T ruco al papà, estranyat, perquè tampoc hi apareixem. Després de llegir minuciosament l’índex d’Els que manen. Vida i miracles de les 50 famílies que mouen els fils a Catalunya -el llibre escrit a quatre mans pels senyors Miquel Macià i Pep Martí, que acaba de publicar l’editorial Saldonar-, comprovo que hi seguim sense aparèixer. Ni rastre, tampoc, i ja em va estranyar en el seu moment, en aquell altre llibre titulat La gran teranyina. Els secrets del poder a Catalunya (Edicions del Periscopi, 2017), del sempre misteriós Roger Vinton amb pròleg del sempre atractiu Andreu Barnils. Per tant, li dic, haurem de conformar-nos i acceptar el nostre definitiu ostracisme familiar i el naufragi inevitable del nostre blasó.

El papà, que està en mode d’etern retorn, és a dir, que es prefereix cíclic a rectilini, i que, per si fos poc, crec que ha començat a fumar marihuana, em reprèn dient que, en primer lloc i que ell sàpiga, a la nostra família, de miracles, els justos, i que només ens hauria faltat, com a nissaga, posar-nos a moure els fils de Catalunya, si amb prou feines som capaços de posar-nos d’acord per organitzar una calçotada. També em recorda que jo, com la resta dels parents del nostre entorn, formo part de la classe operària, que m’ho fiqui al cap, i que en continuaré formant part perquè no té cap intenció de deixar-me res en herència perquè s’ho pensa fumar absolutament tot abans de traspassar (veus, la marihuana); que per ell com si vull fer una sol·licitud perquè m’adopti el conseller d’Economia, que també és Giró però infinitament més ric i poderós, i afegeix: “Això últim també va per les teves germanes; que no té pebrots el conseller d’adoptar-vos, perquè menuda panda ”. També em fa notar que ara resulta que les famílies que mouen els fils de Catalunya només són 50, quan tots pensàvem que eren 300 -Madrid ens roba!- i que a aquest ritme tot plegat quedarà en no res. Pets amb merda, diu. Que nosaltres som una família de dropos, que estem abonats a la llei del mínim esforç, que fem de la mandra bandera i que tal dia farà un any i “ara penjo”, diu. Resulta que està llegint les cròniques russes del Pla a La Publicitat perquè l’endemà té club de lectura amb els senyors Terry i Leo, els gossos, i no vol quedar-hi malament. I és que al papà, malgrat tot, li encanta guardar les formes i que no sigui dit.

Alliberat, gràcies a les 50 famílies, de la responsabilitat de moure els fils de Catalunya i, gràcies al meu genitor, completament desheretat, em disposo, sense cap càrrega i lleuger com una ploma, a seguir el meu majordom als Aribau. Vol anar a veureThe Batman (tres hores). Hi accedeixo sense remugar, tot i la mandra monumental que em fan els superherois heterosexuals torturats i els homes que calcen malles en general (bé, això últim potser no tant, depèn de la malla i, sobretot, del mascle) perquè l’altre dijous el vaig arrossegar jo a ell, literalment, a l’Auditori per escoltar l’Amadigi di Gaula del Häendel (tres hores), de manera que fem un quid pro quo, que és, com tothom sap, de les postures del Kama Sutra que més equilibri exigeixen però una de les més pràctiques per fer sirgar una parella de les arqueològiques com comença a ser la nostra.

Davant de la taquilla del cinema ens trobem el senyor David Selvas i la seva família, que, igualment com nosaltres, discuteixen si entren o no entren perquè resulta que en aquella sessió t’has d’empassar les tres hores de ratpenat en versió original. La senyoreta Selvas, la filla del senyor Selvas, és de l’opinió que cal canviar de plans perquè, pragmàtica, assegura que no pot llegir tan ràpid. El senyor Selvas està preocupat per si tindran temps de tot: a les nou han d’anar a la Fabra i Coats al concert del Rojuu (quin tute cultural, penso), que li és padrí. Si amb el meu majordom haguéssim tingut temps de llegir els diaris d’ahir sabríem qui carai és aquest cantant i no estaríem ara mateix fent cara de tòtils, perquè al tal Rojuu li van publicar una entrevista de quatre pàgines a l’Icon d’El País, però com que som, com assegura el papà, uns dropos de primera divisió, tornem a quedar fatal davant del senyor Selvas, i de tota la seva família, per haver sortit de casa desinformats un cop més.

Mentre els Selvas segueixen amb el seu debat, els nostres dubtes s’esfumen, com l’inexistent blasó de la meva família en les profunditats de l’oceà, en el precís moment que la taquillera ens diu que només queden entrades de la quarta fila en endavant, de manera que, entre la versió original, les tres hores d’heroi heterosexual torturat i la previsible tortícolis, ho deixem estar fins a nova ordre.

Per tant, i en conclusió, de moment en Xavier Sabata (sense malles però amb llaçada d’Hermès) i l’extraordinària (cal tornar-ho a apuntar: l’extraordinària) Núria Rial han guanyat la batalla al senyor Batman. L’Auditori contra Hollywood. David contra Goliat. 