniència.

La innovació tecnològica (però no necessàriament la recerca) està impulsada pel mòbil del benefici; per tant, qualsevol intent d’influir sobre la seva direcció ensopegarà amb fortes resistències. D’altra banda, els poders públics no tenen sobre el desenvolupament tecnològic una visió més precisa que la que puguin tenir altres, de manera que sempre serà fàcil justificar el principi de no-intervenció estatal amb grans errors comesos en el passat. La tasca de convèncer-nos que l’objectiu de qualsevol organització social és ajudar els seus components a realitzar-se com a persones en totes les seves dimensions i que, per consegüent, ha de tractar els problemes de la feina com a veritablement importants no és fàcil, però no cal donar-la per impossible.