HISTÒRIA
Diumenge 22/05/2016

La llar del poder britànic

El 1999 Jamie Oliver va ser convidat al 10 de Downing Street per preparar el dinar del llavors primer ministre, Tony Blair. El 2009 va tornar-hi per cuinar un àpat per al G-20. Descobrim la història de la residència del primer ministre del Regne Unit

Pere Antoni Pons
5 min
La llar del poder britànic

Que la casa número 10 de downing street, a Londres, encara sigui la residència oficial del primer ministre britànic, més de tres segles després de ser erigida, diu molt del valor que el país de Shakespeare dóna a la tradició i al sentit de la continuïtat històrica. Construïda a les acaballes del segle XVII sobre uns terrenys pantanosament inestables, amb materials barats i uns fonaments poc sòlids, la casa ha requerit nombroses reformes i reparacions al llarg dels anys. Així i tot, en les escasses ocasions que s’ha plantejat si calia traslladar a un altre lloc la residència oficial del màxim representant polític del país, la idea ha sigut sempre descartada ràpidament. Per als britànics tot el que té llustre històric o valor simbòlic s’ha de preservar, costi el que costi.

No tan sols els terrenys en què s’erigeix el número 10 de Downing Street eren pantanosos. L’home que va fer construir la casa i que dóna nom al carrer sembla que tampoc no era aigua clara. George Downing, un diplomàtic astut i amb connexions a la cort –tot i haver col·laborat amb el regicida Cromwell–, ha passat a la posteritat per la seva cobdícia i el seu tracte brutal. El fangós Downing va tenir el bon gust, almenys, d’encarregar la construcció de les cases del nou carrer al genial arquitecte Christopher Wren, responsable de redissenyar Londres després de l’incendi que va arrasar la ciutat l’any 1666.

No va ser fins al 1735 que l’actual 10 de Downing Street es va convertir en la llar del poder polític britànic. El rei Jordi II va regalar la casa a Sir Robert Walpole, aleshores primer lord del Tresor i considerat el primer primer ministre de la història. Tot i ser un obsequi reial, Walpole va proposar que la casa es convertís en la residència oficial de tots aquells que, temps a venir, ostentessin el càrrec. La patriòtica generositat de l’estadista va fer que el 10 de Downing Street sigui el que és avui.

Un cop instal·lat, Walpole va fer ampliar la residència tot connectant-la amb la casa adjacent que tenia a la part de darrere, molt més gran. És per aquest motiu que la modesta impressió que fa la façana no es correspon amb les mides reals ni amb el luxe de l’interior de l’edifici, que té diversos pisos, un centenar d’habitacions, un espaiós pati interior, un jardí de 2.000 metres quadrats i una terrassa sobre St. James Park. Les sales més importants, aquelles on es reuneix el govern, on es reben els convidats d’honor i on se celebren els dinars i sopars de gala, són d’una sumptuositat aristocràtica. La més rellevant, en termes polítics, és la Cabinet Room, on el primer ministre es reuneix amb els membres del seu govern. L’ocupa una taula llarga amb totes les cadires sempre ben col·locades, totes excepte la del primer ministre, uns pams separada de la taula, sempre a punt perquè s’hi assegui.

Tot i el propòsit inicial de Walpole, i malgrat estar estratègicament situat entre el Palau de Westminster, la seu del Parlament, i el Palau de Buckingham, la residència londinenca de la família reial, el 10 de Downing Street no va ser usat com a residència privada per gaires primers ministres dels segles XVIII i XIX. Era l’oficina on anaven a treballar, però no hi vivien perquè trobaven que no era prou confortable. No va ser fins al 1902, amb l’arribada al càrrec d’Arthur Balfour, que el 10 de Downing Street va esdevenir, ara sí, una residència permanent.

Al llarg del segle passat s’hi van realitzar tota mena de reformes estructurals i de modernitzacions per adaptar la casa al seu doble paper de llar del polític més poderós del Regne Unit i de centre d’operacions del govern del país. Un dels aspectes que més han canviat són les mesures de seguretat, cada cop més sofisticades. Vista de fora, amb la icònica porta negra i amb la façana de maons típicament britànica, sembla una casa qualsevol. En realitat, la porta negra no es pot obrir des de l’exterior i és d’acer massís. I els vidres de les finestres, aparentment tan convencionals, són d’un material antibales. Durant bona part dels seus 300 anys d’història, Downing Street va estar obert al públic. Això explica que les sufragistes que demanaven el vot per a les dones i els pacifistes contraris a la Guerra del Vietnam, entre molts altres, hi protestessin just al davant.

Margaret Thatcher va posar fi a aquella accessibilitat amb la instal·lació d’unes barreres i un punt de vigilància a banda i banda del carrer. La Dama de Ferro va prendre aquestes precaucions per por a un atemptat de l’IRA, però qui ocupava el càrrec quan a la fi va produir-se el temut atemptat era el seu successor, John Major. El 7 de febrer del 1991, Major i el seu gabinet estaven reunits discutint sobre la Guerra del Golf quan una bomba llançada per l’IRA des d’un carrer pròxim va caure i va explotar al jardí interior. No hi va haver víctimes mortals, però l’ensurt va ser dels que fan època.

El de l’IRA no ha sigut el pitjor atac contra el 10 de Downing Street. Durant els Blitz sobre Londres dels anys 1940 i 1941, quan només Anglaterra plantava cara a la depredació nazi, la casa va patir els efectes destructors de les ones expansives de bombes que hi van impactar a prop. L’aleshores primer ministre, Winston Churchill, que solia anar amb un casc posat i una màscara antigàs a l’espatlla, va traslladar-se a viure a les conegudes com a War Rooms, situades al soterrani d’un altre edifici. Amb tot, anava a treballar a Downing Street quasi cada dia. Calia mantenir alta la moral i volia que els londinencs el veiessin entrar i sortir amb normalitat. Va ser des de la Cabinet Room que Churchill va pronunciar algun dels seus discursos més èpics. El de la victòria, per exemple.

Un altre episodi dramàtic van ser els atemptats de l’11-S. Ni Tony Blair ni cap dels seus col·laboradors sabien res dels talibans. El cap de gabinet de Blair va anar a la llibreria més pròxima, va comprar-hi tots els títols que va trobar sobre l’Afganistan i, de nou al 10 de Downing Street, tant Blair com tots els seus assessors es van posar a llegir com bojos.

És tradició que, quan un nou primer ministre s’instal·la al 10 de Downing Street, els prop de 170 funcionaris i personal de servei que treballen a l’edifici el rebin amb un calorós aplaudiment mentre ell els saluda un per un donant-los la mà. Quan deixa el càrrec es produeix una cerimònia similar: en aquest cas l’aplaudiment és de comiat. Com que les relacions entre els funcionaris i els primers ministres sovint no han sigut fàcils, cal suposar que els aplaudiments de comiat en general sonen molt menys calorosos.

stats