San José de Tecate (Mèxic)“Mira”, em diu la Thelma, i amb les puntes dels dits toca les fulles d’un arbre que està al costat del camí per on avancem. “Aquestes fulles curen el mal de cap. Te'n poses una al front i baixa el dolor”. La Thelma Pamela Pérez és la líder tradicional de San José de Tecate, un petit poblat kumiai, on ara quinze famílies tenen les seves petites cases, moltes fetes de cartró, fusta o làmines, enmig de camps, d’herbes altes i frondoses.

És impossible arribar aquí en transport públic. No perquè es trobi en un lloc remot i inaccessible. Aquesta és la comunitat kumiai més propera al mur que separa Mèxic dels Estats Units i en cotxe està a poc més de deu minuts de Tecate, una de les localitats principals de l’estat mexicà de Baixa Califòrnia. Una localitat fins a cert punt ben connectada amb ciutats com Tijuana o Mexicali. Però tot i que San José de Tecate està rodejat per dues carreteres, una principal i una altra secudària, els autobusos no paren aquí.

El poblat no té aigua corrent, ni escola, ni cap dels serveis públics bàsics. D'electricitat només n'hi ha a casa de la Thelma, la resta utilitza llums LED que es carreguen amb el sol. “Ens cobren 130.000 pesos (7.250 euros) per instal·lar la llum i no tenim aquests diners”, diu la Diana Lizeth Contreras, que és presidenta de la comunitat i, també, neboda de la Thelma, perquè aquí tothom és família.

“Aquesta comunitat va quedar desolada perquè no hi ha feina, i com que no hi ha transport, no podem anar a treballar, ni a l'escola, si no tenim cotxe”, continua la Diana. Recorda que fins i tot amb Uber era difícil arribar-hi perquè el poblat no estava ben identificat a Google Maps i l’aplicació del mòbil t’enviava a un barri de Tecate.

Repoblar una zona en decadència

En part per aquest aïllament, durant un temps, allà només hi vivien la Thelma i la seva mare, llavors líder tradicional, que va morir l’any passat. Però fa uns pocs anys, altres familiars, com la Diana, hi han tornat i estan intentant revifar la zona que, segons expliquen elles, originalment comptava amb més de 200 hectàrees de terres i que ara ha quedat reduïda a poc més de tres. La Diana i la Thelma descriuen amb frustració com diferents persones se l’han anat apropiant al llarg del temps, creant documents falsos. “Anaven i pagaven suborns a l'Ajuntament de torn, i amb això ja se'ls donava tot, encara que no tinguessin la raó”, diu la Thelma. I la Diana afegeix: “Correm el risc que alguna cosa pugui passar-nos, per això ens vam quedar callades quan ens van respectar les tres hectàrees i mitja”.

Ara, a aquest problema s’hi suma el del crim organitzat. Part dels territoris dels kumiai a San José de Tecate, on tenen el seu cementiri, pintures rupestres i altres vestigis, s'han convertit en una nova ruta per fer creuar persones de Mèxic cap als EUA de manera irregular. Perquè aquesta zona queda a poc més de mitja hora a peu del mur. Caminem a plena llum del dia amb la Diana i dues noies més de la família per veure el cementiri i altres racons, quan trobem dos homes joves, armats amb pistoles que se’ns apropen corrents, ens paren i ens demanen de males maneres què fem allà. Tot i que repetim que només volem anar a les pintures rupestres, ens responen amenaçants que mentim i que segur que estem intentant creuar als EUA. Ens fan una foto a cadascuna, ens demanen les identificacions, i després de comunicar-se amb els seus superiors, finalment ens deixen passar, disculpant-se, dient que només estaven fent la seva feina. La seva feina, segons ens descriuen breument, és assegurar-se que ningú més passi per allà sense permís –sense pagar, s’entén–, perquè aquella és ara ja la seva zona, la zona del càrtel de Sinaloa, i ningú –cap altre grup criminal– els pot fer la competència.

