La noia que l’any 1991 va anar a veure Thelma i Louise tenia vint-i-un anys i, tot i que s’assemblava a mi, no era jo exactament. O sí. Era guapíssima i no s’ho creia (he vist fotos meves de llavors i m’hauria tirat la canya). Era forta, però tenia l’energia enfaixada i quan la deixava anar i passaven coses, s’espantava. Era tremenda i, tot i que ho intuïa, creia que aquesta intuïció era producte d’haver pres massa cafè. Aquella noia va sortir de la sala de cinema impactada. Però en el fons pensava que aquestes coses aquí no passaven, que eren bestialitats dels Estats Units. I que quina pena perquè la Thelma i la Louise li queien bé i que quina merda de sistema l’americà que empeny dues tiparraques a llançar-se amb el cotxe daltabaix del Grand Canyon.

La dona que aquest estiu ha tornat a veure Thelma i Louise té gairebé cinquanta-quatre anys i és una mena de Pokemon evolucionat d’aquella noia. No és tan guapa com aquella morenassa però s’estima cinquanta vegades més, i es nota. I l’energia ja ningú és capaç de fer-l'hi enfaixar. Aquesta dona ha quedat commocionada després de veure la història de les dues amigues, per la vigència tants anys després de tot el que s’hi explica i perquè s’hi ha vist. S’ha vist a ella i s’ha adonat que el guió de Callie Khouri i Ridley Scott era una mena de tirada de cartes de tarot de la seva vida. Amb matisos, esclar, perquè aquí em teniu i no aixafada com una crep al fons del Grand Canyon, però déu-n'hi-do. I quan la Thelma-Geena Davis li diu a la Louise-Susan Sarandon que no pot tornar enrere, vaig arrencar a plorar, perquè jo tampoc. He canviat massa. I ara soc la que soc, amb els cabells vermells que em recorden els de la Louise i els dolors que ella arrossega, però també amb l’explosió de vitalitat i coherència de les dues amigues. 

Entre l’any 1991 i avui, a mi i a totes ens ha passat de tot i hem obert els ulls. Sis anys després, amb l’assassinat d’Ana Orantes el 1997, ja vaig entendre que hi havia moltes Thelmas i Louises aquí a la vora, i la violència de gènere i els abusos sexuals han sortit a la llum. Més tard vaig conèixer les dones extraordinàries amb qui vam fundar la plataforma feminista #OnSónLesDones, hem viscut el #MeToo, el #yosítecreo, l’efecte d’indignació i sororitat de la porqueria de sentència de la Manada, els darrers #8M, la llei del sí és sí i, esclar, l’innombrable Rubiales i l’efecte Jenni Hermoso, i l’aparició de tants homes al nostre costat, a diferència de la Thelma i la Louise, que només comptaven amb el Harvey Keitel. 

I tot, esclar, ho hem fet en comunitat. Perquè tenim al cap la imatge icònica del cotxe estimbant-se, però m’estimo més quedar-me amb les mans d’elles dues agafant-se. 

Jo també tinc la meva Thelma o la meva Louise. Tinc l’Imma, amb qui he viscut una road movie feliç per Menorca. I també l’he viscut en altres moments amb la Kras. I amb la Cris. I amb la Laura, la Mireia, la Laia, l’Elena o la Marta. I amb mi. Aquesta dona que viu per totes les que s'han quedat pel camí. I per la Thelma. I per la Louise.