Per a la novel·lista Llucia Ramis (Palma, 1977), l'estiu ideal ha de reunir dos ingredients: un viatge a un lloc llunyà, a un destí on no hagi estat abans, per desconnectar "totalment", i una setmana a Portocolom, amb els pares i els germans -el Yago i el Toni-, a més dels avis i els oncles. "Si aconsegueixo les dues coses, llavors és un estiu perfecte". Una recepta per a la felicitat estival prou raonable. "Per això n'he tingut molts, d'estius favorits", diu Ramis. Sense anar més lluny, aquest que acaba n'ha estat un.

L'estada a Portocolom és imprescindible. Aquesta localitat de la costa sud-est de Mallorca és per a Ramis com un imant canicular. "Hi vaig cada estiu des que vaig néixer". I es converteix en una mena de viatge anual en el temps. "És com tornar a la infantesa perquè repeteixo la mateixa rutina que feia quan era petita. Vaig a la platja, em trobo amb la mateixa gent. És com tornar al refugi on desconnectes de la vida adulta". Tot el clan compareix a la cita, tant la branca paterna, mallorquina, com la materna, belga. "A Portocolom hi ha una calma total i és un lloc preciós", argumenta.

"Per als qui, des de petits, estiuejam sempre al mateix lloc, en la memòria aquell lloc es converteix en una mena d'estiu infinit". De petita, Portocolom era el destí de cada juliol. És esmentar el nom i els records vénen sols. "Llogàvem una caseta a la part vella, vora l'església, i cada matí anàvem a la platja". Per a la tarda hi havia diferents alternatives. "Agafàvem els llaüts amb els amics per anar fins a la bocana a fer guerres d'aigua, o anava amb les meves cosines a un bar que es deia Els Taramells, o passàvem l'horabaixa a cals abuelos (els avis mallorquins). I l' abuela, que xerra tant com fuma (un paquet de tabac negre al dia), preparava pambolis per a tothom".

L'agost era diferent. Deien adéu a la platja i marxaven amb els avis materns cap a l'interior, "a la casa que els meus avis belgues van comprar a Son Prohens quan jo vaig néixer, als afores de Felanitx. Es deia Ca'n Garruví. Era una casa de camp on el temps no existia, i jo vivia grans aventures amb la meva cussa, la Tiwà, una pastora dels Pirineus, creient-me un personatge d'Enid Blyton".

Aquella casa i aquell paratge rural eren com un detonador per a la set d'aventures de la nena Llucia. "La meva cussa i jo ens escapàvem juntes i passàvem hores passejant, a peu o en bicicleta, fent grans descobriments, com molins abandonats enmig del bosc o velles masies tancades que jo espiava per la finestra". Els germans menors, Yago i Toni, no semblaven tan interessats per les incursions d'exploració i reconeixement del territori. "Normalment es quedaven a Ca'n Garruví, on els meus avis havien construït una pista de bàsquet que es podia reconvertir en pista de tenis".

Les estances de la casa eren també un bon espai per al joc i la fabulació. "Una de les habitacions era plena de joguines que havien estat de la meva mare i els seus germans i germanes: una casa de nines, per exemple, o un bagul ple de disfresses". Una de les fotografies que acompanya l'entrevista mostra els tres germans disfressats. "La meva àvia va confeccionar la disfressa de gall que duc posada i també la d'indi del meu germà".

En aquells dies d'oci ja despuntava una afició que molts anys després Ramis arribaria a conrear professionalment: l'escriptura. "Quan no fèiem l'indi, ni passejàvem ni fèiem grans descobriments, jo m'enfilava a un garrover i llegia, o escrivia cartes als meus amics que s'havien quedat a Palma per contar-los el meu estiu, o escrivia contes". Per a Ramis, parlar de l'estiu equival a endinsar-se en la família i la memòria, que precisament són dues coordenades de la seva darrera novel·la, Tot allò que una tarda morí amb les bicicletes (Columna).

Com que aquests dies els passa a Portocolom, el 50% del seu estiu perfecte està cobert. I l'altra meitat -el viatge- la va complir a principis d'agost: una ruta en parella per la Gran Bretanya. "M'agrada viatjar defugint completament la ciutat, veient pobles i camps. En aquests viatges, a la ciutat només hi passem la primera nit", diu. "Em deixava dur, i anava fent descobriments dia a dia... Hem vist molts llacs, moltes ovelles i moltes vaques!" Amb cotxe de lloguer i llibertat total de moviments. "M'agrada anar a llocs on no va tothom, dels que no en saps res; per curiositat i per tenir la sensació de descobrir".

A la llista dels viatges pendents figuren les illes Galápagos, el Canadà, la Patagònia... I sempre improvisant molt. Vagi on vagi, però, sempre torna a Portocolom. És la manera de recuperar una part de la infantesa. "Aquells mesos d'agost es feien eterns, i tornava a la ciutat amb les cames plenes d'esgarrapades d'haver pujat als arbres i haver-me ficat entre els matolls per construir-hi cabanyes", rememora. Ara aquella casa només segueix present en el record. "Fa cinc anys els meus avis belgues varen vendre la casa de Son Prohens i així va convertir-se en un paradís perdut".

Però aquell temps no és del tot irrecuperable. "Tanmateix, encara hi ha una manera de mantenir aquell estiu infinit, de tornar en aquella infantesa, i és anant a Portocolom uns dies cada any i seure vora la mar, pentura fer una volteta amb el llaüt i veure la família, xerrar amb l' abuela mentre prepara pambolis per a tothom".