Poca gent sap que la idea d'emmagatzemar i transportar sang refrigerada va néixer a Barcelona gràcies al doctor Frederic Duran i Jordà, durant la Guerra Civil. La història de les transfusions sanguínies està íntimament lligada al desenvolupament de la cirurgia militar. La primera documentada (tot i que el pacient va morir) correspon al doctor Jean-Baptiste Denys, que al segle XVII va provar de curar un malalt injectant-li sang de gos. William Harvey encara no havia publicat la seva teoria de la circulació sanguínia, ni Karl Landsteiner havia descobert que les persones tenim diferents tipus i grups de sang.

Com en molts altres camps, la Primera Guerra Mundial va marcar un punt d'inflexió en el tractament de les hemorràgies. Molts soldats ferits morien en el camí entre el camp de batalla i l'hospital. El 1914 l'argentí Luis Agote i el belga Albert Hustin van descobrir un mètode per conservar la sang: afegir-hi citrat de sodi. Acabada la guerra, les experiències obtingudes van servir al doctor soviètic Serguei Iudin per obrir a Moscou un hospital pioner que disposava d'un banc de sang de cadàver, citrada i conservada a 4ºC de temperatura. Però la metodologia moderna no es va iniciar fins que el 1936 va esclatar la Guerra Civil.

L'agost del 1936 sorgia a Barcelona el primer servei mòbil de transfusions, organitzat pel PSU amb sang de donants vius. Al capdavant d'aquesta institució van posar-hi el doctor Frederic Duran i Jordà, que es va instal·lar a l'anomenat Hospital 18, un pavelló de l'Exposició Universal del 1929 que havia estat l'Institut Clínic Montjuïc i que es va cedir a la Creu Roja. Inicialment van estudiar fer servir sang de cadàvers com el doctor Iudin, però ho van descartar per les dificultats de transport. La sang dels donants es barrejava amb citrat de sodi i s'enviava al front embotellada, llesta per a la seva utilització. Es feia servir la dels grups 0 i A, mantinguda a una temperatura estable i transportada en un automòbil equipat amb una cambra frigorífica. Com el seu amic Josep Trueta, Duran i Jordà es va haver d'exiliar a Anglaterra després de la guerra; va col·laborar amb els serveis sanitaris aliats durant la Segona Guerra Mundial (allà moriria el 1957, sense que Barcelona li hagi dedicat cap carrer ni monument).

La primera ambulància medicalitzada va transportar per primer cop a la història sang per transfusió a llarga distància per fer els 300 quilòmetres entre Barcelona i el front d'Aragó. A partir de l'agost del 1936 va sortir cada setmana per repartir 35 litres de sang a cada hospital de campanya.

Quasi per les mateixes dates que Duran i Jordà organitzava el seu servei d'ambulàncies, arribava el doctor Henry Norman Bethune, que es va incorporar al batalló Mackenzie-Papineau, on combatien els voluntaris canadencs de les Brigades Internacionals. Bethune va desenvolupar el seu propi servei de transfusions, que va inspirar les famoses Mobile Army Surgical Hospital (MASH) de l'exèrcit dels Estats Units. Bethune va marxar d'Espanya per ajudar els comunistes xinesos, i allà va morir a finals del 1939. El cinema el va retratar a The snows of Kilimanjaro (Henry King, 1952), amb Gregory Peck en el paper de metge de les Brigades Internacionals. Més clara era encara la referència a España otra vez (Jaime Camino, 1967) i a Bethune, the making of a hero (Phillip Borsos, 1990), amb Donald Sutherland com a protagonista.

