Un geni. Un dèspota. Misogin. Un treballador incansable. Antisemita. Un gran dibuixant. L’oncle bondadós d’Amèrica. La llista de qualificatius al voltant de la figura de Walt Disney és molt llarga. Potser tant com imprecisa. De tots aquests qualificatius, és cert que algun es correspon amb la realitat, mentre que d’altres són tan llegenda com aquelles que encara avui apunten que està congelat o que va néixer a Espanya. 50 anys després de la seva mort, el nom de Walt Disney segueix lligat a l’imaginari popular de diverses generacions i per això potser s’entén que s’hagin perpetuat idees al voltant de la seva persona que tenen més de ficció que els seus films inoblidables.

El millor dibuixant

Walt Disney no era un gran dibuixant i ell en va ser plenament conscient. Era, en canvi, un treballador inesgotable i van ser comptades les ocasions en què es va prendre un descans al llarg de tota la seva vida. Treballava, creava, ideava i fumava. Tot amb desfici i passió. I per això no és estrany que acabés morint de càncer de pulmó el 15 de desembre del 1966. Era ambiciós i es volia fer un nom. Com explica Neal Gabler, biògraf de Disney, “li agradava ser el centre d’atenció i sabia que el seu talent li permetria ser-ho”. Era ansiós i obsessiu i ho havia de controlar tot.

Sobre el seu talent com a dibuixant, Jorge Fonte, autor de diversos llibres sobre Walt Disney, com Walt Disney. El hombre, el mito, apunta: “Disney transmet la imatge que era un gran animador, un gran dibuixant, però el cert és que deixa de dibuixar de seguida i comença a envoltar-se d’altres dibuixants amb més talent. Feia de director i sabia envoltar-se de grans professionals i treure’n el millor de cadascun. Tenia treballant amb ell els millors en cada àmbit. Aquesta és la clau del seu èxit”. Males llengües diuen que ell ni tan sols va crear Mickey Mouse, el seu alter ego.

L’oncle Walt

La figura de Walt Disney transmetia bondat i ell va treballar molt per oferir aquesta imatge a través dels seus films i els seus programes de televisió. Però la imatge amb què es projectava no es corresponia amb la realitat, segons el testimoni de molts dels seus col·laboradors. “Volia ser com era la seva imatge. Volia ser considerat una persona propera i bondadosa, però no ho era. Ningú no duia a terme projectes tan grandiosos com ell i això no s’aconseguia sent encantador. Era una persona molt ambiciosa i crec que mai no va resoldre els seus conflictes”, va assegurar l’historiador i especialista en Disney Richard Schickel. Els que el van conèixer asseguren que tenia l’ànima fosca i que just per això buscava sempre la llum en les seves pel·lícules i produccions. A aquesta tesi s’hi abonen algunes biografies no autoritzades, com la de Gabler, que va retratar un marit indiferent, un cap assetjador i un furibund caçador de bruixes anticomunista.

Jorge Fonte precisa aquest punt i alerta: “Una cosa és la imatge i una altra la distorsió que se n’ha fet al llarg dels anys. Tots tenim un costat bo i un de dolent i és cert que no tot el que s’ha dit d’ell casa amb la realitat. Hi ha una llegenda blanca al voltant de la seva figura, que potencia el mateix estudi Disney com a imatge corporativa, que el dibuixa com un geni i una figura excepcional, mentre que els seus detractors impulsen una llegenda negra, amb moltes acusacions exagerades que no tenen una base sòlida i real sinó que s’agafen a qualsevol punt per exagerar-ho tot”.

Una infància infeliç

La infància de Walt Disney no va ser fàcil, en gran mesura per la difícil relació que va mantenir amb el seu pare, un home arrogant, fred i cruel. Considerava que els seus fills eren al món per treballar per a ell. Una idea molt diferent de la que Walt va tenir des de petit. Ell era extravertit i divertit i ben aviat es va proposar ser l’antítesi del seu pare.

Més d’una generació ha crescut amb el trauma provocat per les pel·lícules de Disney. Qui no ha plorat a raig amb la mort de la mare de Bambi? En el festival de llegendes i mites al voltant de Walt Disney, alguns han apuntat que aquest caràcter tràgic que marca el punt de partida de molts dels seus films té a veure amb la mort de la seva mare, a conseqüència de l’incendi de la casa que ell mateix li havia regalat. Abonava aquesta tesi Don Hahn, productor de Malèfica, que també oferia una altra possible explicació: “Un dels motius és per pragmatisme. Les pel·lícules de Disney duren uns 80 o 90 minuts i tracten sobre la maduració dels personatges. Sobre aquest moment de la vida en què un ha d’acceptar responsabilitats. I és molt més fàcil fer que els personatges madurin quan no hi ha els pares pel mig. La mare de Bambi mor, així que ell ha de madurar”.

