DURANT ELS ÚLTIMS TRES MESOS I MIG, el periodista Josep Maria Sarri ha fet la volta al món en el vaixell d’una ONG japonesa anomenada Peace Boat. L’organització, nascuda el 1983, treballa per promoure la pau, els drets humans, el desenvolupament just i sostenible i el respecte pel medi ambient. La seva principal característica és que fa la major part de la feina en un vaixell de creuers que tres vegades a l’any fa la volta al món amb aproximadament un miler de passatgers. La gran majoria són japonesos de més de seixanta anys. Però al vaixell també hi viatgen desenes de joves i voluntaris d’origen divers. Amb la seva tasca, el vaixell pretén crear consciència i dur a terme accions a favor de canvis socials i polítics positius al planeta. L’últim viatge del Peace Boat -el vaixell porta el mateix nom que l’ONG-, el 87è, ha tingut un gran contingut històric. Coincidint amb el 70è aniversari de la fi de la Segona Guerra Mundial i del llançament de les bombes atòmiques a Hiroshima i Nagasaki, al vaixell hi han viatjat vuit hibakusha (supervivents de les bombes atòmiques). El seu objectiu ha estat explicar la seva experiència als diferents ports on s’han aturat. Aquesta vegada el Peace Boat ha navegat durant 105 dies i ha visitat 23 països. En total, ha recorregut uns 50.000 quilòmetres abans de tornar al Japó el 25 de juliol. L’únic català que viatjava al vaixell comparteix alguns fragments del seu diari de bord.


DIA 1. La veritat és que mai m’havia imaginat fer la volta al món en un vaixell, i encara menys acompanyat per mil japonesos. M’agrada viatjar i ja coneixia el Japó d’un viatge de vacances, però mai havia sentit a parlar d’aquesta ONG. La vaig conèixer per casualitat i vaig començar el procés de selecció per incorporar-me al 87è viatge com a periodista convidat. I vaig ser escollit. La meva feina: explicar al món tot el que fem a bord i als diferents ports que visitem a través de diferents canals. Fa una setmana que vaig arribar a Tòquio i des de llavors no he parat de tenir reunions i sessions de formació. Tal com m’imaginava, els japonesos no descansen. Poden treballar hores i hores i tot ha de sortir a la perfecció. Encara que gairebé tot és en japonès i jo no parlo l’idioma, sempre hi ha algú que ho tradueix tot a l’anglès. Són molts, els dubtes. No sé si em marejaré, no sé com portaré els trajectes llargs que farem, de vegades fins a dotze dies sense tocar terra. ¿No serà molt avorrit passar tantes hores dins d’un vaixell en alta mar?


DIA 3. Ja m’ho havien advertit, però és cert: els dies al vaixell són intensos. L’activitat comença a les sis del matí i s’allarga fins passada la mitjanit. Cada dia hi ha gairebé un centenar d’activitats diferents. El dia comença amb classes de tai-txi i ioga i segueix amb un ampli programa de conferències i tallers. En cada viatge del Peace Boat hi participen fins a 50 educadors convidats, entre acadèmics, membres d’ONGs, artistes i altres professionals que organitzen tot tipus d’activitats sobre temes relacionats amb els llocs que visitem i els reptes de la societat global actual. A més, s’incentiva tots els viatgers a organitzar les seves pròpies activitats. El resultat és una rica i variada agenda diària que inclou des de classes de cant fins a tallers d’origami o competicions esportives. 


DIA 5. Una de les millors coses d’aquesta experiència és poder viatjar pel món submergit en un ambient tan japonès on tothom es relaciona. Aquests dies estic aprenent molt sobre la cultura nipona: he descobert la cal·listènia, una sèrie d’exercicis d’estiraments acompanyats per una divertida música que japonesos de totes les edats -encara que especialment els més grans- practiquen cada dia a dos quarts de set del matí. És una tradició que es remunta als anys 20 del segle passat. També s’han organitzat un bon nombre de conferències, moltes sobre armes nuclears. Aquest és el vuitè viatge global amb una delegació de hibakusha que el Peace Boat organitza. Fa vuit anys que l’ONG japonesa va començar a convidar supervivents de les bombes atòmiques als seus viatges per recalcar la inhumanitat d’aquest tipus d’armament i demanar-ne l’abolició. Des del 2008, 160 hibakusha han viatjat al vaixell per explicar les seves experiències. És important tenir present que al món hi ha nou països que tenen armes nuclears. En total, n’acumulen més de 16.400, suficients per aniquilar l’espècie humana cinc o sis vegades. En dos minuts podrien ser utilitzades.



