Quedem amb els 4 Amics de les Arts i en vénen tres, el Joan Enric, l’Eduard i el Dani. El Ferran ha tingut un imprevist domèstic.

___Expliqueu-me com anirà això? Qui parlarà més dels tres?

___Eduard Costa: Jo crec que tenim un discurs compulsiu. O sigui, no parem de xerrar. On s’hi posi un micro nosaltres ens hi acostem. El primer que hi arriba és el primer que parla.

___Joan Enric Barceló: I un dirà una resposta, l’altre puntualitzarà, l’altre encara puntualitzarà més...

___Dani Alegret: Som de xerrar.

___Em donareu titulars? Les coses interessants, qui dels tres les dirà?

___J.E.B.: El Ferran. Llàstima que no ha pogut venir. ¿Vols que t’avisem, quan vingui el titular?

___Sí, sisplau. Comencem pel disc, de títol llarg, que acaba en dinosaure.

___D.A.: El crític Xavier Cervantes, de l’ARA, ens va dir que el trobava molt atemporal. I hi hem pensat i creiem que té molta raó. Es podria ubicar en qualsevol època. Té un punt més estripat, ens hem deixat anar en algunes coses, hem perdut manies, hem pogut distorsionar a plaer una veu, o desafinar un piano. Hem sigut trapelles a l’hora de fer els arranjaments.

___E.C.: Ara jo sóc el que puntualitzo. Diré el mateix, però amb les meves paraules. Jo crec que és una evolució natural de la carrera musical del grup. Vam començar amb Bed & Breakfast, que era una rauxa descontrolada. Després va venir Espècies, que era una obsessió pel detallisme. I aquest jo crec que és un compendi entre tots dos: hi ha les ganes que les línies melòdiques i tots els instruments parlin amb l’altre, però a la vegada que això et permeti deixar-te anar.

___I als concerts, què passarà?

___J.E.B.: Els concerts els plantegem sense vents, que és una constant que teníem en la gira anterior. L’espai sonor l’hem omplert amb sintetitzadors, amb hammonds, amb guitarres i amb dues veus més. En alguns moments cantarem a sis veus, acompanyats del baix i el bateria, el Ramon i el Pol.

___D.A.: Serà un dels directes on ens ho passarem més bé, perquè el disc s’ha enregistrat com un directe.

___E.C.: Jo crec que, fruit de l’experiència d’aquests discos que hem anat fent, hem anat veient com respon la gent en directe. Això al final fa un pòsit i acabes fent el disc pensant com serà la interacció amb el teu públic. I de fet la cançó ho agraeix, això.

___Fer el tercer disc ha suposat pressió extra?

___D.A.: És el disc amb què hem estat més relaxats. L’hem pogut fer amb més temps.

___J.E.B.: La pressió gran la tindríem si haguéssim fet un disc i no hagués anat bé. Si ho tornéssim a intentar una segona vegada arriscant, com vam fer amb el primer, els diners de les vacances... No és el cas: teníem 8.000 entrades venudes per als concerts abans que sonés ni una nota. Així és com els nostres seguidors ens demostren confiança. Teníem ganes de treure’l i que la gent ens donés el feedback.

___Teniu l’estiu ple de feina?

___E.C.: Pinta molt bé. Hem muntat una empresa de management, Pistatxo Produccions. La Bego, la nostra mà dreta, ens ajuda a muntar els concerts. I després tenim una empresa de booking, The Project. Hem ajuntat forces i està sortint una gira maca.

___Pistatxo és en honor al polo del Tata Martino?

___D.A.: No, no, això era antic, era antic.

___J.E.B.: Al pis que compartíem li dèiem el pis-tatxo. Ho vam dir un dia fent broma, i ens agrada mantenir aquest nom.

___Ja sou una multinacional.

___E.C.: No, som una petita empresa d’autogestió familiar.

___D.A.: Estem pensant sortir a borsa...

___E.C.: Tens el titular aquí, eh?

___J.E.B.: És aquest: “Facebook ens vol comprar”.

___Us vendríeu a Facebook?

___E.C.: Facebook jo crec que està en hores baixes...

___Heu madurat, heu tingut fills...

___E.C.: Tots tenim fills i tenim una vida més reposada que fa 10 anys.

___J.E.B.: El tema és no deixar de ser tu, no deixar de tenir allò que fa que la gent t’estimi, però alhora dir coses diferents. Si ara diguéssim el mateix que el 2005 no sé si ens seguiria gaire gent.