En tot cas, el que potser sí que el va marcar va ser la pròpia infància i el seu caràcter rebel. Va trobar dins seu la fórmula per fer emocionar milions de persones: marginats buscant acceptació, joves herois rebel·lant-se contra l’autoritat, temptacions, pèrdues, redempció i supervivència.

Visionari

El que sembla indiscutible és que Walt Disney va ser un visionari. Una persona creativa, imaginativa i amb una gran vista per als negocis. Això no vol dir, però, en cap cas, que fos un bon gestor. Jorge Fonte, estudiós de la figura de Disney, apunta: “Va ser un innovador, molt intel·ligent. Sabia veure què era el més important per al seu estudi. Es va avançar tecnològicament a tot el que venia, com quan va introduir el so als seus films animats o va fer servir el tecnicolor. I tot això va canviar la història del cinema. Sabia aprofitar al màxim totes les eines que tenia a l’abast”.

I és que abans dels 30 anys, Walt Disney ja sabia què vol dir tenir èxit i fama. Sentia i intuïa els anhels de la gent del moment i això explica l’èxit de les seves propostes, especialment a partir de la creació de Mickey Mouse. Ara bé, no es pot entendre el seu èxit sense fer referència a la figura de Roy Disney, el seu germà. Malgrat que el Walt ho eclipsava tot amb el seu talent, el Roy va ser sempre l’home dels diners, el del sentit comú, amb qui es va enfrontar mil i una vegades quan encetava un nou repte, però que sempre va estar al seu costat. Fins a l’últim dia. “El Walt era un somiador, ho volia tot tan perfecte que mai reparava en despeses. Sort en va tenir del seu germà, que sempre acabava trobant la manera de poder finançar les seves idees”, diu Fonte.

Multimilionari

Sovint es creu que Disney va fer-se d’or des del principi i això no és cert ni de bon tros. És cert que les seves produccions van ser grans èxits gairebé des dels inicis, però els Disney van estar endeutats i amb l’aigua al coll durant 30 anys. “Tendim a pensar que Disney sempre ha sigut l’imperi que és avui -reflexiona Jorge Fonte-, però el cert és que va estar contínuament en risc de fallida. Es reinvertien tots els diners que donava un film en l’estudi i en nous projectes, i sempre estaven carregats de deutes amb els bancs. No va ser fins als anys 60, amb l’èxit del parc d’atraccions Disneyland, que van començar a ser independents econòmicament”.

Diners, doncs, no tants, però èxit el que vulgueu. Walt Disney va morir amb 65 anys i va deixar un llegat de 81 films que van revolucionar la història del cinema. Ostenta, a més, el rècord de premis i nominacions als Oscars (59 nominacions i 22 premis més 4 Oscars honorífics).

Masclista

A Walt Disney, com dèiem, se l’ha titllat de moltes coses, entre les quals de masclista. El cert és que la contractació de dones als seus estudis va estar limitada a determinades feines, i es pot trobar per internet la còpia d’una carta que els estudis van enviar el 1938 a la dibuixant Mary Ford en què la rebutjaven per a una feina creativa al·legant que era “una tasca realitzada completament per homes joves”. La companyia pensava, aleshores, que invertir diners en la formació de dones era un risc, ja que s’acabarien casant i deixant la feina. És un exemple de la desigualtat de gènere que hi havia en aquella època (i no només als estudis Disney), però que dones com Mary Blair (artista conceptual de Disney) o Retta Scott (creadora de Bambi) van aconseguir trencar.

Jorge Fonte, estudiós de Disney, explica: “Cal posar-ho tot en el seu context històric. Avui ens sembla intolerable, però aleshores era habitual, i no només a Disney. A més, a l’estudi hi va haver dones que van destacar per la seva creativitat i alt nivell artístic. Però aleshores se les contractava per fer una feina específica, com en altres estudis d’animació. Entenc que titllar-lo de masclista valorant la seva actuació al marge del context i del moment no és just. De la mateixa manera, la imatge de les dones que projectaven les seves pel·lícules només responia a la realitat social del moment”.

