BarcelonaLa societat evoluciona molt lentament i a l'audiovisual, com a reflex i creador de referents i imaginaris, se li demana que actuï com un far que il·lumini zones fosques. Però la ficció és una pedra difícil de moure. Conversem amb Sílvia Munt, Victòria Pagès, Clara Segura i Maria Molins sobre la funció de l'art i la seva la capacitat per canviar les coses, i també sobre edatisme, feminisme de proximitat, maternitat, quotes i platees plenes de dones madures exigint continguts que les apel·lin i representin. Testimonis esperançadors que fan pensar que alguna cosa molt profunda i enquistada comença a moure's, a conseqüència de la revolució en la ment i l'actitud de les dones.

Sílvia Munt ens atén en un descans del muntatge de Las buenas compañías, el segon llarg de ficció d'una carrera com a realitzadora que no s'ha aturat en més de vint anys. Una fase "difícil" que requereix escollir el que es té i assumir el que es descobreix què no es té: "Has de conviure amb això i sobreviure a la pressió. És un ofici de molt llarg recorregut. Cal fortalesa física i mental. Setze hores de feina durant dies, nits... Matinant, menjant malament, ensopegant amb milions d’impediments", explica. Dues dècades darrere la càmera no li estalvien els nervis quan està a punt d'estrenar: "Ho passo malament, i com més faig és pitjor, perquè ja has generat expectatives. Hi ha una soledat molt gran en els creadors, estàs contínuament en tela de judici". Per ser dona, més? "És un ofici molt difícil tant per a dones com per a homes, però com a dona has d’estar molt ancorada, perquè ha costat molt conquerir aquesta mirada", diu.

Fer-se directora va ser la primera decisió “premeditada” que Sílvia Munt va prendre a la seva vida. Havia fet ballet des de petita i anava per a psicòloga quan el cinema es va interposar, per casualitat, en el seu camí. La seva icònica Colometa de La plaça del diamant, un miracle d’identificació amb el públic poc freqüent, la va catapultar a un èxit fulgurant i li va obrir les portes d’una carrera llarga i plena d’èxits, amb el Goya a millor actriu protagonista per Alas de mariposa inclòs. El moment del canvi se situa a finals dels anys 90, en una època de màxima pressió professional i personal. Després de fer Secretos del corazón, Munt rodava una sèrie de televisió a Madrid i assajava Àngels a Amèrica, l’obra que va inaugurar el Teatre Nacional de Catalunya, enmig d’una gran expectació i polèmica. "I acabava de tenir les meves bessones. Estava esgotada”, confessa. Des de sempre havia escrit i retocat guions i, en una teràpia alternativa, li van plantejar si la feina la feia feliç. Va ser l’espurna per plantejar-se, per primera vegada, que potser volia fer una altra cosa: “Tenia molta feina, però no em sentia connectada, il·lusionada. Fins llavors ho havia atribuït a l’estrès. I vaig decidir aturar-me a pensar”. Va escriure Lalia, curtmetratge documental que va rodar al Sàhara en una setmana i que li va valer un Goya, entre 80 premis més. “Vaig trobar la llibertat, amb el temperament tan anarquista que tinc. Se’m va obrir un tap i ja no vaig poder tornar enrere”, explica. Abandonar la faceta d’actriu va ser gradual però imparable: “Cada cop que em proposaven un paper, jo estava immersa en un projecte propi”.

A finals dels anys 90 hi havia molt poques directores i la seva conversió va ser rebuda “amb condescendència” per la professió. Sílvia Munt va ser una pionera, amb l’únic referent de la francesa Agnes Varda, a qui havia seguit molt de prop. “El que jo vaig fer de manera espontània, per necessitat vital, sense plantejament conceptual ni intel·lectual, les generacions posteriors ho han pogut fer de manera més conscient. Ara és inconcebible que una dona no es pugui plantejar tenir la seva mirada, però llavors els guions els llegien homes, i ni t’explico el que deien. Hi havia una mentalitat heteropatriarcal molt bèstia, molt més del que ens podíem imaginar”, recorda. Però la necessitat era “irremeiable”, i ella és lluitadora de natural: “No m’he aturat mai a llepar-me les ferides. No tinc aquest caràcter”.