___Ser els simpàtics i divertits és un pes?

___D.A.: Home, val més ser els simpàtics que no ser els bordes, no?

___J.E.B.: Fem una música que pot arribar a tothom i que pot agradar a gent molt diferent, de moltes edats.

___D.A.: A vegades això es pot associar a festa major, pot semblar que el producte no està cuidat, però és al contrari, som molt maniàtics i detallistes pel que fa a les lletres, els arranjaments, les harmonies...

___Com porteu les comparacions amb Manel?

___D.A.: La gent acaba comparant els grups que omplen més concerts i els grups que venen més discos, és natural. Hi ha gent que és més de Manel, i gent que és més d’Els Amics.

___E.C.: Que la gent comparteixi un paisatge sonor és la cosa més natural que pot passar. No ets només d’un arbre, ets d’un bosc.

___Teniu entre 31 i 37 anys. Bona edat?

___J.E.B.: Sempre diem que si tot el que hem viscut ens hagués enganxat amb 20 anys, a tots els nivells, segurament no ho haguéssim sabut gestionar.

___Teniu edats molt diferents per haver sortit tots quatre d’un mateix pis d’estudiants.

___D.A.: L’Eduard estava fent el doctorat. I el Ferran era el que pagava.

___E.C.: La persona que ens havia avalat era la mare del Ferran. Per tant, tot era del Ferran. Però, esclar, jo era el gran, jo havia acabat la carrera de ciències ambientals i ells començaven les seves.

___D.A.: Jo estudiava filosofia i compaginava la carrera amb els estudis al Taller de Músics.

___J.E.B.: Jo estudiava filologia anglesa. En un moment donat vaig parar dos anys per fer teatre, i després vaig acabar la carrera. El Ferran coneixia el Dani d’algunes feines. I amb l’Eduard ens coneixíem d’un curs de monitor en el lleure.

___Éreu els quatre i prou al pis?

___J.E.B.: Sí.

___E.C.: Quatre habitacions. Jo tenia la més petita, el Joan Enric tenia la més gran.

___D.A.: Però el Ferran tenia el balconet, el punyetero.

Esclar, sí la mare del Ferran havia avalat el pis!

___E.C.: Jo tenia el pati interior, el pati aquell pel qual passa el baixant, aquell que cada cop que es tira de la cadena...?

___I qui organitzava els torns per netejar?

___J.E.B.: S’havia de netejar?

___E.C.: Era un calvari. Teníem un discman al lavabo que a vegades no s’obria de tanta merda. La canço La merda se’ns menja sempre l’introduïm amb imatges de quan vivíem al pis.

___On era?

___D.A.: Muntaner amb Travessera, al costat del Luz de Gas.

___Els Txarango estaven en un pis d’estudiants, però a Ciutat Vella. Sou els pijos.

___E.C.: No, era un lloc molt sorollós, i amb molta gent al carrer, moltes ambulàncies, i contaminat. No era un lloc idíl·lic.

___D.A.: Al Luz de Gas no ens deixaven entrar. Perquè no anàvem ben vestits. Nosaltres som així, som una mica deixadets. Ens deixàvem barba i no entràvem.

___Sou amics?

___J.E.B: Treballar amb les persones que més t’estimes del món és el més difícil de tot. És necessari separar les coses. I també és perillós. On és exactament la línia que separa el “T’ho dic com a amic?” del “T’ho dic com a soci?” o el “T’ho dic com a músic que és amb tu a l’escenari?” I aquest és un equilibri que fins ara hem pogut mantenir, però és bastant complicat.

___D.A.: Jo crec que el que té de complicat és també el que ens fa forts. Ens fa especials.

___Tots teniu fills

___E.C.: I dos som reincidents, el Joan Enric i jo. Jo tinc dos fills que tenen, respectivament, dos anys i mig i vuit mesos i mig.

___J.E.B.: I jo en tinc un que té dos anys i dos mesos i un altre que té dues setmanes.

___D.A.: Jo tinc una nena de 9 mesos, que és un sol. I el Ferran té un nen de 6 mesos.

___És molt forta, aquesta coincidència.

___D.A.: Però això té una lògica també, eh? Perquè tu quan estàs de gira també has de calcular una mica quan pararàs.

___Estàs parlant de la lògica de la concepció?

___D.A.: Home, un certa programació hi ha d’haver, eh? Perquè si no tenir un nen enmig d’una gira és una mica complicat.

___E.C.: El que programa malament és el Joan Enric.

___J.E.B.: Jo sempre estic parint i al cap de 15 dies surt el disc. M’ha passat dos cops, ja. Espero que hi hagi més discos que fills, a la meva vida.