DIA 6. El viatge 87 té previst visitar molts països d’Europa, sobretot del nord del continent. Però abans d’arribar-hi tindrem un parell de parades a l’Àsia. Una setmana després de l’inici del viatge ja s’han resolt alguns dels meus dubtes. Només m’he marejat una vegada i perquè realment hi havia molt mala mar. Però, en general, estem sent afortunats amb el temps. Se’m fa estrany ser tan a prop de llocs tan atractius com les Filipines i Borneo i no poder-los visitar. Aquests dies m’estic acostumant a viure en un vaixell tan gran com l’ Ocean Dream. Al llarg de la seva història, l’ONG Peace Boat ha fet servir diferents vaixells. L’actual és de bandera panamenya i té una tripulació de 400 persones, la majoria indonesis i filipins. En un futur l’ONG espera disposar del seu propi vaixell. La idea és tenir una gran nau amb una desena de pals que també funcionaran com a panells solars, que generaran la seva pròpia energia. Els responsables de l’organització afirmen que serà el vaixell més ecològic del món. El seu objectiu, tenir-lo a punt el 2019 per poder-lo estrenar durant la seva volta al món número 100.



DIA 10. Després de més d’una setmana navegant, fa un parell de dies vam arribar a Singapur. El vaixell de l’ONG s’acostuma a parar en aquesta ciutat estat per parlar sobre el polèmic paper del Japó a la zona durant la Segona Guerra Mundial. Després de la breu parada, de només un dia, hem començat el camí cap a l’Índia amb dos nous convidats a bord. El primer és un jove activista antinuclear indi, Kumar Sundaram. Després del desastre nuclear de Fukushima al Japó, a l’Índia han augmentat massivament els moviments de base contra l’energia nuclear a tot el país. Sundaram ha proporcionat contingut a aquests moviments i ha coordinat protestes públiques en l’àmbit nacional. L’Índia té vint plantes nuclears i en planeja de noves a curt termini. És un dels pocs països que tenen plans d’expansió massius. Durant aquests dies també ens acompanya Kenji Isezaki, un expert en conflictes internacionals. Ha liderat missions a l’Afganistan, a Sierra Leone i a Timor Oriental. No és gaire optimista. Segons ell, de guerres sempre se’n produeixen i l’únic que podem fer és intervenir-hi com més aviat millor per intentar minimitzar-ne els danys.



DIA 18. El segon dels ports que hem visitat és Kochi, al sud de l’Índia. Després de l’ordre del Japó i Singapur, ha estat un gran contrast arribar a un lloc així. Quan el nostre vaixell arriba al port, es viu una petita revolució. Tot d’una, mil passatgers desembarquen. No tots els japonesos que hi ha al vaixell són aquí per conèixer la feina de l’ONG, molts s’ho agafen com un viatge turístic. D’altres, però, sí que participen en les activitats amb més contingut. Són les que em toca cobrir a mi. A l’Índia hem anat a conèixer el Vimala Welfare Center, un centre que des de l’any 1961 ofereix feina i un salari digne a centenars de dones amb pocs recursos econòmics. És un lloc on les treballadores reben alguna cosa més que el salari mitjà per fabricar cistells.

DIA 24. En un viatge tan llarg és normal que sorgeixin imprevistos. I aquests dies n’hem viscut alguns. El viatge 87 tenia previst aturar-se a l’Aràbia Saudita i a Egipte. Però finalment, per motius de seguretat, no ho farem. A canvi, passarem un parell de dies en dos llocs molt més tranquils: Limassol, a Xipre, i Santorini, a Grècia. A mesura que avancem pel mar d’Aràbia i el golf d’Aden s’organitzen diferents conferències per parlar dels conflictes que assolen aquesta regió. Durant aquest trajecte de deu dies també vivim en primera persona una altra conseqüència de l’estat del món: les mesures antipirateria. En el seu camí cap al mar Roig, el vaixell ha de navegar entre el Iemen i Somàlia, una zona on encara hi ha pirates. Dos dies després de sortir de l’Índia vam entrar a formar part d’un comboi de tres vaixells protegit per una nau de l’exèrcit d’autodefensa japonès. A més, durant una setmana la nau ha hagut de tornar-se invisible durant la nit. La tripulació ha hagut de tapar totes les finestres i portes amb lones de color negre i se’ns ha prohibit sortir a l’exterior entre la posta i la sortida del sol. Durant una llarga setmana ens hem hagut de quedar a dins del vaixell mentre era fosc. No ha passat res, però fa uns anys aquest mateix vaixell va patir un intent d’abordatge.



