D’alguns autors ens interessa la seva coherència; d’altres, les seves contradiccions. Entre aquests últims, almenys per a mi, hi ha Oscar Wilde, un escriptor al qual la seva època va jutjar excessivament, amb condescendència al principi i amb cruel duresa al final. El moralisme no tolera les contradiccions perquè es fonamenta, precisament, en la seva ocultació. Per això no està mal triat el lema que resumeix la hipocresia moral: “Vicis privats, virtuts públiques”. Oscar Wilde, en plena època victoriana, es va proposar subvertir aquesta rendible diferenciació. Mentre se’l va identificar amb l’esteticisme els seus mals van ser menors, i fins i tot es va premiar la brillantor del seu enginy amb memorables èxits teatrals, com el que va acompanyar la seva obra La importància de ser Frank.

Després tot es va torçar per a Wilde. L’explicació més evident és l’acusació d’immoralitat que va acompanyar el seu suposat escàndol sexual. Però l’homosexualitat del dramaturg a penes hauria tingut rellevància si ell no s’hagués obstinat a trencar la indestructible frontera que havia de separar els vicis privats de les virtuts públiques. En el moment de traspassar aquesta frontera es va trencar la destinació de Wilde i es va afermar la fondària dels seus escrits. En el període final de la seva vida l’escriptor irlandès va deixar aflorar tràgicament les seves contradiccions fins a arribar al commovedor De profundis, fet a la presó, un dels millors textos escrits en llengua anglesa a la fi del segle XIX.

Abans, en la seva única novel·la, Wilde havia aconseguit atrapar alguns dels dimonis de l’home modern. No és fàcil per a un autor construir un mite literari a qui els seus contemporanis atorguin una dimensió universal. Amb El retrat de Dorian Gray va aconseguir vertebrar un mite d’aquest tipus. L’anhel d’eterna joventut es creua amb la proclama d’un hedonisme narcisista i dandi. Al fons hi batega la competència de l’art i la vida, el gran tema de Wilde, sempre inclinat a proposar la superioritat de l’art sobre la vida: la joventut de Dorian Gray perviu gràcies al seu retrat, fins que al final la destrucció es fa inapel·lable. L’art és el fruit de les nostres il·lusions i sobreviu a elles.