El juny del 1991, al diari El País apareixia el titular “Ettore Sottsass guanya el primer guardó Barcelona Disseny”. El premi es va crear en el marc de la biennal Primavera del Disseny i, com a conseqüència, el premiat havia d’ensenyar la seva obra en una mostra al cap de dos anys. Va ser efectivament una mostra memorable: La darrera oportunitat d’ésser avantguarda, l’any 1993, al Centre d’Arts Santa Mònica de Barcelona. “Alguns, per prendre’m el pèl, em diuen Maestro”, escrivia Ettore Sottsass en un breu assaig escrit per al primer número de la revista Ardi, el 1988. Justament en el catàleg de la mostra que es va fer a l’Arts Santa Mònica, Javier Mariscal va escriure: “Ettore Sottsass sempre ha sigut un mestre. El Mestre. Per coneixement, per edat, per autoritat, pel seu físic… L’Ettore és un viatger incansable. Es fa el cansat, justament li és més fàcil. A la seva edat, i amb el gran nombre de coses que ha fet, si no fes cara de cansat la gent s’espantaria”.

En gran part de la seva obra la màgia hi està invocada de manera implícita. El Centre Pompidou de París es proposa ara explorar aquesta sensació en una mostra que es podrà veure del 13 d’octubre del 2021 al 3 de gener del 2022: Ettore Sottsass, l’objet magique. Pintures, maquetes, fotografies, objectes de disseny, escultura, literatura, arquitectura radical, incloent-hi la reconstitució d’un conjunt de ceràmica monumental exposada el 1969 a Estocolm. Una peça de ceràmica, un moble, una arquitectura, una fotografia, un text... Per a Sottsass, aquests són els maons d’una mateixa construcció, una puntuació ritual en un discurs còsmic.

Ettore Sottsass Jr. (1917-2007) és fill d’un arquitecte respectat, Ettore Sottsass Sr., establert a Torí, ciutat en la qual es va llicenciar ell també en arquitectura l’any 1939. El jove Sottsass es va interessar també per la pintura i per les arts decoratives; de viatge a París el 1937 va quedar molt impressionat per les obres de Picasso, Braque i sobretot de Matisse –pel seu atreviment amb els colors–. Vivint a Montenegro durant la Segona Guerra Mundial va crear projectes de disseny tèxtil que els artesans locals van imprimir, i aquest interès pel disseny tèxtil va ser durador. A l’acabar-se la guerra, el 1947 Sottsass va establir el seu estudi d’arquitectura a Milà i es va dedicar essencialment al disseny de mobles i d’exposicions. Les seves primeres realitzacions van mostrar interès pels avançaments tècnics, per la comoditat i pel color. A partir del 1957 va ser el director artístic de la productora de mobles Poltronova, i alhora va assumir l’encàrrec de dissenyar productes d’Olivetti, empresa pionera en material d’oficina, màquines d’escriure, etc. El 1958 va dissenyar per a Olivetti la calculadora elèctrica Elea –que va rebre el premi Compàs d’Or l’any següent–, una gran proesa tècnica per a aquell temps. La seva Valentine –una màquina d’escriure portàtil, vermella, del 1969, considerada “icona de l’alliberament pop dels anys 60”– va entrar immediatament a la col·lecció permanent del MoMA de Nova York.

Aquest compromís “seriós” amb Olivetti va seguir en paral·lel a l’aspiració cada cop més evident d’introduir la idea del joc en el disseny dels àmbits que ens envolten: que triomfin els colors i la llibertat formal! Seguint aquest esperit va fundar el 1981 –juntament amb altres creadors– el grup Memphis, un dels símbols més visibles del postmodernisme. Gent tan diversa com Arata Isozaki, Mariscal o Hans Hollein compartien aquest ideari estètic. “L’autoritat” de Sottsass –de la qual parla Mariscal en el catàleg del Santa Mònica– era un requisit imprescindible per fomentar aquest canvi radical. Perquè de tots ells només ell tenia aquesta experiència d’industrial designer mundialment reconegut. 

I de manera natural sorgeix la pregunta de com s’ho feien per unificar visions tan diferents. Sottsass hi responia sempre amb la mateixa paràbola: “A la nit ens vestim amb americana i corbata i al matí potser estem en pijama… A vegades és millor estar en pijama i d’altres és millor portar americana, però la persona és la mateixa”. Si és ell qui ho diu, sembla elemental. Com quan hi havia gent que qüestionava els Picassos més trencadors i sovint s’apaivagaven quan se’ls deia “però has vist com dibuixa?”. Una cosa semblant passava quan Sottsass parlava de la gent seriosa: “Per a mi, la gent seriosa és la que juga, mentre que els que diuen ser seriosos són els que provoquen els desastres més importants que ha conegut la humanitat. El joc és el moment més alt de la vida humana, de la fantasia… El moment en el qual l’home és completament ell mateix, com quan està enamorat”. 

La condició d’estar enamorat va propiciar també l’arrencada de la seva duradora relació amb Barcelona, on va començar a venir sovint als anys 70 per raons sentimentals. Va fer amistat amb dissenyadors més joves que ell, com Oscar Tusquets, Fernando Amat (que després li va organitzar una mostra a la Sala Vinçon), Mariscal, Juli Capella i Peret, i va crear diversos objectes per a l’empresa BD Edicions (entre els quals el gerro Shiva del 1973, que es continua fabricant). Més tard, el 1997, a petició de Juli Capella i Quim Larrea –directors de la revista Ardi– va crear una pota de taula (“a veure què passa si les potes de taula no són iguals”) que va formar part de la mostra 20 Mons del Moble, en la qual es podien admirar també les respostes de Starck, Bofill, Mendini, Arad, Mariscal, Ingo Maurer, Tusquets… Fins i tot va arribar a dissenyar la copa del FAD el 2003 per celebrar l’Any del Disseny.

Sottsass Associati –que va fundar el 1982– marca una etapa de fins i tot més diversificació, ja que compta amb realitzacions d’arquitectura en punts diferents del planeta, una espècie de “nomadisme cultural” plenament assumit. Després de la mostra el 1994 al Centre Pompidou, la seva obra hi va tornar amb Dreamlands el 2010, que investigava el món de la utopia en la creació contemporània i incloïa una magnifica sèrie de dibuixos seus del 1973 titulada Il planeta come festival. La mostra permetia veure simultàniament obres d’artistes-utopistes que s’havien influenciat recíprocament, com Superstudio, Gaetano Pesce i Hans Hollein. I és justament Hollein qui va dir una vegada: “Sottsass és un mag. Sense Sottsass la nostra vida no tindria colors”.