La filosofia és la confiança que el pensament pot transformar la vida i fer-la millor. És a dir, que podem viure pensant i pensar com volem viure, en un trànsit sense garanties entre el silenci i l’acció. La filosofia no pretén esgotar el silenci ni ser pura acció. Sap que els contorns del que podem dir i pensar són limitats i parcials, que estem, per tant, envoltats de silenci. Però sap també que sense endinsar-nos més enllà dels límits del que encara no sabem com dir, l’acció és mera repetició i acceptació del que hi ha.

Europa, que presumeix d’haver inventat la filosofia, viu avui en l’acceptació de la seva impotència prepotent, tancada dins les seves fronteres. La frontera de la vergonya fereix les terres que van veure, precisament, els primers filòsofs, entre les costes gregues i les d’Àsia Menor. Però la frontera europea, de sud a nord, fa temps que es reforça amb tanques i amb mesures laborals, penals, econòmiques i polítiques. La frontera sempre ha format part de la raó de ser europea. L’universalisme europeu és expansiu, difusionista, com diuen alguns estudiosos del fenomen colonial. Però no és ni ha sigut mai un universalisme acollidor ni inclusiu. Per això, la filosofia europea, avui, també es troba atrapada en una impotència prepotent. Com el continent que li ha donat un nom grec, la filosofia sobreviu reclosa dins les seves fronteres.

Les fronteres de la filosofia europea són tres: cultural, històrica i disciplinària. La primera és la que ha tancat les múltiples fonts i experiències del pensament en una única identitat cultural. La filosofia o és occidental o no és filosofia. La resta, doncs, són formes de saviesa, o de pensament, o de mística religiosa o poètica. Però la filosofia, com a filosofia, s’ha volgut sola, sense aliats ni interlocutors. La segona frontera que delimita avui la confiança en la filosofia és una frontera històrica. Aquesta filosofia occidental s’ha donat a ella mateixa un sentit històric: és a dir, s’ha presentat com una història entre un origen i un final amb un sentit del qual se sentia portadora. El problema és que també ha volgut explicar el seu propi final, i ara no sabem com seguir pensant, en el després del després. L’última frontera és la disciplinària: la filosofia s’ha deixat classificar, entre les disciplines científiques, com una més entre d’altres, en un estèril i massa podat arbre del coneixement. I com a branca aïllada de les altres, veu com es marceixen els seus fruits.

Com saben els socorristes i les persones que fugen, la frontera, vista de prop, no és res: un tros de mar, de terra, de riu, de via de tren... Una identitat cultural, una forma històrica, un departament acadèmic. La mirada del pensament que s’atreveix a anar a trobar la vida fon, amb la seva intel·ligència, les barreres. Però Europa i la seva filosofia, mentrestant, segueixen mirant-se el melic.