L'escriptora mallorquina Carme Riera confessa: "Era una nina molt tímida. Ara també ho sóc, però reciclada". I és que, de ben petita, observava durant hores i hores tot el que l'envoltava sense pràcticament ni bellugar-se. "Mirava molt pel forat del pany, literalment. Ho feia molt sovint. Als anys cinquanta, quan venien visites, els nanos érem a la cuina perquè no féssim nosa als grans. A mi em semblaven interessantíssimes les converses que tenien. M'amagava darrere la porta, treia la clau del pany i observava el que passava". Però la mare se n'adonava perquè caçava la nena imitant les postures, les coses que havia vist fer, repetint frases i jugant a ser gran.

No li van dir mai Carmeta ni cap altra cosa que no fos Carme o "sa nina", perquè era la petita de tres germans. Gens mimada, diu. Comparada amb la llibertat que tenien els nois, se sentia discriminada. Curiosament, aquesta dona de lletres va aprendre a llegir molt tard. "Es pensaven que era una mica retardada. Les monges van avisar la meva mare que no hi havia manera. Sempre estava distreta. Ara bé, quan vaig aprendre a llegir em va entusiasmar i ja no vaig parar".

Si va a un restaurant, Carme Riera no mira mai la carta sinó els plats dels comensals. Quan vivia a Chicago, anava cada dimarts al Museu d'Art Modern, que era de franc. "Com que ja havia vist els quadres que més m'agradaven, em dedicava a observar les diferents reaccions de la gent que els contemplaven". No se'n pot estar, de mirar la gent. Com que li agraden les botigues de barri, hi entra i observa com la gent fa el mateix que ella però de manera diferent: com es mouen, què pregunten, què comenten.

Carme Riera pensa que els creadors artístics i literaris primer de tot han de saber observar per inventar després situacions. "Si no observo la gent no podria escriure, ho tinc claríssim. He arribat a seguir gent pel carrer. Un cop era a Sitges, a la platja, i vaig veure un senyor amb una maleta petita que anava cap al mar. Quan era a punt d'entrar a l'aigua, tornava a la vora. Jo tenia molta curiositat per veure com acabaria tot plegat. Finalment, res. Era un tipus que devia tenir calor i com que el seu tren trigava devia estar passejant ran de mar. Però, com que estic literaturitzada, vaig pensar en la Virgina Wolf, per si portava pedres…"

Després de la novel·la negra Natura quasi morta, està preparant un nou llibre sobre la seva infantesa a Mallorca. "Són estampes, com cireres dins un cistell: n'agafes una i després, enganxada, en ve una altra i una altra. Escric sobre els meus records fins als deu anys". El llibre encara no té títol, però hi descobrirem una Palma que no existeix. No serà autobiogràfic, ens mostrarà una ciutat amb ulls de nena que mira el món.

"És la Palma dels anys cinquanta, amb els veïns a la fresca, quan tothom es coneixia. Gent molt més pobra que ara, però penso que més feliç. I les campanes, els carros, els sorolls. El femater, el lleter, el geler, quan es refredava amb geleres i no amb neveres elèctriques; els matalassers que venien cada any a desfer els matalassos al terrat o a l'entrada de casa; el selleter, que feia les selles dels cavalls i de les mules, les bistis, com en diem a Mallorca, que després es va reciclar i feia carteres per anar a l'escola. És el retrat d'una gent que ha desaparegut".

El tren i Manuela Vázquez

Ella també s'ha sentit observada. En una botiga, una senyora se li va acostar emocionada: "Ai, vostè és Isabel-Clara Simó!" "Li vaig dir que no ho era". "Però vostè és una escriptora", va insistir. "I és que a les escriptores ens confonen sempre", diu rient. Quan li passen aquestes coses, li surt la timidesa. "Mai sé quina cara posar". Observant un fet violent al vagó de tren en què viatjava, es va preguntar com reaccionaria la subinspectora Manuela Vázquez. I així va decidir que escriurà una segona novel·la negra.

No me'n puc estar de demanar-li a la dona que mira com veu la situació que estem vivint. "Sincerament, amb una mica de por en un sentit total. No sé si és una aventura que pot portar a una desventura. I això pot ser molt greu".