M’ha arribat un vídeo del psicòleg Antoni Bolinches en què parla de les superdones. Així anomena les dones que s’han treballat i que són independents i autosuficients a nivell econòmic i personal. Sé que ha volgut que sigui una lloança. Però és més aviat un regal enverinat. Un home així no és un superhome, és un home. Les dones no: són superdones. Per començar, considero que TOTES les dones som superdones. Tirem endavant en un sistema que ens va a la contra. No importa si estem empoderades o no. Som l’hòstia. L’altra és que, com diu al vídeo, les “superdones” ja tenim prou problemes per trobar homes interessats en nosaltres perquè hi afegim un nom que s’acaba convertint en un estigma. Ningú vol sortir amb un superheroi, el que es vol és una connexió amb una persona de carn i ossos. Així que gràcies, senyor Bolinches, però deixem el terme per als còmics de Marvel.

Segons el psicòleg, les dones, tot i superdones, continuem buscant a qui admirar. Però els homes, al contrari, busquen relacions còmodes. I sé que té bona part de raó. Els números canten, i hi ha moltes dones solteres que voldrien tenir una parella igual d’evolucionada que elles i no la troben. Però la seva teoria conté un error garrafal. Perquè un home d’aquesta mena, si opta per la comoditat i la via fàcil, es converteix en l’home menys sexi de l’Univers. I perquè de nou (oh, sorpresa) el toc d’atenció i el focus se situen en les dones, que tornem a sentir que és un problema haver crescut i madurat, i no cap a aquests homes “acomodats”.

És evident que hi ha un greu problema de comunicació entre homes i dones. Ells, ara mateix, s’estan deixant perdre la generació de dones més interessant que hi ha hagut en molt de temps. No ho necessitem, estem solteres i no soles, però desitgem viure una connexió autèntica i sincera. I aquesta és la millor de les notícies. Que et desitgin, no que et necessitin. Perquè a partir d’aquí les relacions es construeixen en llibertat. Però alguna cosa no funciona si aquests homes evolucionats opten per acomodar-se en relacions amb dones no tan treballades. Aquests homes no entenen una veritat senzilla. Que l’admiració (si és que va d’admiració, que jo penso que va de trobar el que t’agrada) no va d’estatus econòmic, no va d’estatus professional, ni tampoc físic. Va de trobar amb qui connectar a través de la passió per la vida. De la inquietud vital. Si ells gosessin fer el pas i superar la barrera cultural i patriarcal, s’adonarien que tots volem el mateix. Connectar de manera real i tranquil·la amb una altra persona. I amb la comoditat de ser un mateix sense dissimular.

Ha de poder existir un punt de trobada. Però per això calen ganes de viure, comunicació i obertura de mires. I un punt d’atreviment perquè aquests homes actuïn sense por. O que actuïn arriscant-se que no surti bé. Igual que fem les dones. D’acord, és un repte, el que demano. Però què soc al capdavall sinó una optimista sense remei?