No només San José de Tecate, tota l'àrea de la nació kumiai està plena de vulneracions i violències. I de murs. Rodejada i travessada. Alguns són físics, com la paret entre els Estats Units i Mèxic, que cada cop es va fent més alta i provoca més morts al seu voltant. Molts altres són intangibles, però enormement discriminatoris.

Ningú escapa de les dinàmiques Nord-Sud

Segons les dades oficials, els orígens dels kumiai es remunten al 2.500 a.C. És a dir que van viure –o més aviat sobreviure– a l’explotació, esclavització i genocidi dels colonitzadors. Pertanyen al grup indígena dels Yumanos, ara repartits per l’estat mexicà de Baixa Califòrnia i per Califòrnia i Arizona, als EUA. Les mateixes dades oficials diuen que a Mèxic hi ha sis grups Yumanos (els kumiai, els Cucapás, els Cochimí, els Kiliwa, els Kuahl i els Pa Ipai), i als EUA set més (Quechan, Yuma, Maricopa, Mojave, Yavapai, Hualapai i Havasupai).

Els kumiai solien habitar les muntanyes de la costa de l’oceà Pacífic, movent-se lliurement per diferents regions segons les estacions i els cicles de recol·lecció dels aliments, la caça i la pesca. Però quan van arribar els missioners i soldats europeus, els van forçar a convertir-se en sedentaris, van haver d’amagar o eliminar les seves creences, identitat i rituals, i moure’s més cap a l’interior. Més tard, quan es van crear Mèxic i els EUA, el grup va quedar dividit en dos països i discriminat, aïllat i havent de lluitar per viure en una terra que històricament havia estat seva. La línia divisòria fins i tot travessa i parteix llocs sagrats com la muntanya Cuchuma, on solien fer alguns dels seus rituals.

Ara, a Mèxic, les últimes dades oficials, del 2015, diuen que hi ha prop de 1.200 kumiai que viuen a diferents comunitats: a Tecate, Ensenada i Rosarito, i alguns també al municipi de Tijuana. El propi govern mexicà accepta que “és innegable que els grups Yumanos de Baixa Califòrnia presenten alts índex de desocupació, baixos nivells d'ingrés, difícil accés als serveis de salut, males condicions en l'habitatge i manquen dels serveis bàsics en els seus assentaments”. La discriminació no acaba aquí. La divisió, cada cop més dura, entre Mèxic i els EUA, fa que hagin de patir dificultats per poder transitar pel seu propi territori i que s’hagin generat dinàmiques que repliquen les típiques del Nord envers el Sud. Dit d’una alta manera: en general, les reserves kumiai dels EUA solen ser la font d’ingressos dels kumiai a Mèxic.

El Juan Carrillo ha creuat moltes vegades amb els seus cavalls cap a “l’altra banda”, que és com li diuen aquí a anar als EUA. També porta als seus animals quan hi ha actes culturals o celebracions a les reserves kumiai dels EUA. Però principalment es dedica a cuidar les seves vaques, munyir-les i fer formatges. Veu que porto un pejoll típic de les artesanies d’aquesta comunitat, a San José de la Zorra, entre Rosarito i Ensenada, a unes tres hores de la frontera, i em diu que és molt bonic, que d’on l’he tret. El penjoll me l’ha regalat l’Aurelia Ojeda. Ella va aprendre a teixir sawils, jilús, barrets i altres objectes típics de la seva cultura, de ben petita, veient com ho feia la seva àvia. El primer objecte el va vendre quan tenia cinc anys a uns nord-americans que van anar a San José de la Zorra. Ara, arriba a final de mes en part gràcies a les artesanies que ven també als estatunidencs, als kumiai de l’altra banda. De fet, així va conèixer el seu company actual, fa uns tres anys. Ell, que no és kumiai, però sí és dels EUA, li va encarregar una artesania. “Ara amb les xarxes socials és més fàcil. La major part d'artesanies grans, es venen més amb els germans d'allà, perquè ells ja no teixeixen. Ens ajuden comprant-nos”, m’explica. Gran part d’aquests productes es fan amb joncs. Es recol·lecten en temps de lluna plena, tres dies abans o després, i es deixen assecar al sol durant uns tres mesos, tenint cura de que no els malmeti la boira ni la humitat.