DIA 33. No tot són conferències sobre temes seriosos i conflictius. És un viatge llarg i, per tant, també són moltes les activitats lúdiques, des de festivals de música fins a subhastes benèfiques o demostracions de balls de saló, la gran majoria protagonitzades per passatgers. Abans de començar a creuar el canal de Suez vam celebrar un típic festival d’estiu japonès. Va ser curiós i divertit ser enmig d’Egipte envoltats de vaixells amb contenidors i veure a la nostra nau tothom vestit amb quimonos i yukatas ballant danses tradicionals. 



DIA 38. Molts passatgers aprofiten el viatge per estudiar idiomes. Al vaixell hi ha classes d’anglès i espanyol. Hi ha cursos privats i classes obertes a les quals pot assistir tothom. Aquesta vegada portem onze professors procedents d’Anglaterra, el Canadà i les Filipines. També hi ha una professora d’espanyol. El Peace Boat acostuma a aturar-se a Espanya i en molts països de l’Amèrica Llatina, i són molts els passatgers que volen aprendre aquest idioma per posar-lo en pràctica als ports. Una de les coses que més m’agraden del vaixell és veure la vitalitat dels japonesos. Les classes de pagament estan plenes d’estudiants d’entre 80 i 90 anys. Per a ells estudiar anglès o espanyol no és fàcil, però hi posen moltes ganes i sempre intenten comunicar-se amb tots els voluntaris internacionals que viatgem al vaixell. De fet, parlar amb els passatgers és un dels objectius de la petita comunitat internacional que viatgem a la nau. Part de la nostra missió és internacionalitzar l’ambient i donar a conèixer els nostres llocs d’origen.



DIA 40. Els dies a Europa estan sent una bogeria. Acostumats a passar tant de temps al vaixell, en les dues últimes setmanes ens hem aturat en un port cada dos o tres dies. En alguns ports m’ha tocat treballar, mentre que en d’altres he tingut una mica de temps lliure. A Grècia, els hibakusha van ser rebuts pel president del país, Prokopis Pavlópulos. Ens vam passar tres hores escoltant discursos en grec al Parlament hel·lè. A Espanya ens vam aturar a Motril, prop de Granada. Allà vam visitar un institut on ens esperaven 350 alumnes. Una de les hibakusha, Shizuko Mitamura, va explicar la seva història als adolescents. Va ser molt emotiu. A l’escola ens van convidar a menjar unes tapes. Va ser divertit descobrir la truita de patates i el pernil als supervivents d’Hiroshima i Nagasaki. 



DIA 43. Durant l’etapa mediterrània ens ha acompanyat al vaixell Eckhardt Fuchs, director de l’Institut Georg Eckert per a la Recerca Internacional sobre Llibres de Text. Els llibres de text són un tema que sempre ha preocupat l’ONG. El primer viatge del vaixell el van organitzar l’any 1983 un grup d’estudiants universitaris japonesos amb l’objectiu de buscar una alternativa objectiva i verídica a la censura establerta pel govern sobre els llibres de text d’història que analitzaven l’agressió militar del seu país a l’Àsia durant la Segona Guerra Mundial. Al Peace Boat solen tractar temes que són tabú al Japó, com per exemple la família de l’emperador. Durant els nostres dies a bord també s’han organitzat esdeveniments sobre qüestions polèmiques, com els sentiments independentistes dels habitants d’Okinawa, un conjunt d’illes al sud del país. En aquesta ocasió a mi em va tocar participar-hi i explicar quina és la situació que viu ara mateix Catalunya, un tema molt llunyà i desconegut per als japonesos.



DIA 58. Els dies al nord d’Europa també han estat intensos: hem visitat França, Bèlgica, Polònia, Suècia, Rússia, Finlàndia, Alemanya, Dinamarca i Noruega. Als ports, els hibakusha continuen protagonitzant actes en diversos ajuntaments i en escoles i instituts. Un dels seus objectius és fer arribar el seu missatge a les generacions més joves, i és per aquest motiu que s’organitzen moltes activitats en centres escolars. A bord, un dels temes sobre els quals més s’ha discutit ha estat sobre les energies renovables. Hem pogut conèixer de primera mà, per exemple, el projecte d’una illa danesa anomenada Samso, on viuen 4.000 persones que han aconseguit gestionar els seus propis recursos energètics. Tots els temes relacionats amb l’energia són qüestions que preocupen molt al Japó, especialment després del desastre de la central de Fukushima.