___Jo tinc quatre fills i cap disc. Ara ja entenc això de la cançó Ja no ens passa, on dieu que ara la vostra vida està més programada.

___J.C.B.: Hi ha una estrofa que parla d’això, que diu “l’assalt al tren de Glasgow -que va ser la cosa més preparada del segle passat, el pla perfecte- va ser un joc de nens”, això nosaltres ens ho pentinem amb dos minuts.

___E.C.: Però Ja no ens passa va fins i tot una mica més enllà de tot això, és una petita reflexió sobre la societat, sobre tota aquesta gent que està formada i no troba feina. Ens havíeu dit que la vida era això... I al final és un petit cant a dir “Fes-te responsable de la teva vida, agafa’n les regnes”.

___Quina explicació té que els grups de música sempre sigueu homes?

___E.C.: Jo tinc una teoria. Jo crec que fer música és jugar, i l’home és un ésser de jugar. A un tio li agraden els videojocs, els mòbils, les sèries. Un home és un nen eternament. I una dona, per biologia, té una responsabilitat molt potent com a dona, té uns cicles vitals i un rellotge biològic, i crec que els resulta més difícil poder viure d’això.

___D.A.: Bé, jo no em sentiria còmode sense dir la quantitat de noies que estan fent bona música. Per parlar només d’unes quantes, puc esmentar Sílvia Pérez Cruz, Judith Neddermann, Andrea Motis...

___E.C.: Sí, però jo parlo del concepte d’ajuntar sis dones a fer un grup de música.

___D.A.: Però s’ha de dir que la nostra mà dreta és una noia.

___E.C.: I les nostres dones són un puntal brutal a nivell de criteri i de suport, sense elles no seríem aquí tampoc.

___Feu sopars tots vuit?

___E.C.: Pocs

___D.A.: Molt pocs.

___Si quedem d’aquí 10 anys què haurà passat? Haureu fet tres discos més?

___J. E.C.: Crec que hem trobat la feina que mai ens pensàvem que trobaríem o que tindríem, però som conscients que l’èxit és una cosa realment efímera. Ara bé, nosaltres posarem tots els mitjans i esforços perquè això duri. Perquè és el nostre somni...

___D.A.: És cert, jo des que era molt petit somiava amb això.

___L’anunci de la Damm va anar bé?

___E.C.: Molt bé. Ens va agradar molt. A més era un pla seqüència i ens sentíem molt còmodes amb aquest format, perquè ja havíem fet alguns videoclips amb la càmera que no parava.

___D.A.: Fer publicitat sempre és un risc, i en aquest cas vam quedar-ne molt contents, perquè amb el missatge ens hi sentíem identificats.

___Us mulleu per algunes causes socials? Per quines?

___D.A.: A nivell individual és com més ens agrada mullar-nos. En el meu cas, estic molt implicat amb el meu barri. El Joan Enric i l’Eduard també ho estan amb les seves ciutats. Ara bé, com a grup, intentem no fer-ho tot. Vam anar al Concert de la Llibertat. Bé, jo no hi vaig poder ser perquè la meva dona estava donant a llum, però els meus companys sí que hi van anar.

___E.C.: Hem fet les cançons contra la sida. Ara vam fer una campanya per a una cursa popular que organitzaven a Sant Joan de Déu...

___Quines cançons portareu a la gira que no siguin les del nou disc?

___J.E.B.: Jean-Luc i Louisiana o els camps de cotó. Són les que ens demanen més.

___E.C.: I també portarem L’home que treballa fent de gos, Monsieur Cousteau, L’home que dobla en Bruce Willis.

___I quins plans teniu per quan s’acabi aquesta gira?

___E.C.: L’any 2015 fem els 10 anys del grup, i és un moment important. Ja tenim idees per celebrar una cosa tan important.

El perfil

Dani Alegret, Joan Enric Barceló, Eduard Costa i Ferran Piqué van començar compartint pis d'estudiants a Barcelona, i amb el temps han esdevingut un dels grups de referència en el panorama musical català.

L'any que ve es compleixen els deu anys de la fundació d'Els Amics de les Arts, i tenen previst celebrar-ho com cal. Però aquest grup pioner a oferir descàrregues gratuïtes dels seus temes a internet té molta feina abans del desè aniversari.

Acaben d'editar el seu tercer disc, Només d'entrar hi ha sempre el dinosaure, una "evolució natural" dels dos anteriors (la "rauxa descontrolada" del fundacional Bed & Breakfast i "l'obsessió pel detallisme" d'Espècies), i el 9 de maig inicien una llarga gira per promocionar-lo, amb milers d'entrades venudes anticipadament.