Reforçar els llaços perquè no es perdi el llegat

Aquestes relacions econòmiques en realitat van més enllà, perquè també ajuden a preservar la seva cultura, identitat i tradicions. La Martha Rodríguez, recentment nombrada Consellera Nacional dels kumiai a Baixa Califòrnia, fa temps que treballa per solidificar aquestes relacions. Ella també és de San José de la Zorra, però fa temps que viu amb la seva família a San Diego, Califòrnia. “Els nostres avantpassats sempre passaven la línia [la frontera], caminaven lliures als vetllatoris i a les festes”, explica. Però amb el temps les coses s’han anat complicant. Recorda que abans, per creuar d’un país a l’altre, les autoritats kumiai entregaven un cens de la seva població a migració dels EUA i així només calia identificar-se i podien passar. Però “després dels atemptats de l'11 de setembre del 2001 van reforçar més l'entrada. Això va anar distanciant més les famílies i les cerimònies”, diu la Martha. Ella i altres persones de la comunitat indígena van estar un temps treballant en un programa que es deia kumiai passports, ajudant la gent a fer les gestions per obtenir els documents necessaris per creuar, perquè moltes vegades no tenen visats, ja que s’han de passar uns exàmens i no es fàcil obtenir-los. El programa ja ha acabat, però ella i altres de l’equip hi continuen treballant. Ajuden, per exemple, a otorgar els permisos que serveixen perquè els kumiai de Mèxic puguin creuar fàcilment als EUA per uns dies sense visat quan hi ha celebracions culturals o activitats religioses. Però tota aquesta burocràcia no els sembla justa. “No volem dependre d'una visa que et dona el consolat americà, volem que sigui vàlida una credencial oficial que pugui expedir cadascuna de les reserves kumiai, amb les autoritats pròpies, com a part dels usos i costums, i fer-la valer davant migració i les autoritats. Amb el degut respecte que es mereixen totes dues nacions. Que sigui un accés lliure entre Mèxic i els EUA a través d'aquest document i aplicar la justícia social per a tota la nació kumiai de tots dos costats de la frontera”, reivindica el Gregorio Montes, a qui tothom coneix com a Goyo, que també forma part de l’equip de la Martha i és, a més, el seu germà.

En part per lluitar contra aquestes dificultats i per la seva cultura, la Martha va crear una fundació que es diu Tipey Joa (guerrers nadius en la llengua dels kumiai), per reforçar els llaços, unir famílies que ni tan sols es coneixien i no deixar que la frontera els divideixi a nivell identitari.

Treballen molt amb els joves i fan trobades entre els que viuen a Mèxic i els que estan als EUA. Perquè coneguin la seva cultura i no s’acabi perdent. Per “empoderar la nostra gent i lluitar pels nostres drets”, diu la Martha. També donen suport en temes de salut, educació, cultura i molts altres àmbits a les comunitats que viuen del cantó mexicà, perquè, segons la Martha, allà és més difícil obtenir recursos. Explica que als EUA hi ha més lleis que emparen els indígenes i les apliquen més sovint.

Aquest mur no només els separa, també ha creat un abisme entre les vides d’una banda i de l’altra: “És una falta de respecte i una forma de racisme. Per què no hi ha una línia, per exemple, amb el Canadà? Per què a Mèxic sí? És molt denigrant, això, no només per a les persones, també per al medi ambient, per als animals. Quina necessitat hi ha de destruir tant, de tallar la mare terra?”, es pregunta la Martha.