DIA 63. L’última parada en territori europeu ha estat a Islàndia. Allà vam tenir l’oportunitat de conèixer un petit poble ecològic anomenat Solhéimar, a seixanta quilòmetres de Reykjavík. Aquest municipi és autosuficient i genera la seva pròpia energia, però, a més, té una altra característica que el fa especial: gairebé la meitat dels seus cent habitants són persones amb algun tipus de discapacitat. Al poble tothom té un paper actiu en la comunitat i disposa de diverses oportunitats laborals. Els habitants poden treballar en tallers on es produeixen objectes de fusta, teixits o espelmes. Nascut el 1930, aquest lloc ha inspirat uns 200 municipis de 35 països diferents, que han volgut seguir la seva trajectòria.

DIA 70. Després de passar fred navegant entre icebergs davant les costes de Groenlàndia, per fi tornem cap al tròpic. El nostre pròxim destí és Veneçuela, i per arribar-hi calen onze dies. La visita a Veneçuela ha estat una de les més interessants, especialment per la delicada situació que viu el país a causa de la falta d’alguns productes i aliments a les botigues. Ha estat habitual veure llargues cues de persones davant dels comerços intentant comprar productes bàsics com paper higiènic o llet. Peace Boat té una relació especial amb aquest país i, en especial, amb el Sistema Nacional d’Orquestres i Cors Juvenils i Infantils de Veneçuela, també conegut com El Sistema. L’ONG sol convidar joves músics a bord i distribueix instruments musicals al país sud-americà per donar suport a aquest projecte. Els participants del viatge 87 van tenir l’oportunitat de conèixer de primera mà tots els detalls d’aquesta iniciativa, que va néixer amb l’objectiu de sistematitzar l’educació musical i promoure el treball col·lectiu a través d’orquestres simfòniques i cors. 


DIA 77. Avui hem viscut un altre dels moments més esperats: travessar el canal de Panamà. La travessia ha durat dotze hores. És una d’aquelles coses que un mai s’imagina que acabarà fent. Des de la coberta hem pogut veure com funciona aquesta infraestructura centenària i com avancen les obres d’ampliació. En principi, l’abril de l’any vinent hauria d’estar a punt un nou carril. L’obra ja ha experimentat diversos retards i fa la sensació que encara falta força per acabar-la. Durant aquests dies viatgen amb nosaltres dos convidats més molt especials. D’una banda, el nord-americà John Perkins, l’autor del llibre Confessions d’un gàngster econòmic, un llibre d’èxit on aquest ex sicari econòmic explica les estratègies dels Estats Units per controlar els recursos naturals de molts països. De l’altra, Rosalina Tuyuc, una activista maia que va ser una de les fundadores de la Coordinadora Nacional de Viudes de Guatemala. Durant anys, Tuyuc i les seves companyes van denunciar l’existència de cementiris clandestins i van exigir als militars acabar amb l’extorsió econòmica i els treballs forçats. 



DIA 98. L’última part del viatge l’hem dedicat a travessar el Pacífic. De Guatemala a Hawaii hem trigat deu dies. I de Hawaii al Japó seran onze dies més. El més curiós és que un d’aquests dies només ha tingut una hora. Una de les coses bones de fer la volta al món en el sentit que ho hem fet en aquest viatge és que hem tingut molts canvis d’hora molt profitosos. Per arribar als ports amb l’hora local, cada pocs dies teníem un hora extra, és a dir, un dia de 25 hores. En total, hem tingut 24 dies més llargs de l’habitual, cosa molt útil en un lloc amb tantes coses per fer com el Peace Boat. Com a contrapartida, el 17 de juliol va quedar reduït a tan sols una hora. Però va ser una hora molt especial. Part del personal va recrear amb molt sentit de l’humor un dia típic al vaixell en tan sols seixanta minuts. Hem tingut classes de percussió, d’anglès i conferències de tres minuts. Aviat tornarem a estar en la mateixa franja horària que el Japó. El final del viatge s’acosta.