Considera que la revolució de les dones és "imparable" i que per fer un pas endavant s'ha de "muntar un ciri", a risc d'incórrer en certa injustícia: "Per trobar el punt just primer ens hem de passar de frenada, perquè portem moltes dècades de desequilibri”. I creu que ho han de fer les dones perquè "ells no saben del nostre univers". La directora considera que molts personatges femenins escrits per homes són difícils de defensar: "No són humans, no tenen carn ni ossos. Estan escrits des de la simbologia de la mirada masculina”.

Passar a l'altra banda quan era tan jove li ha estalviat l'escrutini de la càmera, però denuncia "el doble envelliment" al qual estan sotmeses les actrius, "a la vida i a la professió". I així com en la seva nova pel·lícula posa el focus en dones molt joves que lluiten per un dret femení fonamental, l’avortament, en altres projectes s’ha aturat en històries que afecten dones ben instal·lades en els 50 o els 60 anys. És el cas d’Eva contra Eva, el seu fins ara últim i exitós muntatge teatral inspirat en la pel·lícula All about Eve, escrita i dirigida per Joseph L. Mankiewicz. Una història que incideix, precisament, en l’estigma de la dona de sentir-se invisible a partir d’una certa edat.

Porta 23 anys a la professió, només ha treballat d'actriu i aspira a seguir-ho fent, "amb més o menys fortuna", fins als 80 anys. Centrada en la seva carrera com a directora de doblatge, ha tornat fugaçment a la televisió i la podem veure al Teatre Romea fins al mes de febrer, en un dels papers d'El pare, el gran èxit de Florian Zeller que va protagonitzar al cinema Olivia Coldman, a qui la mateixa Pagès va posar veu per a les versions catalana i castellana. La seva llarga experiència com a actriu de doblatge li proporciona una àmplia perspectiva general: “El personatge de James Bond ja és ridícul. A Anglaterra s'ha obert un debat sobre com ha d'evolucionar, perquè el model està en crisi. Es mouen coses, però molt lentament”.

Considera que arribar als 50 anys no ha de ser cap "hecatombe" per a una actriu, però l'audiovisual és un reflex de la societat que "encara és masclista" i, en conseqüència, el recorregut que tenen les actrius és "més curt i menys interessant" que el dels actors. "El més important per oferir la mirada de la dona de 50 en endavant són ganes d'explicar històries: encara hi ha poques dones guionistes. I també hem d'accedir a la producció", afirma. La resposta no ha de ser la queixa estèril sinó la lluita, "arremangar-se i ocupar l'espai de poder".

És conscient que és una batalla "des de la trinxera", perquè costa molt canviar la visió endèmica que es té de la dona a partir de certa edat: invisible, sexualment no activa, enfocada al rol de mare, de cuidadora. "Hi ha un menyspreu manifest cap a la dona madura. Som la gran majoria silenciada i l'edatisme existeix. Harrison Ford ha fet 80 anys i mai li han faltat papers interessants: una dona de 80 fa Tot passejant Miss Daisy. I de Meryl Streep només n'hi ha una”, il·lustra.

Respecte a les quotes, Victòria Pagès adverteix que una cosa és la paritat i l'altra la capacitat de decidir què s'explica: “Dit això, estic del tot a favor de decisions paritàries. Però les dones ens hem de mentalitzar que ho hem de fer nosaltres. No ens ajudaran, no tenen per què fer-ho, ells no ho necessiten. Oi que no pensem en els privilegis que tenim per ser blancs? Els donem per suposats".

Un canvi que comença a l'entorn més pròxim, a casa. “La revolució feminista ha de ser domèstica; si no és domèstica no hi ha revolució. I això inclou la feina. Quan sortia de gira em preguntaven què feia amb els meus fills petits; al meu company no l'hi van demanar mai. Aquesta és per a mi la gran lluita. Estàs rodant o fent teatre i penses que falten peres a casa; ells no”, diu Victòria Pagès, que convida la dona a fer-se unes preguntes: “Estem condemnades a això? Volem controlar tot el que passa? Ens pensem que ho fem millor que ningú?” I incideix en una paradoxa clamorosa: “Si tens fills passes una època molt complicada, vas petadíssima. I quan ja t'has alliberat de la criança, els teus fills són més autònoms i vols tornar al 100%... resulta que no hi ha històries per a tu. Tens una carrera, un aprenentatge i quan en saps més que mai, infinitament més, tens menys oportunitats de treballar”.

