El fet que, al món, hi hagi tantíssimes coses naturals o humanes dites Victòria en honor a la reina britànica dels terços segon i tercer del segle XIX ja dóna pistes del poder immens que va exercir –i que exerceix, encara, des del sumptuós mausoleu– sobre bona part del planeta i dels seus habitants. Es diuen així, per posar un parell d’exemples, un estat australià –amb Queensland, dos–, una illa canadenca més gran que la Gran Bretanya, i, també, una regió de l’Antàrtida. Més a prop, els que freqüenteu la nit vallesana bé sabreu que es diu Reina Victòria –i que en fa servir el retrat de símbol– un mític local del terrassenc carrer de la Rasa, que, per cert, busca cambrera de dimarts a dissabte “jove, simpàtica, emprenedora”, amb “bona presència”, que gaudeixi treballant de nit i que “millor” que tingui experiència. Que se sàpiga, l’emperadriu de l’Índia no té res a veure amb la tieta Victòria de 'Poblenou', que encarnava l’enyorada Lola Lizaran. No ho descartéssim.

Època de màxima esplendor de l’Imperi Britànic, l’era victoriana (1837-1901) va ser més llarga que un dia sense pa: 63 anys; per ser més exactes, l’última Hannover va ostentar el ceptre ni més ni menys que 23.226 dies, 16 hores i 23 minuts, el regnat més llarg d’un monarca anglès fins que, l’agost de l’any passat, Elisabet II va superar la seva rebesàvia en longevitat com a cap d’estat del Regne Unit (llavors, força més unit, perquè incloïa tota l’illa d’Irlanda). Per això, de l’estiu ençà, Sa Victoriana Majestat fa cara de pomes encara més agres a l’etiqueta de la ginebra Bombay Sapphire. Però més que una època històrica, més que un estil artístic, que sí, que també, el victorianisme era i és tota una ideologia: un conjunt de concepcions i un sistema de valors que, tot i que no ho sembli, continuen impregnant, 115 anys després del traspàs de la sobirana, la societat britànica, tot el món anglosaxó i, per extensió, atesa la seva puixança, tot l’hemisferi occidental, incloent-hi casa nostra.

El vessant estrictament polític queda clar: “Poques vegades trobaràs que el govern d’una monarca hagi encunyat un substantiu i un adjectiu”, assenyala a l’ARA el doctor Jordi Figuerola, professor titular del departament d’història moderna i contemporània de la UAB. Una Thatcher, una Merkel o, més aviat, si se’n surt, una Hillary de l’època, perquè la senyora era la personificació de l’imperi global número u: “La Gran Bretanya és la primera potència mundial, i, per tant, aquí és on rau, entre cometes, la seva fama”. I on es cou a foc lent una manera de pensar i de viure: “Els valors victorians són curiosos perquè són estereotips de valors típics de la classe alta o mitjana-alta –de la classe poderosa– d’aquest règim polític que els va encunyar i que els va fer extensius a tota la societat, una mica, també, per diferenciar-se de les classes baixes”, indica Figuerola. “El 'polite' ve d’aquesta inflexió: del fet que tu mostres la teva classe social a través de la teva manera de ser, dels teus valors”.

L’historiador subratlla una paradoxa que, vista la hipocresia victoriana, potser no és tal: “Sempre s’ha dit que la reina Victòria era la menys victoriana de totes perquè va morir el seu marit i vivia amb un altre [un John Brown que no era un petit indi, sinó un criat escocès ben plantat], etc.” Un segle i mig després, el 2014, la seva biògrafa australiana, la periodista Julia Baird –el seu llibre es llança al novembre–, confirmava el rumor al 'New York Times': “El que és més sorprenent d’aquest amor és que una dona associada amb una era rància de cotilles i moralitat asfixiant va experimentar una mena d’amor molt moderna”. Que no ha impedit pas que l’adjectiu 'victorià' es refereixi, “essencialment, a la qüestió sexual, de costums, al conservadorisme moral”, apunta l’acadèmic, i matisa que el pensament victorià i la doctrina que se’n desprèn presenten, de fet, “altres factors”. Els seus tres pilars són, diu, l’home i la casa, el treball i, 'last but not least', la moralitat.