L'altra figura internacional que va venir per ajudar la República va ser el doctor Edward Barsky, cap de cirurgia de l'Hospital Beth Israel de Nova York. En esclatar la guerra havia estat un dels fundadors del Medical Bureau to Aid Spanish Democracy. Barsky va arribar el gener del 1937 i es va incorporar a la batalla del Jarama, on va dirigir l'equip organitzat abans per Bethune, amb qui va participar en la batalla de Brunete. El febrer del 1938, l'Hospital 18 es transformava en el Centre de Sanitat de l'Exèrcit de Llevant, amb nova seu al carrer Mallorca, des d'on es va enviar sang per als ferits de la batalla de l'Ebre.

Els serveis de transfusió republicans van desaparèixer l'any 1939, amb la victòria del general Franco. Durant la postguerra, la sang es va convertir en una substància molt valuosa que era el principal recurs econòmic per a molta gent. Captaires, vídues de guerra i famílies amb pocs recursos es venien la sang per poder sobreviure. Hi havia fins i tot intermediaris que reclutaven gent pel carrer i a canvi d'una comissió els acompanyaven als laboratoris. Entre aquests hi havia el centre de tuberculosos del carrer Torres Amat o els Laboratoris Grífols, fundats l'any 1940 i als quals la premsa de l'època coneixia com els vampirs de Sarrià, ja que era el barri on tenien la seva seu.

El gener del 1951 es va provar de regular la venda de sang però sense èxit, malgrat que l'any 1963 es van crear les primeres Germandats de Donants Voluntaris que hi va haver després de la guerra. El 1968 l'extracció es pagava a 400 pessetes i se'n podien fer dues al mes (tot i que hi havia gent que hi anava cada setmana i posava en perill la seva salut). Aquest tema no va ser motiu de debat polític fins anys després, quan la societat va considerar impròpies les cues d'indigents esperant per vendre's la sang. Això va coincidir amb una davallada significativa de les donacions, cosa que obligava les autoritats a prendre mesures. Al 1974, Josep Maria Carandell explicava a la seva Guía secreta de Barcelona que a la ciutat hi havia diversos bancs de sang. A part dels Grífols, hi havia la Creu Roja (que no pagava res), l'Hospital Clínic (que pagava poc) i la Seguretat Social, que podia pagar fins a 750 pessetes per extracció. Finalment, l'octubre del 1985 es va prohibir la venda de sang, enmig de l'escàndol que van provocar els primers casos de malalts de sida contagiats en una transfusió. De llavors ençà, la tendència general a tot el món ha estat agrupar els bancs de sang en un de sol.

El Banc de Sang i Teixits (BST) de Barcelona és un dels tres més importants del món, després dels de Nova York i Indiana. La seva seu és a l'edifici Duran i Jordà del passeig Taulat, un immoble dissenyat per Joan Sabaté i Horacio Espeche. El director de la Divisió de Sang del BST, el doctor Lluís Puig, m'explica que durant la dècada del 1970 diversos hospitals es van agrupar en un Comitè Tècnic de Bancs de Sang per unificar els procediments de treball. Aquest projecte va trobar el suport del primer govern de la Generalitat de Catalunya, que va endegar un programa sectorial de transfusions consistent a dividir la província de Barcelona en quatre sectors (la Creu Roja i el banc de sang del carrer Pujades subministraven hospitals i clíniques privades, mentre que el Clínic, Sant Pau i la Vall d'Hebron ho feien al seu territori assignat). A aquesta iniciativa van seguir la fusió dels bancs de la Creu Roja i Sant Pau, que el 2005 es van integrar al CTBT per crear l'actual Banc de Sang i Teixits. Entre el 2006 i el 2010 el BST va estar a la Vall d'Hebron, on es recollien 210.000 extraccions anuals. L'any 2006 van pujar fins a les 270.000 extraccions, mantingudes després de la inauguració de l'actual seu el 2010. El doctor Puig emfatitza: "Que la població sigui capaç de donar sang i teixits per esperit cívic és una bona praxi social i reporta un benefici secundari, reforçant idees com la solidaritat. Afortunadament, cada vegada hi ha una percepció més clara en la societat catalana que les donacions són necessàries".