Victòria Pagès aspira a una carrera llarga i completa per a ella, les seves coetànies i les que la seguiran: "És una professió discontínua i inestable. No pots exigir tenir feina sempre, però sí que hi hagi gent que pugui acabar la seva trajectòria. No vol dir que et toqui a tu, vol dir que es pot aconseguir”.

Encara assaboreix l'èxit incontestable que ha assolit amb l'adaptació i direcció teatral de La trena, una història de sororitat que ha convençut i commogut per damunt de consideracions de gènere. “Necessito la complicitat de les dones de totes les edats. El primer que hem de fer és llimar arestes entre nosaltres. A totes ens costa, totes aplanem el camí perquè el recorrin dones i homes. I cadascuna ha de parlar del que la interpel·la. Ara faré una pel·li amb Elena Martín, una paia desperta, franca, brillant i sincera de 30 anys, que parla de la sexualitat femenina. Però també hem d'explicar què passa amb el sexe femení a partir dels 50, 60 o 75 anys”, opina.

Considera que paraules com invisibilitat fereixen tant les dones com la pressió estètica o la bellesa uniformitzada: “Tenim una societat que premia la joventut més que el talent, quan el físic no té cap mèrit. No em crec aquesta invisibilització, perquè a la ratlla dels 50 les dones tenim moltes coses a dir i a fer. No ens hem de queixar, hem de fer. Perquè quan fas canalitzes la queixa i ja estàs menys enfadada".

Ja fa temps que Clara Segura ha decidit passar a l'acció. Tres col·legues i amics, Julio Manrique, David Selvas i Oriol Broggi, la van empènyer a fer el pas. Ja havia codirigit espectacles amb Bruno Oro i va debutar com a directora en solitari a Cobertura. Però li faltava enfrontar-se a alguna cosa realment seva: "He arribat a un moment en què ja vull decidir de què parlar. I totes tenim la necessitat d'explicar històries de dones”. Així va arribar La trena, en complicitat amb dues de les actrius protagonistes, Cristina Genebat i Marta Marco, amb les quals va contribuir a coproduir. Com a directora s'enfrontava a un nou judici crític: “L'exposició com a actriu la tinc controlada. Però de cop penses que et poden linxar, literalment. Però és part del joc. Agafar responsabilitats té unes conseqüències, pot agradar o pot no agradar". El risc té encara més sentit si considerem que un tant per cent elevat dels consumidors de cultura són dones, especialment de més de 50 anys. “Quan vam guanyar el premi per Les noies de Mossbank Road, dirigides per Sílvia Munt, vam fer un esment a les platees femenines. I convido els homes a venir al teatre que parli de dones, com nosaltres ens hem passat la vida escoltant històries que bàsicament parlen d'ells”, reflexiona.

Clara Segura té dos fills i mai hem tingut la sensació que desaparegués de l'escena. “Sí, però pagues un preu altet", confessa. Amb un marit també artista, s'ho van combinant com poden. Quan coincideixen ell amb bolo i ella amb funció o rodatge hi ha més tensió i “sensació de desgavell”: “Té a veure amb la desubicació de la dona, que es passa el dia fent malabars. I això ens treu força de polleguera. No som éssers superiors, i això ens fa sortir del nostre centre. Els hem de fer entendre, sense enfadar-nos, que la funció cuidadora no és exclusivament nostra”.

Tot i el seu constant compromís amb el teatre, Clara Segura no ha deixat mai de fer cinema. A Loco por ella (2021) interpreta un paper secundari, la cap de psiquiatria d'un hospital. “Els papers petits em van bé perquè són combinables, però sovint em passa que el material teatral que tinc entre les mans és molt superior. No arriben papers cinematogràfics protagonistes, i a sobre hi ha molt poca varietat”. Potser hi ha més històries de les que es poden arribar a produir amb la “raquítica infraestructura i la poca inversió en cultura a tot l'Estat en general”. I la dona continua molt lluny dels centres de decisió: “Encara no hem conquerit el lobi”.

