Des de fa un temps revifen els intel·lectuals de la revolució. O més ben dit: de la teoria revolucionària. Són aquells que s’activen quan el discurs pretesament revolucionari obre les portes del poder, o de part del poder. Han existit en diversos moments de la història de les societats europees modernes. El darrer, potser, als anys setanta. Ara tornen, després d’haver-se dedicat, en molts casos, a col·laborar amb els artífexs de la darrera victòria del capitalisme sobre les classes treballadores i populars. Poden canviar algunes paraules: en lloc de revolució, hegemonia. En lloc de lluita de classes, lluites populars. Però el fet és el mateix: l’articulació entre un determinat tipus de discurs i una pràctica de poder.

La teoria revolucionària era per a Marx, abans que res, l’eina per a la crítica de l’economia política. És a dir, havia de ser aquella elaboració inseparablement teòrica i pràctica que desvelava les contradiccions ocultes del capitalisme i de les seves formes de legitimació ideològica. Aviat, però, la teoria revolucionària es va convertir en el cor ideològic d’un comunisme organitzat en forma de partit i de projecte de govern. Va passar a ser només l’enunciació del contingut, la forma i les condicions per a la presa efectiva i eficaç del poder.

Però com va mostrar el filòsof Jacques Rancière al llibre demolidor que li va dedicar al seu anterior mestre Louis Althusser, aquesta pretensió de la teoria revolucionària només serveix per perpetuar la divisió política entre els que saben i els que no saben i el control, per tant, sobre l’acció d’aquests darrers.

Fer una crítica, avui altre cop, del lloc que pretén ocupar la teoria revolucionària no implica declarar-nos antiteòrics ni antirevolucionaris. Tot al contrari. Implica fer-nos capaços d’elaborar teories concretes que obrin perspectives revolucionàries allà on no estan previstes i entre els qui no estan socialment legitimats pel saber. Aquesta potència teòrica no està en mans de ningú sinó que corre, sordament, en boques anònimes, en lluites concretes que no són reconegudes per les grans veus de la revolució.

Desconfiem del filòsof rei, com dels intel·lectuals que pretenen ser-ho. Qui sap què? Qui aprèn de qui? La crisi de la darrera dècada ens ha mostrat que els que creien saber com funcionava el món i com s’havia de transformar no entenien res, excepte els mecanismes del seu benefici o reconeixement personal.

Els nostres temps necessiten una articulació conceptual i fronts comuns de lluita, és evident. Però els sabers de l’emancipació no són reductibles a una teoria revolucionària i el que ja no ens podem permetre és una nova recomposició del poder polític i intel·lectual, encara que sigui revolucionari i d’esquerres. En la capacitat de fer implosionar les dinàmiques del poder està en joc la possibilitat d’una vertadera transformació política i social.