Anticomunista

En aquesta acusació sí que hi ha més consens. Marc Eliot, al seu llibre Walt Disney: Hollywood’s Dark Prince, va aportar documentació original de l’FBI per corroborar que Disney va ser un estret col·laborador de l’organisme des del 1940 fins a la seva mort, i que va estar especialment actiu durant els anys de la Caça de Bruixes impulsada pel senador McCarthy contra els simpatitzants del comunisme. Walt Disney va haver d’enfrontar-se a diversos conflictes sindicals als seus estudis i això va radicalitzar les seves opinions contra els que tenien idees d’esquerres. Així, Disney va participar de manera voluntària en les sessions on es denunciaven presumptes comunistes. Per exemple, va assenyalar Charles Chaplin, a qui demanaria perdó anys més tard.

Jorge Fonte matisa: “Disney té un problema i és que la seva llegenda negra ha tingut molt de pes. Hi ha coses que va fer que a ell no se li perdonen, mentre que a d’altres, en les mateixes condicions (com Ronald Reagan o Gary Cooper), sí”.

Racista i antisemita

A principis del 2014, Meryl Streep atacava durament Walt Disney durant el lliurament de premis de l’Associació de Crítics Nord-americans. Sense pèls a la llengua va assegurar que Disney va ser “misogin, racista i antisemita”. Ho va fer just abans de lliurar el premi a millor actriu a Emma Thompson pel seu paper de P.L. Travers, la creadora de Mary Poppins, al film Al encuentro de Mr. Banks, en què Tom Hanks fa de Walt Disney.

Streep va assenyalar les inclinacions racistes de Disney, a qui va acusar de donar suport a un “lobi antisemita” a Hollywood. Unes acusacions que va corroborar Abigail Disney, neta de Roy Disney, però que no estan prou documentades. De fet, Sarah Colt, directora d’un exhaustiu documental sobre Disney, va reconèixer que “Walt Disney era una persona amb moltes capes de complexitat”, però va afirmar que no va trobar cap prova que fos antisemita en la seva vida privada ni que fes apologia del nazisme.

Pel que fa al seu suposat racisme, s’ha arribat a afirmar que havia dit públicament que “els negres no servien per a res” i potser va contribuir a estendre aquesta idea el fet que Disney produís un film com Canción del Sur, on oferia una visió edulcorada i gens real de l’esclavatge. De fet, Canción del Sur és l’única pel·lícula de Disney que mai s’ha editat en VHS als Estats Units i que no ha tingut edició en DVD ni en Blu-ray a cap país del món.

De tot plegat en va parlar en alguna ocasió la seva filla gran, Diane Disney, que va afirmar: “S’han dit coses horribles, però no hi ha res cert. La gent s’ha passat la vida buscant-li zones fosques, però en realitat no les va tenir. Per això van optar per inventar-se-les”.

Mites i llegendes

Per acabar, dues llegendes urbanes estretament lligades a Walt Disney. La primera és una mentida universal que s’ha perpetuat (incomprensiblement) al llarg dels anys: no, Walt Disney no està congelat. Va morir un 15 de desembre al St. Joseph Hospital de Los Angeles víctima d’un càncer. Dos dies després va ser incinerat i traslladat al panteó familiar del cementiri Forest Lawn Memorial Park de Glendale, on es va fer una cerimònia íntima. Poques persones van veure el seu cadàver i la família s’havia interessat en algun moment pels processos de criogenització biològica, una indústria amb grans perspectives de negoci en aquell moment. Uns caps mal lligats i molta imaginació van fer la resta.

La segona llegenda és la que apunta a l’origen espanyol de Walt Disney. Una tesi mai confirmada que va publicar el 1940 la revista Primer Plano i que afirmava que ell era fill d’una bugadera de Mojácar que va emigrar a Chicago, on va donar el seu fill -José Guirao Zamora- en adopció a Elias i Flora Disney. Abonaria la tesi -que fins i tot sembla que va interessar al mateix Walt- el fet que a Chicago no existeix cap certificat de naixement de Walt Disney, tot i que en aquell temps no era obligatori legalitzar un naixement a l’estat d’Illinois. De fet, Walt Disney va negar-ho públicament, tot i que algunes veus apunten que va confessar els seus orígens espanyols al seu gran amic Salvador Dalí. Però aquesta ja és una altra història.