Xocolat és el temple de la música a Palma. Botiga de música, cafeteria, actuacions en directe. Al fons, al despatx, Miquel Àngel Sancho, l'amo. Trenta anys amb el seu projecte, i la discogràfica Blau (sòcia de Discmedi), que ha editat des de Joan Pons fins a Tomeu Penya, des d'Antònia Font fins a Miguel Poveda.

___Què va ser primer, la discogràfica o la botiga?

___La botiga. La vàrem tenir a la part antiga de Palma, era molt especial perquè hi havia un pati amb una palmera, molt bucòlic. Havia fet un viatge a Londres i vaig veure botigues petites, conceptuals, com bandes sonores, i em van impactar més que els grans magatzems com Virgin. Les petitones em van agradar molt, botigues molt conceptuals, de bandes sonores.

___D'on venies?

___Tenia 28 anys i era cap de compres d'una cadena hotelera local que després es va fer molt gran. Tothom em va dir que estava boig, però en aquell moment no estava casat i vaig dir: "O ara o mai". Era un comprador de discos impressionant, tots els meus estalvis eren per comprar música i fotografia. Era bastant obert amb els estils. Vaig entrar en la dinàmica del jazz sobretot pel rock simfònic, i del rock simfònic vaig anar a poc a poc derivant a Herbie Hancock, a Chick Corea. Així va ser com vaig començar a investigar el món del jazz. Quan vaig obrir Xocolat només oferíem jazz, salsa i una sala per exposar fotografia.

___I d'aquí a la discogràfica.

___Vaig començar a conèixer moltíssima gent, i arran de conèixer en Joan Bibiloni vam posar en marxa la discogràfica. Sense voler, vàrem obrir una finestra a molts músics que no sabien què fer amb la seva producció. Des de músics de folk a Música Nostra, cantautors com en Toni Morlà o com en Tomeu Penya, fins a música pop com Zincpiritione, Peppone, Ocults, o moltíssima gent. Després es va ampliar a les Balears, vam començar a editar músiques d'Eivissa i Menorca i després a Catalunya. N'Gai n'Gai, Miquel Pujadó, Enric Hernàez. Després vàrem arribar a un acord amb més socis i vàrem fundar Discmedi, amb Àlex Eslava, i vàrem tirar endavant el pop-rock català.

___Vau viure una època gloriosa.

___Amb el disc de Tomeu Penya Una cluclada d'ull, vàrem vendre 60.000 còpies. O Ossifar, un grup local que va marcar moltíssim, era com La Trinca a la mallorquina, però més animals encara. Amb un directe fantàstic. D'Els Pets també vàrem vendre'n 70.000 discos. Amb Antònia Font vàrem arribar al tercer o quart disc. Entre ells Taxi, que per a mi és molt important i no perquè a la portada hi hagi una fotografia meva, sinó perquè crec que va ser un punt d'inflexió molt important per al grup.

___Ja saps què ets?

___Estic dins la part més industrial del món musical, però em considero un emprenedor per la manera de fer la feina. I sóc botiguer. I el moment culminant per a un botiguer que va començar amb discos de jazz i salsa és estar nominat als Grammy per una producció com Cuba canta a Serrat. També vàrem estar nominats al Grammy amb Miguel Poveda i amb Grupo Compay Segundo.

___D'on va sortir la idea del disc homenatge a Serrat?

___Va venir de casualitat d'un grup de l'Havana que havia fet una versió del tema d'en Serrat. Arran d'això va sorgir la idea de fer tot un disc. Amb en Joan Sorribas vàrem agafar l'avió cap a l'Havana, vàrem llançar la idea i va ser apoteòsic. Vàrem comprovar que en Serrat allà era un ídol impressionant. Tinc un record tan bo de Cuba que no vull tornar-hi. Veure aquella gent, el seu nivell musical i com estimen la seva música era reconfortant. Anar a casa de Chucho Valdés o Pablo Milanés... Quan gravava el Paraules d'amor, el Chucho em preguntava quina versió m'agradava més i jo plorava. El millor pianista del món m'estava demanant quina versió m'agradava més.

"Hi ha joves que només han escoltat música amb el seu MP3, un túrmix que no distingeix un cop de caixa d'un cop de bombo"

___No has volgut ser músic?

___No sé tocar cap instrument i mai he tingut la inquietud de tocar res. Sempre he estat oient. Des de petit m'agradava escoltar la ràdio. Quan vaig poder em vaig comprar el primer Phillips petit, que anava a piles, i vaig començar a comprar cintes.