Primer. La república independent de casa teva: “El 'home, sweet home', que sembla de pel·lícula de Hollywood, és, pràcticament, un terme victorià –apunta Figuerola–, en el sentit del rei de la casa: la casa és el castell, tu hi ets a dins, és la teva intimitat; aquest concepte individual, contemporani, és radicalment diferent del món mediterrani de les cadires a fora, de les terrasses...” I, d’altra banda, la misogínia del monarca casolà i de tot el seu cercle baronívol (o no gaire): “És una societat d’homes, de valors d’homes: la biblioteca, el club... Les dones fan altres coses; són tòtiles, són tontetes, per entendre’ns”, evoca. I afirma: “La societat victoriana és homosexualista... Els homes s’encanten entre ells: els col·legues d’Oxford, els col·legues de Cambridge, la camaraderia, aquesta sensació que s’estimen; allò que sembla que, si has de tenir un amic, és més aviat un home. Les dones no serveixen perquè sempre ho espatllen, sempre hi ha altres coses”. Bany de testosterona.

Segon. La feina. 'La puta feina', que en diria Matthew Tree. L’home victorià no treballa per viure: viu per treballar. “És aquella famosa frase segons la qual el treball dignifica l’home, tu et justifiques pel treball...; aquesta qüestió, de vegades tan calvinista, que el treball et fa feliç, que el treball et realitza com a tal, com a ésser humà, i que, si no tens feina, ets una persona ociosa; és, gairebé, a vegades, fins i tot, culpa teva”, ho descriu el professor de l’Autònoma, i observa, però: “És curiós perquè, si t’hi fixes, des de la qüestió bíblica, des de l’expulsió del Paradís, el treball seria un pecat, seria una condemna, i, en canvi, des de la visió occidental, el treball és el que realment dignifica”. Sense feina, no s’és persona: “Si una persona està aturada, té conflictes psicològics, no sap què fer de la seva vida, se sent menys valorada...; això és típicament occidental, típicament individualista, típicament capitalista i molt victorià, perquè és aquest valor del treball com a element central”.

I últim pilar; per sinècdoque, l’únic. El puritanisme. Jordi Figuerola: “Si no et deixes portar per les passions, et domines, tens el control sobre el teu propi cos, sobre la teva pròpia moral..., i la moral et fa perfecte”. Superior: “Com que hi havia la imatge que les classes populars vivien amuntegades i que eren laxes de costums, això s’imposava com un signe de distinció. Fins i tot, per a les classes miserables, si volies ser alguna cosa a la vida, t’havies de comportar de manera victoriana”. El món d’'A dalt i a baix'. Despatxada, la minyona immoral ho té magre: “La barrera entre prostitució i classe treballadora és molt petita”. Tothom té cara A (pública) i cara B (privada): “La gent es torna Dr. Jekyll i Mr. Hyde, o sigui, absolutament esquizofrènica: d’una banda, té un comportament, i, de l’altra, en té un altre”. Menteix, doncs: “El que no s’aguanta, s’amaga”, etziba Figuerola. I cita Oscar Wilde com a model coetani, i els escàndols sexuals dels 'tories' i el cas Lewinsky com a proves que res no ha canviat.

“Ens hem tornat una mica victorians sense saber-ho”, conclou. Ocultació del vici. Defensa de la privacitat. Individua-lisme extrem. Ho contraposa a 'Il gattopardo', en què “el mossèn acompanya el protagonista que va de putes”. L’Europa meridional ha canviat: “Els valors victorians s’han anat imposant no tant com a victorians, sinó perquè els paràmetres del món anglosaxó s’han anat imposant al món occidental”. Tenim l’honor de ser, Senyora, servents humils i obedients de Sa Majestat.