DIA 105. L’últim dia abans de desembarcar ha estat molt trist. Es fa estrany dir adéu a tanta gent amb la qual he compartit tantes experiències i tant de temps els últims mesos. Els repetidors expliquen que el comiat sol ser molt lacrimogen. M’havien advertit que seria una experiència intensa i ho ha estat. Molt. M’ha agradat viure en aquest particular microcosmos, pràcticament desconnectats del món, i on tots ens hem hagut de tornar a relacionar a l’antiga, sense opció de fer trucades per telèfon, accedir a Twitter o enviar whatsapps per avisar que arribaves tard a una cita. He conegut persones d’una multitud de països i m’he tornat a adonar que el món és bastant més petit del que solem imaginar i que són més les coses que ens uneixen que les que ens separen. No sé si tornaré a viatjar amb el vaixell però a partir d’ara seguiré tots els seus projectes de prop. I per poc que pugui el pròxim 9 d’octubre seré al port de Barcelona esperant-lo en la nova visita del vaixell a Catalunya.

‘Hibakusha’, viatgers per un món sense armes nuclears



UNA DE LES MILLORS COSES de l’experiència al Peace Boat ha estat poder compartir l’aventura amb un grup de gent excepcional, com són els vuit hibakusha que viatgen a bord. Són Nobuo Miyake, Hiroe Kamada, Takako Kotani, Hiromitsu Morita, Masao Ito, Shizuko Mitamura, Soh Horie i Masaki Hironaka. Són quatre homes i quatre dones d’entre 73 i 86 anys que han protagonitzat actes en aproximadament vint ports del recorregut. La seva missió durant el viatge ha estat molt clara: compartir amb el món la seva experiència personal per insistir en la necessitat absoluta d’abolir les armes nuclears.

El grup l’ha liderat el supervivent de més edat, Nobuo Miyake. El 6 agost del 1945 era a dos quilòmetres de distància de l’epicentre de l’explosió quan l’exèrcit nord-americà va deixar caure la bomba atòmica a Hiroshima. “Tenia 16 anys i vaig sobreviure, però la ciutat sencera va ser destruïda en un instant. El que vaig veure va ser l’infern”, explica. Es calcula que unes 100.000 persones van morir abrasades aquell dia. També és d’Hiroshima Masaki Hironaka. Té 75 anys i es va veure exposat a la radiació quan en tenia cinc. El seu pare va morir el dia del bombardeig. Ell es manté molt actiu i segueix viatjant per tot el planeta explicant què va passar, amb el desig que no hi hagi més hibakusha. “Ningú al món hauria de tornar a viure l’horror que nosaltres vam viure. Mentre les armes nuclears existeixin, no podré descansar en pau”, afirma.

Al Peace Boat també hi ha viatjat Takako Kotani, que es va veure exposada a la bomba atòmica d’Hiroshima amb sis anys. El seu germà petit va morir a conseqüència de les greus cremades que va patir. Durant molts anys, Kotani va amagar que era una hibakusha per l’estigma que suposava. “Haver estat exposat a la radiació era un tabú al Japó. Hi havia molt poca informació i la gent tenia por de les possibles conseqüències que podia tenir relacionar-se amb nosaltres”, apunta. Des de fa uns anys, aquesta dona està compromesa amb el moviment antinuclear i utilitza els seus dots com ventríloqua per explicar a grups de nens els perills de les bombes atòmiques. El seu ninot, Achan, és la representació del seu germà. Al grup també hi viatgen víctimes de Nagasaki, com Shizuko Mitamura, de 74 anys. Amb tan sols tres anys aquesta japonesa va ser exposada a la radiació de la bomba atòmica que l’exèrcit nord-americà va llançar el 9 d’agost de 1945 sobre la seva ciutat. Ella i la seva família eren a quatre quilòmetres de l’epicentre. “Jo era molt petita i no tinc records d’aquell dia. Però allò va marcar la meva família, ja que el dimoni de la radiació sempre ha estat entre nosaltres”, comenta. Mitamura ha tingut dos càncers. En concret, ha superat un tumor al còlon i un altre a la pelvis. Però alguns dels seus familiars no van tenir la mateixa sort. Dues germanes, una filla i una neboda van morir joves a causa de diferents tipus de càncer. Abans que la seva filla morís, li va prometre que dedicaria el seu temps a lluitar contra les armes nuclears. I aquest compromís és el que l’ha portada a bord del Peace Boat i a explicar la seva història.