___Què passarà amb la música?

___Continuarà. L'avançament tecnològic per enregistrar, per tenir accés a fer música, queda descompensat amb la manera d'escoltar música, amb uns pinganillos dins les orelles o amb un ordinador amb petits bafles de 8 wats. Hi ha joves que només han escoltat música amb el seu MP3, un túrmix que no distingeix un cop de caixa d'un cop de bombo.

___I amb el negoci, què passarà?

___Canviarà totalment. Ara vivim un moment de transició, en què les grans diferències són en els aspectes culturals de cada país. Aquí la música és oci. Als Estats Units o a Anglaterra és oci, cultura i indústria. Els amics que tenen discogràfiques a Anglaterra consideren que és insultant el que està passant aquí: la pirateria; la manca de marc legal; la centralització dels mitjans, que van amb llistes; la manca del suport que el creador tenia antigament per part de les discogràfiques. Aviat els que controlaran la música seran les operadores telefòniques. Acabaran comprant les discogràfiques i passarem a mans d'uns operadors a qui la música no els importa gens. Cosa que no surt en els mitjans perquè les operadores telefòniques tenen un poder impressionant.

___Com és possible que això passi?

___D'aquí a poc, l'operadora t'oferirà poder-te baixar 200 cançons i tantes pel·lícules al mes per tres euros. Aquest és el problema que ens trobarem. Negoci, negoci, negoci. I la creativitat quedarà en mans d'aquesta gent.

___Per què les discogràfiques tenen tan mala imatge?

___És molt injust. La mala imatge l'hauria de tenir la indústria farmacèutica, per exemple, la de cosmètica, i no nosaltres. Però és la imatge que donem.

___Hi ha grups que diuen que les discogràfiques els han robat. Això no és veritat?

___Jo dic, de broma, que el pitjor de la música són els músics. Sempre que he tengut una petita discussió, em diuen: "És que nosaltres som molt sensibles". I jo els dic: "Ah, i jo no. Jo no sóc molt sensible". Tenim mala imatge perquè a vegades els músics han magnificat petits problemes. Fins i tot les multinacionals, dins tot l'horror que hagin fet, per a mi tenen més crèdit que moltíssimes altres indústries. I els que hem donat més canya som els petits.

___A tu com et va el negoci?

___Sobrevivim. Amb límits. A Palma hi havia arribat a haver 15 botigues de discos. Ara només venem discos nosaltres i El Corte Inglés. Hem hagut de fer una reforma, hem hagut de dedicar una part important de la botiga a fer una cafeteria, programem una actuació diària, presentem discos. L'alternativa era acabar tancant o plorant en un racó.

___Els temples no poden tancar.

___Jo espero que no. S'hi ha incorporat la meva filla i em va fantàstic perquè té contactes amb els artistes actuals. Ha incorporat molt bé el vessant audiovisual i el de les xarxes socials. A part que ella està molt ben preparada tècnicament, sap fer vídeos i sap fer de tot.

"Les discogràfiques desapareixeran i la música quedarà en mans de ‘friquilàndia’ i les telefòniques"

___No hi ha vendes?

___No. Tota la nostra edició discogràfica està disponible online; ho tenim tot: Spotify, iTunes, Amazon. Però la compensació que ens arriba per les vendes online és testimonial. No compensa per tirar endavant un projecte.

___I els músics de què viuran? De concerts?

___Ara s'estan queixant també dels concerts. Jo sempre reivindico la figura dels productors discogràfics. Què seria de Michael Jackson sense Quincy Jones? O el mateix Tomeu Penya al seu inici... [Per fer emergir] aquestes coses necessites una discogràfica, necessites un ambient professional. I això desapareix cada dia i ens quedem en mans de friquilàndia i les operadores telefòniques. Per això el futur el veig negre.

___Què és l'últim que has descobert?

___Un trio que es diu Tugores, que és el nom del guitarrista. Fan unes adaptacions fabuloses de Morricone i Nino Rota. Vam acabar la gravació la setmana passada, tot que per al disc han fet un quartet de guitarra, violoncel, saxos i clarins.

___Entre tota la gent que has tractat al llarg d'aquests anys tens algun preferit?

___Sóc un gran admirador d'en Joan Bibiloni. Considero que és un gran músic internacional, podria fer el que volgués. En Tomeu Penya és un professional de cap a peus, l'admiro molt com a professional i com a artista. I, de l'últim que hem fet, estic molt orgullós de la feina amb el grup vocal Cap Pela. Fa dos anys vàrem fer un disc anomenat Moon river que fins i tot ha tingut projecció internacional.

