Es va passar tot l’estiu pensant en aquell darrer moment, tot i que no volia fer-ho. Se li havia quedat enganxat a la memòria amb un bluetack permanent que no podia fer marxar ni amb l’ungla afilada. Va utilitzar totes les tècniques que sabia per foragitar el record i les paraules. Va mirar de canviar de canal unes quantes vegades. Ho feia, també així, quan era petita, més petita, i havia de maldar contra els malsons. Quan veia que la història inconscient la portava cap allà on ella no volia, girava el cap a l’altre costat del coixí i la gran majoria de vegades li funcionava. El somni es transformava en una altra cosa, canviava de protagonistes, de colors, d’argument. La por s’esfumava com ho fan els fantasmes quan se’ls perd el respecte.

Però aquelles paraules que ell li va dir d’improvís l’últim dia d’escola, després que la mestra hagués donat per sentenciat el curs, la rosegaven com un corcó.

—Sales, després de les vacances, tu i jo serem diferents.

Li va dir mentre ella posava l’estoig dels plastidecor a la bossa i recollia de terra una espiral de paper de llibreta que estava arrencant i que li havia caigut nerviosa quan va veure que ell s’acostava decidit cap al seu pupitre.

En aquella època tots es deien pel cognom. En especial els que eren més d’un a la classe compartint nom. Hi havia tres Martes, tres Xaviers, dos Marcs, dues Elisendes, dos Òscars, dues Mercès. D’Helena, com ella, només n’hi havia una en tot el curs. I, tot i així, ell li deia "Sales" sense la e neutra d’aquell valencià dolç que gastava i amb una vehemència i seguretat que a ella sempre la feien estar en guàrdia no sabia ben bé de què. Dir pel cognom a algú tenia alguna cosa a veure amb el respecte, amb la distància, amb una pretensió de vida adulta, però sobretot —ha entès ella amb els anys— amb una falta d’intimitat amb intenció d’esbucar.

Aquell "tu i jo" li traçava constel·lacions al cap i s’estimbava amb l’endevinalla que ella no acabava d’entendre. Què implicava aquell nosaltres implícit? A què es referia exactament? Era una amenaça o un desig? De qui o de què serien diferents ells dos?

Sempre se l’havia mirat de lluny i amb curiositat, ella a l’Ovidi. Era llest i molt xerraire. Parlava als professors com si fossin amics seus, i feia tres anys que sortia elegit com a delegat de classe el primer trimestre. Era dels pocs que no jugaven a futbol, però era un entusiasta de la mitologia grega i la filosofia que deixava desarmats mestres i companys. N’explicava històries a cabassos i sabia relacionar les llegendes de l’Antiga Grècia amb coses que tenien a veure amb el dia a dia o amb els problemes quotidians. Des que havia arribat de Xàtiva feia uns quants anys s’havia convertit en un alumne destacat i algú a qui a tothom li agradava tenir a la vora.

L’Helena, per contra, era discreta, noble, silenciosa. No li agradava ser el centre d’atenció i mai va estar al mig de cap conflicte. Li agradava escoltar de lluny l’Ovidi quan ell desplegava els seus coneixements en forma de mites i llegendes i fins i tot, després, havia anat a buscar informació del que ell havia dit a l’enciclopèdia dels pares, a casa. A ella sempre li havia agradat que li expliquessin històries. El que no suportava de cap de les maneres, però, eren els enigmes i, encara menys, que la reptessin amb jocs estúpids.

Per això no se’l va poder treure del cap durant tot l’estiu l’Ovidi. Hi pensava més del que volia. Quan escoltava una cançó al cotxe; quan feia una coca de trempó amb l’àvia a la casa de Pollença dels padrins. Quan anaven a la platja i buscava pedres de Santa Llúcia com li havia ensenyat la mare de petita. Molt atenta, molt pacient, garbellant la sorra o les algues per trobar el tresor en forma d’espiral. N’havia aconseguit l’expertesa a còpia de perseverança i repetició. Però sobretot el que la va portar directe a ell va ser que a casa dels padrins hi va trobar un exemplar d’Els mites grecs de Robert Graves. El va devorar amb avidesa. No va tornar a ser la mateixa després d’aquella lectura. Va entendre que mai s’és la mateixa persona quan es torna a un lloc conegut.

El primer dia d’escola, l’Ovidi la va anar a buscar:

—Hola, Helena! Com t’ha anat l’estiu? Et veig diferent

—Ja les vas predir tu les metamorfosis, Ovidi.

Li va picar l’ullet i l’Ovidi mai més va tornar a dir-li pel cognom.

Envia'ns les teves pròpies històries d'amor a aquest formulari

I escolta la banda sonora de la secció a la nostra llista de Spotify