Encaixat entre França, Bèlgica i Alemanya, Luxemburg té una superfície de només uns 2.500 quilòmetres quadrats. Des de Steinfort, a la frontera belga, a l'oest, travessant el centre del país fins a Echternach, al costat limítrof amb Alemanya, hi ha uns 50 quilòmetres en línia recta, potser 57 en bici. Els podeu recórrer en una tarda llarga, però així no arribareu a fer-vos-en una idea i correreu el perill de perdre-us tot el que jo vaig descobrir: un indret de llegenda capaç de riure's d'ell mateix; un Hans Christian Andersen però en versió jocosa.

Vaig arribar un dijous al vespre a la ciutat de Luxemburg, la capital i el nucli més poblat del país amb diferència, amb uns 100.000 habitants. És un dels centres financers més pròspers d'Europa, una ciutat amb més de 1.000 anys d'història situada en la confluència de dos rius. Assentada sobre espadats foscos, s'alça des d'una gorja i té un centre acollidor i compacte.

Després d'un viatge amb tren de dues hores des de París, hi vaig arribar per sopar. El taxista, que feia poc que havia arribat del Marroc, va lloar l'amabilitat dels luxemburguesos i em va fer una volta ràpida a la llum del crepuscle centreeuropeu. Vam recórrer carreteres que denotaven bona salut econòmica i que van deixar pas a la fortalesa de Luxemburg, del segle X, germen de la ciutat.

El meu hotel era a la Place d'Armes, situada al centre de la ciutat, amb música i cafès amb terrassa. Vaig sopar a la Brasserie Guillaume, un petit restaurant amb una clientela mudada i una carta més aviat cara, a entre 20 i 30 euros el plat, en què destacaven el carpaccio de vedella i la llagosta. El cambrer em va recomanar els ronyons de vedella, una especialitat del xef.

L'endemà al matí, ben d'hora, vaig anar a Grund, un barri de carrers pintorescos i de botigues al llarg de la riba del riu Alzette. Està enfonsat d'una manera tan espectacular sota el centre de la ciutat que sembla que tot ell hagi caigut en un sot. Hi vaig arribar després d'una bona caminada per un carrer empedrat i vaig recollir la bicicleta que havia reservat per fer la ruta a Vélo en Ville, un establiment de lloguer de bicicletes on treballaven joves competents i seriosos.

Xarxa de pistes

Com a gran part d'Europa, a Luxemburg hi ha una cultura ciclista entusiasta. Els germans Frank i Andy Schleck, eterns corredors del Tour de França, són luxemburguesos. A més, el Govern ha donat suport al ciclisme per promocionar el turisme i el lleure. Hi ha una xarxa de pistes per a ciclistes -conegudes com a PC, pel francès pistes cyclables - que travessa el país i passa per bells paisatges ondulats i només alguna inclinació ocasional. El projecte es va engegar el 1999 i ja se n'han completat dues terceres parts. Actualment hi ha 23 pistes -si fa no fa uns 950 quilòmetres- que cusen el país.

Vaig estar de sort, perquè la PC 1, que envolta la ciutat de Luxemburg i té interseccions amb altres pistes, passa just pel costat de Vélo en Ville. Així doncs, vaig començar la ruta des d'allà.

Havia planejat un itinerari amb una forma vagament ovalada. Travessava el centre del país i vorejava tant la frontera belga com l'alemanya, en una mena de mostrari de Luxemburg: hi havia una mica de sofisticació urbana, una part de pobles pintorescos, alguns tocs d'arquitectura medieval i paisatges boscosos, amb rius, conreus i pastures.

Ben aviat vaig superar l'àmbit d'influència de les infraestructures, el trànsit i la població de la ciutat. La via ciclista es desplegava, com faria al llarg de la resta de l'itinerari, amb segments que semblaven dividits a consciència. Cadascun tenia un caràcter diferenciat: el segment de bosc, amb un sotabosc dens i una llum que es filtrava a clapes; el segment dels camps, amb extensions ondulants de blat, i el segment de les ribes, amb arbres frondosos que resseguien un curs d'aigua endormiscat. De sobte, un segment quedava interromput per deixar pas al següent.

Poblets endreçats

De tant en tant passava per una població: vaig travessar Steinfort i Eischen quan perfilava la frontera belga, i després vaig tombar cap al nord-est en direcció a Noerdange, Useldange i Colmar-Berg, que, a grans trets, són poblets endreçats amb cases de color blau, préssec i salmó, jardins ben cuidats i testos plens de begònies vermelles, balsamines roses i petúnies d'un porpra intens. Si s'ha de jutjar pel nombre de zones de pícnic a la vora del riu plenes de gent animada, la vida a l'aire lliure és un passatemps nacional. Les escultures públiques, en alguns casos d'un kitsch impactant, són pertot arreu.

Vaig pedalajar 65 quilòmetres abans d'aturar-me per fer nit a Erpeldange, un poblet modest situat just al nord del poble d'Ettelbruck. L'endemà, dissabte, després d'aturar-me a Diekirch (on es produeix una cervesa boníssima), vaig passar el dia més rural de la ruta: em vaig desviar una mica cap al nord fins a Vianden, a prop de la frontera alemanya, que té un castell medieval formidable, construït entre els segles XI i XIV. Després de visitar-lo, vaig seguir el riu Sûre al llarg de la frontera i vaig travessar un pont curt per trepitjar Wallendorf, a Alemanya, abans de prosseguir cap al sud pel costat luxemburguès. Vaig fer nit a l'Hotel Brimer, un complex situat al costat de la carretera al municipi de Grundhof.

Diumenge no va fer bo. Vaig seguir el Sûre fins a Echternach, una ciutat atractiva situada en un tram somnolent del riu, i vaig girar cap a l'oest per pedalejar 40 quilòmetres de tornada en direcció a la ciutat de Luxemburg. Va ser un trajecte bonic i aventurer: vaig fer un tram a través d'un bosc gloriós enmig d'una pluja torrencial i un altre recorrent camps ondulats, sense arbres, mentre la pluja amainava i es girava vent. En total, havia recorregut 160 quilòmetres en tres dies.