___La gent que parla bé de tu diu que a més a més ets molt seriós treballant i això ha permès impulsar grans projectes. És la teva gran virtut?

___És la meva manera de ser. Jo sóc molt seriós. Suposo que per l'educació rebuda vaig aprendre que la seriositat era un dels valors.

___Et pots imaginar la vida sense música?

___No, impossible. A la meva vida hi ha contínuament una banda sonora. La meva manera de catalogar és comparant músiques. I això em ve de petit, des de la canción del colacao.

___I t'afecta l'estat d'ànim?

___A vegades necessites un injecció d'energia i poses la música. Jo per exemple tinc una sèrie de músiques, com Nina Simone amb la seva versió del My way, que és com un in crescendo , i em vaig animant i animant, no falla. A les lletres els dono una importància relativa. A vegades he quedat decebut en traduir una lletra, algunes prefereixo no entendre-les.

___Mai portes auriculars?

___Quan fa bon temps surto i faig dues horetes de carretera, em va molt bé per al cap. I quan vaig al gimnàs faig estàtica i allà sí que em poso els auriculars. Així he descobert coses superinteressants, de música house .

"A Mallorca ens falta una identitat, i així anem"

___I Mallorca com la tenim?

___Mallorca és un indret estrany, però jo no la puc canviar. Personalment no em veig fora de Mallorca perquè pots estar a casa i al cap de dues hores estar pujant una muntanya amb una bicicleta. M'agrada molt la natura, els espais oberts, i aquí els trobo. En canvi, amb el caràcter mallorquí passa tot el contrari, és molt tancat. Em fa por la dinàmica que ha agafat ara el govern d'aquí: crear problemes on ja estaven superats. O és una estratègia, o és que són beneits. Em preocupa també molt la qüestió de l'educació de la gent, em sorprèn que després de tants anys de tenir una educació universal el nivell sigui tan baix. La universitat no s'ha integrat i aquest aspecte també em fa por.

___Com veus Catalunya des de Palma?

___L'estratègia que ha agafat ara el govern de Catalunya crec que és equivocada. Estic totalment d'acord que s'ha de fer un referèndum per acabar d'una vegada. O sí o no. Ara bé, s'ha de poder posar damunt la taula tot, a favor i en contra. Crec que en aquest moment s'està creant una divisió molt important dins de Catalunya, amb postures radicals. Jo dic de broma que en el cas de les Balears no m'interessa passar de dependre de Madrid a dependre de Barcelona: si de cas, directament de Berlín. I el més interessant seria crear un circuit de Mònaco-Sicília, i passar de tots olímpicament. També vaig quedar molt decebut del tripartit, aquestes expectatives varen quedar en res. I aquí a Mallorca ja no et dic res, va ser patètic un quadripartit amb Unió Mallorquina, que no era un partit sinó que era una societat anònima.

___Si vinc d'aquí 10 anys on et trobaré?

___Em trobaràs amb 70 anys, esperem que fent poca feina. Jo pensava que quan arribés als 60 només faria cosetes guapes , i mira, estic fent cafès per tirar endavant. Però encara puc donar gràcies perquè hi ha gent que les està passant molt putes i ens porten per uns camins que és preocupant. A les Balears el que passa és que no donam valor a les coses que tenim. Aquí abans que res hauríem de ser ecologistes. No de carnet, sinó ecologistes de no destrossar res. A Mallorca ens falta una identitat, i així anem.

El perfil

Miquel Àngel Sancho té seixanta anys i és activista i dinamitzador cultural. La botiga Xocolat, al centre de Palma, és un lloc de culte per als amants de la música, seleccionada amb passió i molt bon gust. El seu segell Blau, soci de Discmedi, ha produït 623 discos, i té al catàleg bona part dels artistes mallorquins de renom, inclosos Tomeu Penya i els Antònia Font, passant pels primers treballs de Maria del Mar Bonet.

També Joan Bibiloni, Jaume Sisa, Joan Isaac, Joan Pons, Música Nostra i molts d'altres. Ha estat nominat a tres premis Grammy. Ha produït concerts, des de Keith Jarrett, a principis dels 80, fins als més recents de Van Morrison, i els primers festivals de jazz de Palma, en què va portar noms com Dizzy Gillespie, Dexter Gordon, Chick Corea i Ella Fitzgerald.

El dia que van caure les Torres Bessones, Sancho i el GOB van omplir la plaça de toros de Palma amb un festival ple de música, 14.000 espectadors, i Manu Chao com a eix central.