En el seu doble vessant de vocal de la junta de l'Acadèmia de Cinema Català i actriu en exercici que rasca la cinquantena, Maria Molins ens ofereix una visió global i alhora personal de l'escenari actual. D'una banda, recorda la recuperació de pintores que ni sabíem que pintaven, científiques que ni sabíem que investigaven i, en cinema, la reivindicació de pioneres com la francesa Alice Guy-Blaché. "No sé si es pot atribuir tot a aquesta potent nova onada de lluita feminista, però albiro un cert canvi de paradigma", declara. De l'altra, narra un episodi revelador del signe dels temps. Després d'un visionat de la sèrie on treballa actualment, Entrevías, les instàncies de poder van dictaminar que hi havia “massa testosterona”. En una projecció amb públic aleatori, els sensors havien indicat també que l'emoció s'incrementava quan sortien personatges femenins. “Així que, als meus 49 anys, em truca el cap de guionistes per dir-me que em canviaran el personatge. I em cau a sobre un paperàs: de ser la mare insuportable que no sap lidiar amb la seva filla adolescent a ser una dona amb trames potents. Em vaig emocionar”, explica.

Considera que l'art no pot fer coses que la societat no fa, però que sí que ha d'anar unes passes endavant. I que les quotes neixen del desequilibri entre la quantitat de dones que hi ha al sector i les que treballen regularment: "Les revertirem el dia que la igualtat sigui un fet". A partir d’aquí és una “feina de picapedreres” per conquerir el lloc que pertoca: “No podem ser una quota del patriarcat ni de la correcció política”.

Té un físic que la fa semblar més jove del que és, i això li provoca sovint incomoditat. “A mi no m’agrada que em diguin que em mantinc molt jove! A vegades això fa que em donin personatges fràgils, de bona nena... Jo tinc un caràcter fort. I sempre dic quants anys tinc. Vull papers de dones de la meva edat”, reivindica. I convençuda que és fàcil que la càmera s'enamori de la mirada adulta d'una dona, amb arrugues incloses, declara: "El cinema li deu a la dona de certa edat el seu lloc".

Maria Molins va començar “tard” al cinema, als 36 anys, quan ja es pensava que la seva carrera estaria sempre lligada al teatre. Amb els diners guanyats a la televisió va apostar fort per fer-se un lloc a la indústria. “Em vaig deixar una fortuna en AVEs per fer proves i sortir amb un «Ya te llamaremos». Fins que un dia em van dir que sí”. A partir d'aquí va entrar en una roda: va guanyar el Gaudí per El bosc i va aconseguir una representant potent: “A mi ningú m'ha regalat res: he rebut plantofades, però m'he aixecat i he tornat a agafar l'AVE”. Ara s'ha posat a escriure amb un grup de dones que, com ella, voregen els 50 anys i parlen de les coses que les afecten, des de la conciliació fins a la menopausa i la postmenopausa, fugint dels tòpics i incorporant-hi l'humor. “Hi ha molta vida al davant”, assegura. O de la dona cuidadora, un tema crucial per a aquesta generació, que continua estant en mans majoritàriament femenines: “Dones humanes, no estereotips amb visió masclista. Ni submises, ni superfortes. No val allò d'entrar en un despatx trepitjant amb força per demostrar que estem empoderades. Vull totes les capes del personatge, fins i tot la fràgil, la maldestra i la vulnerable. Així s'empodera de veritat”.

Conscient de la dificultat de conciliar la carrera i la maternitat, no va tenir la seva filla fins als 40 anys: “Volia ser mare sense deixar de ser actriu, i això és molt difícil. Demana converses, baralles, teràpia. I que la persona que arriba tingui els seus dos pares presents i visibles. Tinc un company amb una visió clara del respecte i la igualtat, que és el que, al capdavall, és per a mi el feminisme. Però hi ha hagut molta feina per part dels dos: és una lluita diària. Són pactes, aquest és l'autèntic feminisme: ser tu mateixa a casa teva. A partir d'aquí, llegeix tots els llibres que vulguis”.

Quan acabava de ser mare es va presentar a un càsting per participar al biopic Seve, a partir de la vida del golfista Severiano Ballesteros. “Els vaig dir que havia sigut mare feia poc i em van dir que no hi havia cap problema. Em van posar totes les facilitats (moments per a la lactància, baby sitter, pis) i me'n vaig anar a Cantàbria amb la meva filla de set mesos a rodar la pel·lícula", explica. La seva experiència demostra que és possible compaginar les dues facetes i que no només depèn de la indústria: "Per aconseguir el paper primer hem d'anar al càsting, poc després de parir, sense demanar perdó. És una qüestió mental: enderrocar barreres, convèncer-nos que fa segles que ens mereixem ser on som”.